Quan trobem una oració d'infinitiu, el primer que cal fer és identificar si l'infinitiu és concertat o no concertat. 

• Serà un infinitiu no concertat quan no dugui cap nom en acusatiu que li faci de subjecte. En aquest cas, traduirem l'oració d'infinitiu grega per una oració d'infinitiu catalana:
  
  

῾Υμεϊς   θέλετε   λέγειν    ἀεὶ   τὴν ἀλήθειαν

  Nom       2 pl pres    inf pres     adv             Ac

                                      (V)            (CCT)         (CD)

                                  ----------------------------------------------

                                   (or. sub. subst. infinitiu conc.)

 (Subj)         (V)                       (funció: CD) 

Traducció: "Vosaltres voleu dir sempre la veritat". 

• En canvi, serà un infinitiu no concertat quan hi trobem un acusatiu que faci de subjecte de l'infinitiu. Aleshores, hem de convertir la subordinada d'infinitiu en una subordinada completiva introduïda per la conjunció que ^[1].
  
  

῾Υμεῖς   θέλετε   τοὺς   παϊδας   λέγειν    ἀεὶ   τὴν   ἀλήθειαν.

   Nom     2 pl pres             Ac                   inf pres       adv                Ac

                                                  (Subj)                    (V)          (CCT)             (CD)

                                            -----------------------------------------------------------------------------

                                                              (or. sub. subst. infinitiu no conc)

              (Subj)       (V)                                         (funció: CD)

Traducció: "Vosaltres voleu que els nois diguin sempre la veritat". 

Funció de les subordinades d'infinitiu

Tan els infinitius concertats com els no concertats constitueixen oracions subordinades substantives que principalment poden fer de subjecte o de complement del verb principal. Reprenem alguns dels exemples ja aportats al capítol de l'infinitiu concertat (1 i 3) i n'afegim exemples d'oracions subordinades d'infinitiu no concertat (2 i 4).

Subjecte ^[2]:

(1)  a. Δεῖ λέγειν τὴν ἀλήθειαν = 'Cal dir la veritat'.

      b. Χρὴ μανθάνειν τὴν ῥητορικὴν τέχνην = 'És útil aprendre l'art oratòria'.

      c. Χαλεπόν ὲστι πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'És difícil fer sempre el bé (lit.: 'les coses bones')'.

(2)  a. Δεῖ τὴν ἐκκλησίαν λέγειν τὴν ἀλήθειαν = 'Cal que l'assemblea digui la veritat'.

              b. Χρὴ τοὺς πολίτας μανθάνειν τὴν ῥητορικὴν τέχνην = 'És útil que els ciutadans aprenguin l'art oratòria'.

              c. Χαλεπόν ὲστι  τοὺς ἀνθρώπους πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'És difícil que els homes facin sempre el bé (lit.: 'les coses bones')'.

Complement directe ^[3]:

 (3) a. Νομίζετε πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'Penseu (a) fer sempre el bé'.

      b. Οἱ ἄνδρες θέλουσιν πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'Els homes volen fer sempre el bé'.

 

 (4) a. Νομίζετε τοὺς θεοὺς εἶναι καλούς = 'Penseu que els déus són bons' ^[4].

      b. Οἱ ἄνδρες θέλουσιν τοὺς θεοὺς καὶ τὰς θεὰς πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'Els homes volen que els déus i les deesses facin sempre el bé'.

 

---

NOTES:

[1] Recorda que l'infinitiu ha de passar a ser una forma verbal personal.

[2] A l'oració principal sovint trobarem un verb impersonals com ara δεῖ ('cal') o χρή ('és útil, és convenient') o una expressió impersonals amb el verb copulatiu i un atribut (del tipus és necessari, és bo, és ignominiós, etc.)

[3] En l'oració principal de verbs transitius com ara creure, pensar, saber, voler, poder, ordenar, etc.

[4] En aquesta oració, l'infinitiu del verb εἶναι duu l'atribut en cas acusatiu (καλούς), perquè ha de concertar en cas amb el seu subjecte (τοὺς θεούς).