Llibre Moodle de Morfologia i Sintaxi
lloc: | Cursos IOC - Batxillerat |
Curs: | Grec (autoformació IOC) |
Llibre: | Llibre Moodle de Morfologia i Sintaxi |
Imprès per: | Usuari convidat |
Data: | divendres, 3 de maig 2024, 21:02 |
Descripció
Continguts de Grec I a l'IOC
Taula de continguts
- Continguts de llengua de Grec I a l'IOC
- Llista d'abreujaments
- --------------------------------------------------
- L'alfabet grec
- Vocals, diftongs i consonants
- Esperits, accents, signes de puntuació, apòstrof i coronis
- Com reconèixer la quantitat vocàlica
- Sobre la pronúncia del grec modern
- --------------------------------------------------
- Mots variables i mots invariables
- Accidents gramaticals del nom - Gènere i nombre
- Accidents gramaticals del nom - El cas
- Enunciats dels mots - Ús del diccionari
- --------------------------------------------------
- L'ARTICLE
- Casos / Funcions
- EL SUBSTANTIU: Τres declinacions
- Segona declinació
- Primera declinació
- Tercera declinació
- Temes en oclusiva: ...β/π/φ | ...δ/τ/θ | ...φ/θ/χ
- Temes en líquida
- Temes en nasal: ...ν, i ...ντ
- Temes en sibilant: ...σ/ς
- Temes en diftong: ...ευ / ...αυ / ...ου
- Temes en vocal feble: ...ι / ...υ
- Substantius irregulars
- L'ADJECTIU: Tres classes, o grups
- Primera classe: m-f-n → 2a-1a-2a i 2a=2a-2a
- Segona classe: m-f-n → 3a=3a-3a
- Tercera classe: m-f-n → 3a-1a-3a (μέγας i πολύς, 3a/2a-1a-3a/2a)
- Graus comparatiu i superlatiu de l'adjectiu
- Posició atributiva i predicativa de l'adjectiu qualificatiu
- EL VERB: Dues conjugacions, o sistemes
- ■ Veus, modes i temps verbals
- ● Verbs temàtics - pres IND
- INDicatiu
- ● Verbs en ...μι - pres IND | Verb εἰμί
- ● L'augment verbal - Només per a l'impf i l'aor IND
- ● Verbs temàtics - impf (IND)
- ● Verbs temàtics purs i muts - fut IND - I de εἰμί
- ● Verbs temàtics purs i muts - aor IND (sigmàtic)
- IMPeratiu
- ● Verbs purs - IMP pres - Ι del verb εἰμί
- INFinitiu
- ● Verbs purs - INF pres - I de verbs en ...μι
- ● Verbs purs - INF fut
- ● Verbs purs - INF aor (sigmàtic)
- * Sintaxi de l'infinitiu: OR SUB COMPL (o SUBST) d'INF concertat
- * Sintaxi de l'infinitiu: OR SUB COMPL (o SUBST) d'INF no concertat
- * Sintaxi de l'infinitiu: Com s'ha de traduir una oració subordinada d'infinitiu?
- * Sintaxi de l'infinitiu: Infinitiu substantivat
- * Sintaxi de l'infinitiu: Verb μέλλω + INF fut
- PARTICIPI
- ● Verbs temàtics - PART pres - I de εἰμί
- ● Verbs temàtics - PART futur - I de εἰμί
- ● Verbs temàtics - PART aor (sigmàtic)
- Sintaxi del PARTicipi
- * Sintaxi del participi - PART ATRibutiu
- ● Verbs contractes - Les contraccions
- ● Verbs contractes - pres IND
- ● Verbs contractes - impf IND
- ● Verbs contractes - fut IND
- ● Verbs contractes - aor IND (sigmàtic)
- ● Verbs contractes - IMP pres , INF pres
- ● Verbs contractes - INF fut , INF aor (sigmàtic)
- ● Verbs contractes - PART pres
- ● Verbs contractes - PART fut
- ● Verbs contractes - PART aor (sigmàtic)
- ADJECTIUS / PRONOMS
- Adj / Pron num
- Adj / Pron dem - Usos de αὐτός -ή -ό
- Pron pers i Adj / Pron poss
- Adj / Pron int / ind
- Pron rel
- Sintaxi del relatiu: OR SUB de REL (o ADJ)
- Datiu possessiu
Continguts de llengua de Grec I a l'IOC
Continguts de llengua de Grec I a l'IOC
Llista d'abreujaments
Llista d'abreujaments
1a: 1a persona
2a: 2a persona
3a: 3a persona
ac / acc: acusatiu
ACT (en) veu activa
adj: adjectiu
adv: adverbi
aor: aorist
ATR: atribut
CAg: complement agent
CC: complement circumstancial
CCCausa: complement circumstancial de causa
CCFin: complement circumstancial de finalitat
CCInst: complement circumstancial d'instrument
CCL: complement circumstancial de lloc
CCM: complement circumstancial de manera
CCQ : complement circumstancial de quantita
CCT: complement circumstancial de temps
CD: complement directe
CI: complement indirecte
CN: complement del nom
CP: complement predicatiu
conj: conjunció
coord: [conjunció] coordinant
CR: complement de règim
dat: datiu
f: femení
fut: futur
gen: genitiu
impf: [pretèrit] imperfet
IMP: imperatiu
ind: indefinit
int: interrogatiu
interj: interjecció
m: masculí
MITJ: (en) veu mitjana
n: neutre
nom: nominatiu
OR: oració
OPT: optatiu
partíc: partícula
PART: participi
PASS (en) veu passiva
pf: perfet
pl: plural
plpf: plusquamperfet
poss: possessiu
prep: preposició
pres: present
rel: relatiu
sg: singular
SUB: subordinada
Subj: subjecte
SUBJ: subjuntiu
subst : substantiu
V: verb
voc: vocatiu
--------------------------------------------------
--------------------------------------------------
L'alfabet grec
La següent taula recull la grafia en majúscula i en minúscula de cadascuna de les lletres, el seu nom en grec i indicacions sobre la seva pronunciació reconstruïda [3]:
Majúscules |
Minúscules |
Nom |
Pronunciació |
Α |
α |
alfa |
a |
Β |
β |
beta |
b |
Γ |
γ |
gamma |
g (ga, gue, gui, go,gu) |
Δ |
δ |
delta |
d |
Ε |
ε |
èpsilon |
e |
Ζ |
ζ |
dzeta |
dz ( = z italiana) |
Η |
η |
eta |
e |
Θ |
θ |
theta |
th (= z castellana) |
Ι |
ι |
iota |
i |
Κ |
κ |
kappa |
k |
Λ |
λ |
lambda |
l |
Μ |
μ |
mi |
m |
Ν |
ν |
ni |
n |
Ξ |
ξ |
xi |
ks |
Ο |
ο |
òmicron |
o |
Π |
π |
pi |
p |
Ρ |
ρ |
ro |
r |
Σ |
Inicial o interior σ/ final ς [4] |
sigma |
s |
Τ |
τ |
tau |
t |
Υ |
υ |
ípsilon |
|
Φ |
φ |
fi |
f |
Χ |
χ |
khi |
kh (=j castellana) |
Ψ |
ψ |
psi |
ps |
Ω |
ω |
omega |
o |
Algunes notes sobre pronunciació
Cal parar atenció en els següents aspectes:
-
La gamma (Γ /γ) s'articula sempre com una velar sorda, és de dir, com la g castalana de la sèrie ga, gue, gui, go, gu. Ex.: γαῖα es pronuncia “gáia”, γέρων es pronuncia “guéron”, γíγας es llegeix "guígas".
Davant de consonant gutural (γ,κ,χ), la gamma es pronuncia n. Ex.: ἄγγελλος es pronuncia “ánguel·los”, ἐγκώμιον es llegirà "enkómion".
-
Dues lambdes seguides (λλ) es pronuncien com la doble l italiana (allenatore) o la ela geminada d'alguns parlars baleàrics (al·lot). Ex.: πολλά es pronuncia “pol·lá”, tot marcant la presència de dues l.
-
Com s'ha avançat a la taula, l'ípsilon, es pronuncia de tres maneres diferents segons el context fonètic:
1. Com la ü francesa o ü alemanya [5] si no va seguida de cap vocal. Ex.: πολύς es pronuncia “polüs”. En cas que hom tingui dificultats per reproduir aquest fonema vocàlic, es tolera pronunciar-la com una i ("polís").
2. Com u semivocàlica quan forma diftongs amb α, ε: és a dir, αυ es pronuncia "au", ευ > es pronuncia "eu". Ex.: ταῦτα es llegirà “taúta”; εὐγενής, “euguenés”.
3. El diftong ου es considera un dígraf i es pronuncia u. Ex.: Οὐρανός es llegeix “Uranós”.
NOTES
[1] En estadis anteriors de l'alfabet grec s'incloïa una lletra anomenada wau o digamma. La seva grafia en majúscula era Ϝ, i en minúscula ϝ. El grec clàssic tan sols la utilitza com a signe numèric per al sis (originàriament ocuparia la sisena posició en l'alfabet). Retornarem a aquesta lletra quan expliquem la tercera declinació. Apuntem, també, l'existència en un estrat primitiu de l'alfabet d'altres dues lletres que en època clàssica ja només s'empraven com a signes numèrics: qoppa (Ϙ) i sampi (Ϡ).
[2] Recorda el que s'explica sobre els tipus d'escriptura (ideogràfics, sil·làbics i fonètics) als apunts de cultura d'aquest lliurament ( El grec entre les llengües indoeuropees, cap. 2.1).
[3] No hi ha un consens unívoc sobre com s'ha de llegir el grec antic. Nosaltres proposem de seguir la proposta de l'humanista Erasme de Rotterdam (s. XV-XVI). La pronúncia erasmiana mira de reconstruir la fonètica del grec parlat a Atenes en època clàssica (s. V i IV aC). Val a dir que aquest sistema de lectura difereix força del del grec modern, que és la continuació del grec medieval o bizantí. Si tens curiositat per saber com es pronuncia el grec modern, fes un cop d'ull a l'apèndix sobre la pronunciació del grec modern, inclòs al final d'aquests apunts.
[4] La sigma té dues grafies diferents; s'empra l'una o l'altra segons si apareix en posició inicial o interior de paraula (σ) o en posició final (ς ). Ex.:σῶμα, λύουσ ιν, però en canvi νεανίας.
[5] Com s'acaba d'assenyalar, aquesta vocal ü arrodonida o labialitzada és present en llengües modernes com el francès (rue) o l’alemany (Führer). Per articular aquesta vocal, cal arrodonint els llavis com si s'anés a pronunciar una u i, sense variar la posició dels llavis, produir una i. Per tal que et facis una idea del so, pots clicar sobre les paraules franceses rue i avenue (són enllaços al diccionari on-line WordReference) i escoltar com sona la vocal u en tots dos mots.
Vocals, diftongs i consonants
Vocals
Un fet fonamental de la fonologia del grec antic és la quantitat vocàlica, és a dir, l'existència d'una variant llarga i una altra curta per a cada vocal. En la llengua oral, els grecs marcarien clarament la diferència en la pronúncia: les vocals llargues tenien una major duració que les breus [1]. En l'escriptura, la distinció és representada gràficament només en el cas de les vocals e i la o: l'èpsilon ( ε) i l'òmicron (ο) són breus; l'eta (η) i l'omega (ω) són llargues [2].
Diftongs
Tots els diftongs del grec antic eren decreixents, això és, estan formats per una vocal forta (α, ε, ο) + vocal feble (ι, υ)[3]. Per tant, els diftongs existents en grec eren[4]:
1. Amb les vocals fortes breus:
αι, ει, οι
αυ, ευ, ου
2. Amb les vocals fortes llargues:
ᾳ, ῃ, ῳ
( La iota dels diftongs amb vocal forta llarga s'escriu en minúscules sota la vocal, i per això rep el nom de iota subscrita. En majúscules s'escriu al costat de la vocal. En cap dels dos casos no es pronuncia).
Consonants
L'alfabet grec consta de 17 consonants, de les quals 14 són simples i 3 dobles. Les consonants simples es classifiquen en [5]:
-
Oclusives o mudes, anomenades així perquè no es poden pronunciar sense ajut d'una vocal. Segons l'òrgan o punt d'articulació (labials, dentals i velars o guturals)[6] i el mode d'articulació (sordes, sonores)[7] , es divideixen en:
Labials |
Dentals |
Velars o guturals |
|
Sonores |
β |
δ |
γ |
Sordes |
π |
τ |
κ |
Aspirades |
φ |
θ |
χ |
Per tal de recordar-les, resulta molt útil aquesta regla mnemotècnica que possiblement ja coneguis. Cadascuna de les següents paraules recull en ordre (labial - dental - velar) les tres oclusives que es corresponen als tres modes d'articulació:
sonores: bode ga
sordes: peta ca
aspirades: forcej
eo (en castellà, perquè el català no té el so de la jota).
-
Líquides: λ, μ, ν, ρ
La μ i la ν s'anomenen també nasals. Per a recordar tota la sèrie de les consonàntics líquides del grec, es pot fer servir la paraula castellana limonero .
-
Sibilant. Només en té una, la sigma, amb doble grafia segons aparegui en posició inicial o interior (σ) o en posició final (ς).
-
Dobles: ψ, ζ, ξ. Són resultat de la contracció d'una consonant oclusiva + sigma, o sigui:
ψ = labial + sigma
ζ = dental + sigma
ξ = gutural + sigma
NOTES
[1] No és necessari que intentis reproduir la quantitat vocàlica quan llegeixis en grec antic. D'altra banda, val a dir que la qüantitat vocàlica és un tret fonològic conegut per altres llengües antigues (com ara el llatí i el sànscrit) i modernes (cas de l'hongarès i, en part, l'anglès i l'alemany). Val a dir que el grec modern ja no fa distinció entre vocals llargues i breus.
[2] Si volem diferenciar la quantitat en la grafia de l'alfa, la iota o la ípsilon, hem d'utilitzar un signe convencional, també emprat en llatí: Una ratlla horitzontal (anomanat macron) sobre la vocal llarga ( ¯ ) i un semicercle ( ˘ ) sobre la vocal breu.
[3] Com que es tracta de formants de diftongs, és més apropiat referir-se a aquestes ι υ no com a vocals, sinó com a semivocals. Tanmateix, aquesta és una qüestió bàsicament terminològica; no cal que li donis més importància.
[4] Caldria incloure a l'elenc el diftong υι, que d'altra banda no és present en gaires paraules.
[5] En aquest moment del curs, no cal que t'aprenguis de memòria la classificació de les consonants. Si que ho necessitaràs, però, quan s'estudiï la tercera declinació i el futur d'indicatiu.
[6] El punt o òrgan d'articulació ve definit pel lloc en què l'aire projectat en pronunciar l'oclusiva es troba amb un obstacle: als llavis (labials), a les dents (dentals) o al vel del paladar (velars). En la tradició gramatical, no és estrany que les velars s'anomenin, també, guturals.
[7] És sonor tot fonema en l'articulació del qual participen les cordes vocals. És sord el
fonema que s'articula sense la intervenció de les cordes.
Esperits, accents, signes de puntuació, apòstrof i coronis
Esperits
Esperit. El grec antic disposa d'un signe anomenat esperit, que se situa sobre la vocal inicial de la paraula o sobre la segona vocal si la paraula comença amb un diftong. Amb l'esperit es marca si aquesta vocal o diftong s'ha de pronunciar amb una aspiració inicial o no. Hi ha, doncs, dos tipus d'esperit:
- Esperit suau. S'escriu com una coma (o una c invertida), i no es pronuncia. Per exemple: ἀντί (que es llegeix “antí”), αὐτός (pronunciat “autós”).
- Esperit aspre. S'escriu com una coma a l'inrevés (o una petita c), i es pronuncia amb una lleu aspiració que no arriba al so de la jota castellana; més aviat s'assemblariaa la pronuncia de la h inicial de l'anglès (him, house, horse, etc.). Per exemple: ἡμέρα
(llegit “heméra”), οὗτος (llegit "hútos") [1].
Pel que fa a la col·locació de l'esperit, cal tenir present el següent:
-
- L'esperit apareix al'esquerra de la vocal quan aquesta és una majúscula: Ἡμέρα, Ὁδός.
- Quan coincideixen esperit i accent sobre una mateixa vocal, primer es col·loca l'esperit i després l'accent si aquest és agut o greu (ἄμορφος, ὥσπερ); en canvi, si l'accent és circumflex, l'esperit se situa a sota de l'accent (οὗτος, ὧνος).
- Sobre la ρ inicial va
sempre un esperit aspre, que representaria la romanalla d'una antiga aspiració. Per exemple: ῥήτωρ.
Accents
El grec té tres accents: agut (´), greu (`) i circumflex (῀). Situats sobre la vocal α, els tres accents es veuen així: ά, ὰ, ᾶ.
A les notes al peu d'aquesta pàgina, et deixem unes observacions sobre la natura de l'accent grec [2]
i sobre com són seleccionats segons el tipus de vocal i la seva col·locació [3]. A efectes pràctics, l'únic que has de tenir present és que pràcticament tots els mots grecs duen un accent; per tant, quan llegim el grec antic, no hauríem d'equivocar-nos mai a l'hora de situar la síl·laba tònica de les paraules.
Signes de puntuació
A més de la coma i del punt, que són iguals que en les nostres llengües, el grec té alguns signes ortogràfics diferents. Són aquests:
- El punt volat (situat com indica el seu nom en la part superior de la línia d'escriptura i no en la part inferior). Equival al nostre punt i coma o als dos punts. Per exemple:
Σιγῶ· ἀκούω· τέλος ἀναβαίνω = “Callo; escolto; finalment pujo”.
Αὐτὸς εἶπε· εἰμι φιλόσοφος
= “Ell va dir: sóc un filòsof”.
- En grec, el punt i coma és el signe de la interrogació. Per exemple:
Ἀκούεις; = Que sents?
Ἐστὶν ἡ μήτηρ; Que hi és la mare?
Altres signes gràfics: apòstrof i coronis
En grec hi ha altres dos signes freqüents, per indicar l'elisió d'una vocal i la contracció de vocals, respectivament l'apòstrof [4] i la coronis [5].
NOTES
[1] L'esperit aspre tot sovint ha deixat en les paraules de la nostra llengua derivades del grec una h inicial. Per exemple, ἡμέρα, que significa “dia”, dóna derivats com “hemeroteca", i el nom propi Ἕκτωρ es transcriu per "Hèctor".
[2] Sembla que l'accent del grec no era d'intensitat, com el nostre, sinó tonal; és a dir,
consistia en l'elevació o depressió del to, com succeeix per exemple en les notes musicals. L'accent agut es pronunciava doncs amb una pujada del to. L'accent greu, amb una baixada del to. L'accent circumflex, amb una pujada i una baixada
successiva (per això, aquest darrer només podia anar sobre una vocal llarga o un diftong: sobre una vocal breu no dóna marge a fer els dos moviment tonals). Com que nosaltres no estem habituats a aquest tipus d'accent musical, nosaltres el pronunciarem
com si simplement fos un accent d'intensitat (és a dir, l'usarem per marcar la síl·laba tònica del mot).
[3] Sobre la selecció dels tres tipus d'accents:
a. L'accent agut pot anar sobre la vocal d'una de les tres últimes síl·labes d'una paraula, siguin llargues o breus. Ara bé, perquè vagi sobre l'antepenúltima, l'última ha de ser breu. Per ex.: ἄνθρωπος, 'home, ésser humà'; ἡμέρα 'dia'; ἀγαθός, 'bo'.
b. L'ús de l'accent greu es limita com a substitut de l'accent agut en síl·laba final de paraula no seguida de signe de puntuació. Per ex.: ἀγαθὸς καὶ καλός ('bo i bonic').
c. L'accent circumflex només pot anar sobre una vocal situada a l'última o la penúltima síl·laba quan aquestes siguin llargues per naturalesa. Cal afegir que només pot recaure en la penúltima si l'última és breu. Per ex.: νῆσος ('illa'), però νήσων ('de les illes').
[4] Com en català, francès, anglès i en tantes d'altres llengües, en grec existeix l'
apòstrof. S'usa per indicar la desaparició (o no realització fonètica) d'una vocal a final de mot quan entra en contacte amb la vocal inicial del mot següent: κατ
' αὐτόν ( < κατὰ αὑτόν), μήτ' ἐγώ (< μήτε έγώ).
[5] La coronis indica la crasi o fusió de dues paraules quan l'una acaba i l'altra comença per vocal. Té la mateixa forma
que l'esperit suau, però a diferència d'aquest apareix sempre sobre una vocal no inicial: τἀγαθά (=
τὰ ἀγαθά
).
Com reconèixer la quantitat vocàlica
Per a saber la classe i el lloc de l'accent s'ha d'atendre a la quantitat de les síl·labes. Per a això, de moment basta saber aquests dos principis bàsics:
1. Una síl·laba és llarga per naturalesa quan conté una vocal llarga o un diftong.
2. Una síl·laba és llarga per posició si conté una vocal breu seguida de dues o més consonants o d'una consonant doble. Per ex.: σε μνός, ἄξιος.
En grec hi ha bastants paraules enclítiques, és a dir, que fan recaure el seu accent en la paraula anterior, de manera que es troben dos accents en el mateix vocable: un, el propi, i l'altre el de l'enclítica següent. Una de les enclítiques més emprades
és la conjunció copulativa τε (= i): Ἀχιλλεὺς Πάτροκλὸς τε
(= Aquil·les i Pàtrocle).
Sobre la pronúncia del grec modern
Sistema vocàlic
- El fet més notable en l'evolució fonètica del grec antic al modern és un fenomen conegut com a iotacisme. En un moment no del tot precís de la història de la llengua grega, el iotacisme comporta que tot un plegat de vocals i diftongs passin a articular-se com la iota, és a dir, amb el so d'una i. Concretament, van quedar afectats pel iotacisme les vocals η, υ i els antics diftongs ει, οι, ιυ. Per tant:
- Ειρήνη ('pau') es pronuncia 'iríni'.
- Οικογένεια ('família') es pronuncia 'icoyénia'
- Ημιυπόγειο (semisoterrani') es llegeix 'imipóyio'.
- Es van perdre les quantitats vocàliques, de manera que en grec modern no es fa cap diferència en la pronúncia de les vocals ο i ω.
- El diftong ou se segueix pronunciant com [u], com presumiblement ja succeiria en grec clàssic. En canvi, l'antic diftong αι es monoftonga i s'articula com una vocal e (per exemple Αίγυπτος = 'éguiptos').
- Els diftongs αυ i ευ consonantitzen el seu element semivocàlic i passa a pronunciar-se com una [f] davant de consonant sorda i com una [v] davant de consonant sonora o vocals. Exemples:
- Eυαγγέλιο ('evangeli') = 'evanguélio'; ρεύμα ('corrent') = 'révma', εύκολος ('fàcil') = 'éfkolos'.
- θαύμα ('meravella') = 'závma', αυτό ('això') = 'aftó.
- Es perd l'aspiració inicial que en l'escriptura era assenyalada per l'escrit aspre. De fet, el sistema d'accentuació a hores d'ara d'ús més comú en grec modern no grafia els esperits, i redueix els tres antics accents gràfics a un de sol (el qual marca la síl·laba tònica de tota les paraules menys dels monosíl·labs [1]).
Sistema consonàntic
- La consonant γ té dues diverses articulacions segons la vocal que dugui al darrera: davant de α, ο, ου conserva el so del grec clàssic (oclusiva velar sonora, com al català gat, gos o gust). En canvi, davant de les vocals amb so e o i, tenen una articulació més o menys propera a la de la semiconsonant castellana y (exemple, γερμανός es pronunciaria com en cast. 'yermanós'; Γιώργος, com en cast. 'Yórgos').
- La consonant χ es pronuncia com la j castellana quan va seguida de les vocals α, ο, ου. Quan la trobem davant dels sons vocàlics e i i , la seva articulació és més suau que la de la j de l'espanyol castellà estàndard.
- La major part de les consonants oclusives sonores van passar a articular-se com a africades. Així, les grafies β ι δ en grec modern representen, respectivament, el so [v] i [δ] [2]. Per tant, Βουλγαρία es pronuncia 'vulgaría'; δαίμονας s'articula 'δémonas'.
- Paral·lelament, el grec va haver de trobar la manera de representar les consonants oclusives sonores que es conservaven en alguns mots patrimonials o que havien estades introduïdes a través d'estrangerismes. Es va recórrer a l'ús de dígrafs. μπ per representar el so de [b] (ex: μπάλα = 'bála'), ντ per al so de [d] (ex: ντομάτα = 'domáta') i γκ per al fonema [g] (ex: γκολ = 'gol').
- D'altres vegades, en els grups μπ i ντ es pot pronunciar també el seu primer element nasal. Per exemple: Όλυμπος (='ólimbos'), πέντε ('pénde').
- La consonant ζ es pronuncia com una essa sonora. ζωή es llegiria com el català 'zoí'. El grup τσ σ'articula ts (ex: βιολοντσέλο ) 'violontsélo') i τζ, com el grup tz del català (ex: τζατζίκι = 'tzatzíki') [3].
- Com ja passava en grec clàssic, també s'articula amb so nasal el primer element dels grups intervocàlics γγ, γκ i γχ. Exemples: Αγγλία (= 'anglía'), έλεγχος ('élenjos' amb pronunciació castellana de la j).
NOTES
[1] Les paraules monosil·làbiques només poden dur accent per raons diacrítiques.
[2] Similar a la consonant inicial del mot anglès this, o a la d intervocàlica del català roda.
[3] També s'usa el dígraf τζ per traslladar el so fricatiu palatal d'estrangerismes com ara τζιν (= angl. 'jean').
--------------------------------------------------
--------------------------------------------------
Mots variables i mots invariables
Les diferents categories de paraules del grec es poden classificar en variables i invariables, segons si presenten o no flexió morfològica.
- Els mots invariables són les preposicions, les conjuncions, els adverbis i les interjeccions. Anomenem invariables les paraules que no presenten cap tipus de variació en la seva forma que indiqui gènere, cas, nombre, persona,
temps o mode verbal, etc.
- Els mots variables, en canvi, són aquells susceptibles de variar la seva forma per indicar determinats accidents gramaticals. S'organitzen en dos grans grups, els que tenen flexió nominal i el que són afectats
per la flexió verbal.
2.1. Els mots amb flexió nominal són els substantius, adjectius, determinants i pronoms [1]. Prenent el català com a exemple, la flexió nominal implica variacions en la part final d’aquests mots per indicar els següents accidents gramaticals: gènere (masculí o femení) i nombre (singular o plural) [2]. Pel que fa al grec antic, de moment tan sols avancem que la flexió nominal és notablement més rica que en català o castellà, ja que inclou un tercer gènere (el neutre) i un tercer accident (el cas, del qual parlarem in extenso al capítol 1.6 d'aquest llibre i, sobretot, al Tutorial: anàlisi morfosintàctica i traducció del grec , que tens entre els Recursos de la matèria).
Es diu declinació al conjunt de variacions formals que experimenta un nom per adequar-se als diversos accidents gramaticals que poden afectar-lo (gènere, nombre i cas).
2.2. La flexió verbal afecta els verbs. És en virtut de la flexió verbal que els verbs presenten variacions per indicar els accidents gramaticals de cada forma verbal concreta. En grec, com en català, els principals accidents gramaticals verbals són persona, nombre, temps, mode i veu.
El conjunt de variacions formals experimentades per un verb determinat per adequar-se als accidents gramaticals que s’acaben d’esmentar, s’anomena conjugació.
NOTES:
[1] Es poden afegir en aquest elenc algunes de les formes nominals del verb, com ara els participis (que no s'estudien en aquest bloc).
[2] Pel que fa a la pervivència en grec clàssic d'un tercer nombre (el dual), vid. el capítol 1.5.(Accidents gramaticals del nom (1): gènere i nombre) d'aquests
apunts.
Accidents gramaticals del nom - Gènere i nombre
Els accidents gramaticals del nom en grec són el nombre, el gènere i el cas. Els dos primers són comuns al català. El cas, en canvi, demana una explicació més detallada, que trobaràs en el proper
capítol d'aquest llibre d'apunts.
- Nombre. El grec antic va conèixer tres nombres: singular, dual i plural. En origen, el dual s'emprava per designar elements aparellats, com ara "els dos ulls", "les dues mans", etc. Tanmateix,
en el grec d'època clàssica (que és el que estudiem al batxillerat) el dual pràcticament ja havia desaparegut. En resulta, doncs, una distribució de dos nombres, anàloga a la del català o castellà, en la qual el singular s'usa per referir-se
a un sol individu o element (ésser viu, objecte, sentiment, idea, etc.), mentre que el plural s'utilitza per referir-se a un grup de dos o més elements iguals.
- Gènere. El gènere és un accident inherent al substantiu: cada substantiu té, en principi, un gènere determinat (en català, masculí o femení). En canvi, els adjectius i els pronoms tot sovint tenen formes diverses per adequar-se als diferents gèneres.
Igual que en llatí, en sànscrit o en alemany, el grec antic (i també el modern), a més del masculí i el femení, compta amb un tercer gènere: el neutre. Sembla que originàriament el gènere neutre s'especialitzaria per als substantius
no animats, mentre que els substantius animats es dividirien en masculins i femenins. La realitat, però, és que l'evolució específica de cada llengua sempre porta a una distribució un punt arbitrària dels gèneres.
Accidents gramaticals del nom - El cas
Al costat del gènere i el nombre, el grec coneix un tercer accident gramatical del nom, el cas, pràcticament desconegut en la major part de les llengües romàniques, entre elles el català [1].
En les llengües amb flexió nominal, el cas és un accident gramatical que consisteix a variar la terminació del nom per així indicar la funció gramatical que aquest realitza dins l'oració.
En grec antic coneixia cinc casos [2], cadascun dels quals s'associa a determinades funcions sintàctiques pròpies del nom. Aquests cinc casos s'anomenen:
-
- nominatiu
- vocatiu
- acusatiu
- genitiu
- datiu
A més, hi haurà formes diferents per als casos en els dos nombres, és a dir, en singular i plural [3].
A fi d'introduir conceptes bàsics en la flexió dels noms, prenem com a exemple el substantiu grec λίθος ('pedra'). En grec, tot substantiu variable es pot descompondre en dos formants. Hi ha un formant base (en principi invariable
i portador del significat lèxic del mot), que en l'exemple és λίθ-. Per tal de completar la flexió del nom, a aquesta base [4] s'ha d'afegir un morfema (sufix) que
es pot anomenar terminació de cas [5]. Aquest sufix indica el cas en què està flexionat el nom (i, consegüentment, la seva funció sintàctica). El conjunt de les formes que pren
un nom en tots els seus casos s'anomena declinació.
NOTES:
[1] Entre les llengües romàniques, tan sols el romanès i algunes variants dialectals retoromàniques conserven part de la declinació nominal llatina en els seus substantius. En
els restants parlars romànics (entre ells, el català i el castellà), a penes sobreviuen minses romanalles de l’antic sistema de casos llatins, principalment en la flexió d’alguns pronoms. Fora de l'àmbit lingüístic romànic, el cas és un accident
més comú del que sembla, tant en llengües antigues (llatí, sànscrit, etc.) com en moltes de modernes (alemany, rus, grec modern, etc.).
[2] Com a curiositat, apuntem que el grec modern pràcticament ja ha perdut el datiu: només s'empra en expressions lexicalitzades de regust més aviat arcaïtzant.
[3] Com s'ha explicat al capítol precedent, en aquest curs no estudiarem el nombre dual, d'ús molt minvat en grec clàssic.
[4] Al llarg del curs, pots trobar que en comptes de base en parlem del tema com a primer formant d'una forma nominal.
[5] De vegades, en parlarem també de desinències. Tanmateix, no et preocupis ara d'aquestes qüestions terminològiques (la diferència entre base lexical i tema,
o entre terminació de cas i desinència). A efectes pràctics, veuràs que cada forma nominal flexionada sempre es pot interpretar com la unió de dos formants, independentment del nom precís que aquests hagin de rebre.
Enunciats dels mots - Ús del diccionari
SUBSTANTIUS
-
Als glossaris i diccionaris, els substantius es poden identificar perquè just després de l'enunciat se sol trobar escrit un indicador del seu gènere ( m , f o n ). Normalment el gènere s'assenyala amb l'article (en cas nominatiu).
λόγος -ου (ὁ): 'paraula'.
ἡμέρα -ας (ἡ): 'dia'
σῶμα -ατος (τό): 'cos'.
La presència de l'article masculí al final de l'enunciat del mot λόγος ens informa que aquest substantiu és masculí. El mateix succeeix amb ἡμέρα (femení, com l'article ἡ) i amb σῶμα (neutre, igual que l'article τό).
-
Si un determinat mot és un plurale tantum (és a dir, un substantiu que s'usa sempre en plural), al final del seu enunciat trobarem el nominatiu plural de l'article del gènere al qual pertany.
Αθῆναι -ῶν (αἱ): 'Atenes'. [αἱ = femení plural]
ADJECTIUS
-
Es reconeixen perquè a continuació de l'enunciat no duen cap indicador: ni de categoria gramatical ( adv ., conj ., etc.) ni de gènere ( m , f , n ).
καλός -ή -όν: 'bo'.
ἄδικος -ον: 'injust'.
ἀληθής -ές: 'vertader, veraç, cert'.
γλυκύς γλυκεῖα γλυκύ: 'dolç'.
πᾶς πᾶσα πᾶν: 'tot'.
VERBS
-
Tots els verbs grecs (tret d'uns pocs defectius) s'enuncien amb la primera persona del present d'indicatiu. En la veu activa, les úniques desinències possibles per a aquesta persona són -ω i -μι. Més endavant, caldrà afegir a aquestes dues terminancions de la veu activa la desinència de primera persona del present migpassiu: -μαι.
τιμάω: 'honorar'.
δίδωμι: 'donar'.
ἔρχομαι: 'anar, venir'.
MOTS INVARIABLES
- Als lèxics i diccionaris és habitual trobar darrere de l'enunciat d'un mot invariable una abreviatura que assenyala a quina categoria gramatical pertany: adverbi (adv.), preposició (prep.), conjunció (conj.), interjecció (intj.), etc. Cal tenir present que moltes preposicions gregues també poden ser adverbis. Per tant, quan trobis en un glossari una paraula que es presenti com adverbi, continua llegint-ne l'entrada, perquè és possible que més endavant s'indiqui que també és una preposició.
- A les entrades referents a preposicions sempre es precisa el cas o els casos que regeix: acusatiu, gentiu, datiu.
κατά ADV. avall, totalment || PREP.: a) amb gen. de, de dalt, des de dalt [...]; b) amb ac. sobre, a, en, per, al llarg de, del costat de, enfront de [...]
--------------------------------------------------
--------------------------------------------------
L'ARTICLE
| Singular | Plural | ||||
Masc (el) | Fem (la) | Neutre | Masc (els) | Fem (les) | Neutre | |
Nominatiu | ὁ | ἡ | τό | οἱ | αἱ | τά |
Acusatiu | τόν | τήν | τό | τοῦς | τάς | τά |
Genitiu | τοῦ | τῆς | τοῦ | τῶν | τῶν | τῶν |
Datiu | τῷ | τῇ | τῷ | τοῖς | ταῖς | τοῖς |
A grans trets, l'article grec és equivalent a l'article determinat català (el, la, els, les). Amb tot, hi ha algunes diferències que cal fer notar:
1. L'article grec disposa d'un tercer gènere altament operatiu, el neutre.
Òbviament, els substantius grecs no han de tenir el mateix gènere en grec que en català o castellà. Per exemple, una paraula femenina en català com ara la mort, en grec és masculina: ὁ θάνατος. En totes les llengües, la selecció de gènere de molts substantius és una qüestió relativament arbitrària.
D'altra banda, si els objectes de la realitat en català són designats per substantius bé masculins bé femenins, en grec cal afegir el tercer gènere, el neutre, amb el qual seran designats determinats substantius, tot sovint sense que es puguin adduir raons clares que expliquin la tria d'aquest gènere.
2. L'article grec declina en quatre casos, ja que no té vocatiu. Com que la funció de l'article és determinar un element nominal (normalment un substantiu), l'article i el nom al qual determina han de concertar en gènere, nombre i cas. Això resulta molt útil a l'hora de traduir, sobretot quan comencem a estudiar grec: si coneixem la declinació de l'article, podem saber el cas i el nombre del substantiu al qual acompanya.
3. En grec antic no existeix article indeterminat (cat. un, una, uns, unes).
Casos / Funcions
Casos / Funcions
1) PRINCIPALS FUNCIONS DEL CASOS
Nom del cas | Funcions sintàctiques |
Nominatiu (Nom.) | Subjecte (Subj) i Atribut (Atr) |
Vocatiu (Voc.) | Apel·lació (Apel) |
Acusatiu (Ac.) | Complement directe (CD) i complement circumstancial (CC) |
Genitiu (Gen.) | Complement del nom (CN) i complement circumstancial (CC) |
Datiu (Dat.) | Complement indirecte (CI) i complement circumstancial (CC) |
EL SUBSTANTIU: Τres declinacions
Els substantius grecs s'organitzen en tres declinacions:
- Primera declinació. Inclou substantius femenins i masculins:
- Femenins. Fan el nominatiu singular en -α o -η i el genitiu singular en -ας o -ης.
- Masculins. Fan el nominatiu singular en -ας o -ης i el genitiu singular en -ου.
- Segona declinació. El genitiu singular sempre és -ου. Reuneix dues classes de substantius:
- Masculins (i alguns femenins), amb nominatiu singular -ος.
- Neutres, amb nominatiu singular -ον.
- Τercera declinació.
- Aplega diversos tipus de substantius.
- El genitiu singular pot ser -ος, -ους o -εως.
Segona declinació
Segona declinació
La segona declinació (també dita declinació temàtica) comprèn dos tipus de mots:
- Amb nominatiu en -ος. Tot i haver-hi alguns noms femenins[1], la majoria pertany al gènere masculí.
- Amb nominatiu en -ον. Són tots substantius neutres.
-
Tipus masculí/femení
λόγος -oυ (ὁ): 'paraula, discurs'.
(base: λογ-)
Tipus neutre
ῥόδον -ου (τό) : ' rosa'.
(base: ῥoδ-)
Singular
Plural
Singular
Plural
Nom.
ὁ λόγος
οἱ λόγοι
τὸ ῥόδον
τὰ ῥόδα
Voc.
λόγε
λόγοι
ῥόδον
ῥόδα
Acus.
τὸν λόγον
τοὺς λόγους
τὸ ῥόδον
τὰ ῥόδα
Gen.
τοῦ λόγου
τῶν λόγων
τοῦ ῥόδου
τῶν ῥόδων
Dat.
τῷ λόγῳ
τοῖς λόγοις
τῷ ῥόδῳ
τοῖς ῥόδοις
NOTES:
Primera declinació
Primera declinació
Substantius femenins
Els substantius femenins de la primera declinació s'organitzen en tres subtipus:
- Τemes en -η.
- Τemes en -α pura.
- Τemes en -α impura.
Per distingir un tema en α pura d'un tema en α impura cal parar esment en la lletra que precedeix la α.
-
- Si davant la α trobem la consonant ρ o les vocals ι o ε, el substantiu pertany a la categoria α pura.
- Si la α és precedida per qualsevol lletra diferent a ρ, ι, ε, el substantiu pertany al tipus α impura.
1) Temes femenins en -η. Les seves desinències són idèntiques a les de l'article femení.
Tema en -η νίκη -ης (ἡ): 'victòria'. |
||
Singular | Plural | |
Nominatiu | ἡ νίκη | αἱ νίκαι |
Vocatiu | νίκη | νίκαι |
Acusatiu | τὴν νίκην | τὰς νίκας |
Genitiu | τῆς νίκης | τῶν νικῶν |
Datiu | τῇ νίκῃ | ταῖς νίκαις |
2) Temes femenins en -α pura. En el plural, les desinències són idèntiques a les de l'article femení. En singular, quan l'article presenta una -η, la desinència duu una -α.
Tema en -α pura ἡμέρα -ας (ἡ): 'dia'. |
||
Singular | Plural | |
Nominatiu | ἡ ἡμέρα | αἱ ἡμέραι |
Vocatiu | ἡμέρα | ἡμέραι |
Acusatiu | τὴν ἡμέραν | τὰς ἡμέρας |
Genitiu | τῆς ἡμέρας | τῶν ἡμερῶν |
Datiu | τῇ ἡμέρᾳ | ταῖς ἡμέραις |
3) Temes femenins en -α impura. De nou, i com en tota la primera declinació, les desinències del plural són iguals que les de l'article femení. Al singular, els tres primers casos (nominatiu, vocatiu i acusatiu) prenen les desinències en -α, i els dos últims (genitiu i datiu) en -η.
Tema en -α pura δόξα -ης (ἡ): 'opinió'. |
||
Singular | Plural | |
Nominatiu | ἡ δόξα | αἱ δόξαι |
Vocatiu | δόξα | δόξαι |
Acusatiu | τὴν δόξαν | τὰς δόξας |
Genitiu | τῆς δόξης | τῶν δοξῶν |
Datiu | τῇ δόξῃ | ταῖς δόξαις |
Substantius masculins
Els substantius masculins de la primera declinació es classifiquen dos dos grups:
- Temes amb nominatiu en -ας.
- Temes amb nominatiu en -ης.
4) Temes masculins de nominatiu en -ας.
Tema amb nominatiu-ας νεανίας -ου (ὁ): 'jove'. |
||
Singular | Plural | |
Nominatiu | ὁ νεανίας | οἱ νεανίαι |
Vocatiu | νεανία | νεανίαι |
Acusatiu | τὸν νεανίαν | τοὺς νεανίας |
Genitiu | τοῦ νεανίου | τῶν νεανιῶν |
Datiu | τῷ νεανίᾳ | τοῖς νεανίαις |
5) Temes masculins de nominatiu en -ης.
Tema amb nominatiu -ης πολίτης -ου (ὁ): 'ciutadà'. |
||
Singular | Plural | |
Nominatiu | ὁ πολίτης | οἱ πολίται |
Vocatiu | πολίτα | πολίται |
Acusatiu | τὸν πολίτην | τοὺς πολίτας |
Genitiu | τοῦ πολίτου | τῶν πολιτῶν |
Datiu | τῷ πολίτᾳ | τοῖς πολίταις |
Particularitats de la flexió dels substantius masculins de la primera declinació:
- En el plural, tenen les desinències comunes a tots els noms de la primera conjugació (que coincideixen amb les terminacions de l'article femení).
- Per al genitiu singular prenen la terminació pròpia de la segona declinació: -ου.
- Els nominatius del singular són sigmàtics: presenten una -ς a la desinència.
- En la resta del casos del singular, els substantius de nominatiu en -ας segueixen el paradigma dels temes femenins en α pura. En canvi, el noms en -ης presenten una flexió un xic més complexa: desinències en α per al vocatiu i datiu, i en η per a l'acusatiu i datiu.
Tercera declinació
Tercera declinació
Dins la tercera declinació s'inclouen diversos tipus de substantius:
- Temes consonàntics:
- Temes en consonant oclusiva (labial, velar i dental).
- Temes en consonant líquida (λ, ρ).
- Temes en consonant nasal (ν).
- Temes acabats en ντ.
- Temes en consonant sibilant σ (substantius monotemàtics i bitemàtics).
- Temes en vocal o diftong:
- Temes en diftong ευ, αυ [1].
- Temes en vocal feble (ι, υ).
Al primer bloc de Grec I, s'estudiaran tots els temes consonàntics menys els sibilants. La resta de paradigmes s'estudien al segon bloc.
Desinències generals
Les desinències comunes de la tercera declinació són les següents:
Singular | Plural | |||
Masc./ fem. | Neutre | Masc./fem. | Neutre | |
Nominatiu | -ς o allargament vocàlic | Ø | -ες | -α |
Vocatiu | Ø o allargament vocàlic | Ø | -ες | -α |
Acusatiu | -α [2] | Ø | -ας [2] | -α |
Genitiu | -ος | -ων | ||
Datiu | -ι | -σι(ν) |
La major dificultat de la tercera declinació rau en el fet que aquestes desinències poden patir diversos accidents fonètics quan entren en contacte amb el darrer fonema del tema. Per aquesta raó, s'aniran estudiant els diferrents temes un a un per tal d'explicar amb detall les peculiaritats de cada tipus flexiu.
NOTES:
[1] Es pot incloure dins aquest tipus els temes en diftong ου i οι (que no estudiarem).
[2] Per als substantius masculins i femenins de tema en vocal feble, la desinència d'acusatiu singular és -ν i la del plural -ς.
Temes en oclusiva: ...β/π/φ | ...δ/τ/θ | ...φ/θ/χ
Temes en oclusiva: ...β/π/φ | ...δ/τ/θ | ...φ/θ/χ
Les consonants oclusives del grec són:
Labials |
Dentals |
Velars o guturals |
|
Sonores |
β |
δ |
γ |
Sordes |
π |
τ |
κ |
Aspirades |
φ |
θ |
χ |
Temes en consonant oclusiva labial (β, π, φ)
Són substantius masculins o femenins.
- Fan el nominatiu i el vocatiu singular amb desinència -ς.
- Quan la consonant labial de final de tema es troba amb una -ς, el so resultant es grafia amb ψ (psi). Això passa al nominatiu i vocatiu singular i al datiu plural.
Tema en labial φλέψ φλεβός (ἡ): 'vena'. (tema: φλεβ-) |
||
Singular | Plural | |
Nominatiu | ἡ φλέψ | αἱ φλέβες |
Vocatiu | φλέψ | φλέβες |
Acusatiu | τὴν φλέβα | τὰς φλέβας |
Genitiu | τῆς φλεβός | τῶν φλεβῶν |
Datiu | τῇ φλεβί | ταῖς φλεψί(ν) |
Temes en consonant oclusiva velar (γ, κ, χ)
La seva flexió és semblant a la dels temes en consonant oclusiva labial. Es tracta de noms masculins i femenins.- També fan el nominatiu i el vocatiu singular prenent la desinència -ς.
- Quan la consonant velar final de tema entra en contacte amb una -ς, el so resultant s'escriu amb ξ (ksi). Això s'ha de tenir en compte per al nominatiu i vocatiu singular i per al datiu plural.
Tema en velar φύλαξ -ακος (ὁ): 'guardià'. (tema: φuλακ-) |
||
Singular | Plural | |
Nominatiu | ὁ φύλαξ | οἱ φύλακες |
Vocatiu | φύλαξ | φύλακες |
Acusatiu | τὸν φύλακα | τοὺς φύλακας |
Genitiu | τοῦ φύλακος | τῶν φυλάκων |
Datiu | τῷ φύλακι | τοῖς φύλαξι(ν) |
Temes en consonant oclusiva dental ( δ, τ, θ)
Comprèn dos paradigmes de declinació: un per als substantius masculins i femenins, un altre per als neutres. Per entendre la seva flexió, cal tenir present dues lleis fonètiques del grec antic:
- Tota dental desapareix quan va seguida d'una sibilant.
- Tota dental a final de mot desapareix.
Substantius masculins i femenins
Atenent a la primera llei a dalt explicada, en la flexió d'aquests noms cal observar el següent:
- En el nominatiu i vocatiu singular, la desinència -ς fa caure la dental final del tema: *πατρίδ+ς >πατρίς.
- El mateix succeeix en el cas datiu plural: πατρίδ+σι(ν) > πατρίσι(ν).
Tema en dental (masc./fem.) πατρίς πατρίδος (ἡ): 'pàtria'. (tema: πατριδ-) |
||
Singular | Plural | |
Nominatiu | ἡ πατρίς | αἱ πατρίδες |
Vocatiu | πατρίς | πατρίδες |
Acusatiu | τὴν πατρίδα | τὰς πατρίδας |
Genitiu | τῆς πατρίδος | τῶν πατρίδων |
Datiu | τῇ πατρίδι | ταῖς πατρίσι(ν) |
Substantius neutres
- El nominatiu, vocatiu i acusatiu singular no tenen desinència, de manera que la dental del tema, com que queda a final de paraula, desapareix: σῶματ+ø > σῶμα [llei 2].
- La dental del datiu plural cau en entrar en contacte amb la σ de la desinència: σώματ+σι(ν) > σώμασι(ν) [llei 1].
Tema en dental (neutre) σῶμα -ατος (τό): 'cos'. (tema: σωματ-) |
||
Singular | Plural | |
Nominatiu | τό σῶμα | τά σώματα |
Vocatiu | σῶμα | σώματα |
Acusatiu | τό σῶμα | τά σώματα |
Genitiu | τοῦ σώματος | τῶν σωμάτων |
Datiu | τῷ σώματι | τοῖς σώμασι(ν) |
Temes en líquida
Temes en líquida
Els temes en consonàntic líquida λ o ρ són especialment senzills d'aprendre, atès que no es produeix cap canvi fonètic quan s'ajunten tema i desinència.
Temes en λ
En grec antic coneixem un sol mot de tema acabat en -λ: ἅλς ἁλός, que significa originàriament ´sal' (i per metonímia, de vegades 'mar, oceà').
Tema en λ ἅλς ἁλός (ὁ): 'sal; mar'. (tema: ἁλ-) | ||
Singular | Plural | |
Nominatiu | ὁ ἅλς | οἱ ἅλες |
Vocatiu | ἅλς |
ἅλες |
Acusatiu | τὸν ἅλα | τοὺς ἅλας |
Genitiu | τοῦ ἁλός | τῶν ἁλῶν |
Datiu | τῷ ἁλί | τοῖς ἁλσί(ν) |
Temes en ρ
Per a aquest tipus flexiu trobem substantius masculins, femenins i neutres.
- Els substantius masculins i femenins no prenen la desinència -ς en el nominatiu, sinó que allarguen l'última vocal del tema (cas que aquesta vocal no sigui llarga) [1]. El vocatiu singular no duu cap desinència: és el tema pur.
- Els substantius neutres no solen tenir documentades formes per al plural.
-
Tipus masculí/femeníῥήτωρ -ορος (ὁ): 'orador'.tema: ῤητορ- Tipus neutre νέκταρ -αρος (τό): 'nèctar'.tema: νεκταρ- Singular Plural Singular Plural Nominatiu ὁ ῥήτωρ οἱ ῥήτορες τὸ νέκταρ
Plural no documentatVocatiu ῤῆτορ ῥήτορες νέκταρ Acusatiu τὸν ῥήτορα τοὺς ῥήτορας τὸ νέκταρ Genitiu τοῦ ῥήτορος τῶν ῥητόρων τοῦ νέκταρος Datiu τῷ ῥήτορι τοῖς ῥήτορσι(ν) τῷ νέκταρι
Temes en ρ amb síncopa
Alguns substantius acabats en -τηρ (sovint referits a relacions de parentiu: πατήρ, 'pare'; μήτηρ, 'mare'; θυγάτηρ, 'filla', etc.) tenen una flexió un punt peculiar:
- Al genitiu i datiu singular perden la ε de la darrera síl·laba del tema [2].
- Al datiu plural també presenten la síncopa i, a més, prenen la terminació -ασι(ν) [3].
Entre aquests substantius, ἀνήρ representa un cas particular:
- La síncopa és present en tots els casos menys en nominatiu i vocatiu singular.
- En tots els casos tret dels dos a dalt esmentats, s'intercala una δ eufònica entre la ν i la ρ del tema [4].
-
Tema ρ amb síncopaπατήρ πατρός (ὁ): 'pare'.(tema: πατερ-) ἀνήρ ἀνδρός (ὁ): 'home (mascle)'.(tema: ἀνερ-) Singular Plural Singular Plural Nominatiu ὁ πατήρ οἱ πατέρες ὁ ἀνήρ οἱ ἄνδρες Vocatiu πάτερ πατέρες ἄνερ ἄνδρες Acusatiu τὸν πατέρα τοὺς πατέρας τὸν ἄνδρα τοὺς ἄνδρας Genitiu τοῦ πατρός τῶν πατέρων τοῦ ἁνδρός τῶν ἀνδρῶν Datiu τῷ πατρί τοῖς πατράσι(ν) τῷ ἀνδρί τοῖς ἀνδράσι(ν)
NOTES:
[1] A efectes gràfics, l'allargament només serà present en els temes en què la vocal de l'última síl·laba sigui ε o ο. Exemples: tema πατερ- > nom. sg. πατήρ; tema ῥητορ- > nom. sg. ῥήτωρ.
[2] Aquest fenomen fonètic és conegut amb el nom de síncopa pretònica. Té un equivalent en el català oral: quan es pronuncia *Tresa, *carbassa o *carmel en comptes de Teresa, carabassa i caramel.
[3] L'alfa és un reforçament eufònic.
[4] Un altre fenomen eufònic que no és estrany al català. Explicaria, per exemple, per què en català continental el mot divenres ha passat a divendres. Cal recordar que en parlars baleàrics la forma d'ús comú és encara l'arcaisme divenres (sense la d eufònica).
Temes en nasal: ...ν, i ...ντ
Temes en nasal: ...ν, i ...ντ
A l'hora de declinar els substantius en tema acabat en -ντ, cal tenir presents les següents lleis fonètiques:
-
La dental τ cau quan queda en posició final de mot [1].
-
El grup ντ desapareix quan entra en contacte amb la sibilant σ, i la vocal precedent a aquest grup experimenta un allargament [2].
Els substantius masculins/femenins en tema ντ poden fer el nominatiu de dues maneres:
-
Amb desinència σ. Quan la sibilant de la desinència entra en contacte amb el grup -ντ, fa que aquest desaparegui i la vocal precedent experimenti un allargament compensatori: *ὅδοντ+ς > *ὅδος > ὅδους.
-
La major part dels substantius tenen com a marca de nominatiu l'allargament (no compensatori) [3] de la darrera vocal del tema, amb la consegüent caiguda de la consonant τ que ha quedat en posició final de mot: ᾿*γέροντ s'allarga en *γέρωντ > γέρων.
-
Nominatiu amb desinència ς
ὅδούς ὁδόντος (ὁ): 'dent'
(tema: ὁδοντ-)
Nominatiu amb allargament vocàlic
γέρων -όντος (ὁ): 'vell, ancià'
(tema: γέροντ-)
Singular
Plural
Singular
Plural
Nominatiu
ὁ ὁδούς
οἱ ὁδόντες
ὁ γέρων
οἱ γέροντες
Vocatiu
ὁδούς [4]
ὁδόντες
γέρον
γέροντες
Acusatiu
τὸν ὁδόντα
τοὺς ὁδόντας
τὸν γέροντα
τοῦς γέροντας
Genitiu
τοῦ ὁδόντος
τῶν ὁδόντων
τοῦ γέροντος
τῶν γέροντων
Datiu
τῷ ὁδόντι
τοῖς ὁδοῦσι(ν)
τῷ γέροντι
τοῖς γέρουσι(ν)
NOTES:
[1] Ho vam veure en estudiar els temes en consonant oclusiva dental (lliurament 4 de Grec I bloc 1). Aquesta llei explica l'absència de la τ final en formes com el nom. i voc. sg. γέρων -ονος (vid. taula).
[2] Se'n diu allargament compensatori, i fa que la ο passi a ου, i la ε es diftongui en ει. La resta de vocals no mostren cap canvi gràfic. L'allargament compensatori el trobarem en tots els datius plurals i en alguns nominatius (i vocatius) del singular.
[3] És a dir, ε s'allarga en η, o s'allarga en ω. La resta de vocals no deixen en l'escriptura cap rastre de l'allargament.
[4] El substantiu ὁδούς -όντος fa el vocatiu singular per analogia (imitació) al nominatiu singular. Això no es dóna en tots els substantius d'aquest tipus: per exemple, el nom de tema γιγαντ- (gegant) fa el nominatiu γίγας (desinència ς, que provoca la desaparició del grup ντ) i el vocatiu sg. γίγαν (amb caiguda de la τ final de mot).
Temes en sibilant: ...σ/ς
Temes en sibilant: ...σ/ς
Els substantius en sibilant es divideixen en dos grans grups [1]:
- Bitemàtics. Alternen dos temes: un acabat en -ος, l'altre acabat en -ες.
- Monotemàtics. Tenen un sol tema, que acaba en -ες [2].
En tots els substantius sibilants es produeixen els següents accidents fonètics:
1. La σ final del tema cau quan es troba entre dues vocals.
2. Les dues vocals que queden en contacte per la desaparició de la -σ- experimenten una contracció.
CONTRACCIONS VOCÀLIQUES:
(1) ε + α > η
(2) ε + ε > ει
(3) ε + ι > ει
(4) ε + ο > ου
(5) ε + ω > ω
Substantius bitemàtics
Són tots substantius neutres (nom. sg -ος, gen. sg. -ους). Es caracteritzen per l'alternança en la darrera vocal del tema: al nominatiu, vocatiu i acusatiu del singular el tema finalitza en -ος; a les resta dels casos, acaba en -ες.
Al quadre següent es recullen les terminacions de casos i, al costat, s'ofereix l'explicació de l'evolució fonètica que ha portat fins a la forma definitiva (el número entre parèntesis remet al quadre de contraccions de dalt).
Sibilant (bitemàtic) γένος γένους (τό): 'raça, estirp'. (temes: γενος- / γενες-) |
||
Forma | Evolució fonètica | |
Singular | ||
Nominatiu | τὸ γένος | tema acabat en -ος + desinència Ø |
Vocatiu | γένος | |
Acusatiu | τὸ γένος | |
Genitiu | τοῦ γένους | *γενεσ+ος > *γενε-ος > γένους (4) |
Datiu | τῷ γένει | *γενεσ+ι > *γενε-ι > γένει (3) |
Plural | ||
Nominatiu | τὰ γένη | *γενεσ+α > *γενε-α >γένεα |
Vocatiu | γένη | |
Acusatiu | τὰ γένη | |
Genitiu | τῶν γενῶν | *γενεσ-ων > *γενε-ων > γενῶν (5) |
Datiu | τοῖς γένεσι(ν) | *γενεσ-σι *> γένεσι [3] |
Substantius monotemàtics
Són substantius masculins o femenins (nom. sg -ης, gen. sg. -ους) [4]. A diferència del tipus bitemàtic, tenen un sol tema, que finalitza en -ες.
Sibilant (monotemàtic) τριήρης -ους (ἡ): 'trirrem'. (tema: τριηρες-) |
||
Forma | Evolució fonètica | |
Singular | ||
Nominatiu | ἡ τριήρης | allargament de la vocal final del tema: ε > η |
Vocatiu | τριήρες | tema pur |
Acusatiu | τὴν τριήρη | *τριηρεσ+α > *τριηρε-α > τριήρη (1) |
Genitiu | τῆς τριήρους | *τριηρεσ+ος > *τριηρε-ος > τριήρους (4) |
Datiu | τῇ τριήρει | *τριηρεσ+ι > *τριηρε-ι > τριήρει (3) |
Plural | ||
Nominatiu | αἱ τριήρεις | *τριηρεσ+ες > *τριηρε-ες > τριήρεις (2) |
Vocatiu | τριήρεις | |
Acusatiu | τὰς τριήρεις | forma creada per analogia al nom/voc. pl. |
Genitiu | τῶν τριήρων | *τριηρεσ+ων > *τριηρε-ων > τριήρων (5) |
Datiu | ταῖς τριήρεσι(ν) | *τριηρεσ+σι > *τριήρεσι [3] |
NOTES:
[1] Algunes gramàtiques dels bitemàtics en diuen temes variables; i dels monotemàntics, temes invariables.
[2] Es podria afegir un petit grup de substantius neutres de tema en -ας (exemple: κρέας κρὲατος), que no estudiarem.
[2] Les dues σ se simplifiquen en una de sola.
[3] Segueixen aquest paradigma molts noms propis d'home, com ara Δημοσθένης ('Demòstenes'), Περικλῆς (`Pèricles'), Σωκράτης ('Sòcrates'), etc.
Temes en diftong: ...ευ / ...αυ / ...ου
Temes en diftong: ...ευ / ...αυ / ...ου
Es flexionen per la tercera declinació una munió de substantius el tema dels quals acaba en diftong decreixent [1]. En origen, aquests diftongs eren formats per una vocal forta (α, ε, ο) i una semiconsonant que, en etapes molt reculades de l'alfabet grec, es grafiava amb una lletra anomenada digamma (majúscula Ϝ, minúscula ϝ). La digamma, quan anava precedida d'una vocal, va evolucionar de la següent manera:
-
Es converteix en una υ semivocàlica en posició final absoluta. Per exemple: Del tema γραϝ-, el voc. sg., que no duu cap desinència, és γραῦ.
-
També es converteix en una υ semivocàlica quan va seguida d'una consonant que tanca la paraula. Un nou exemple a partir del tema γραϝ-: el nom. sg. pren la desinència -ς, de manera que resulta γραῦς.
-
Cau en posició intervocàlica.
Temes en diftong ευ
Són substantius masculins amb nom. sing. -ευς i gen. sg. -εως. Les formes d'alguns dels seus casos no són simples d'explicar. Per tant, la nostra recomanació és que t'aprenguis el paradigma de memòria [2].
Tema en diftong eu (< εϝ) βασιλεύς -έως (ὁ): 'rei'. (tema: βασιλεϝ-) |
||
Singular |
Plural |
|
Nominatiu |
ὁ βασιλεύς |
οἱ βασιλεῖς |
Vocatiu |
βασιλεῦ |
βασιλεῖς |
Acusatiu |
τὸν βασιλέα |
τοὺς βασιλέας |
Genitiu |
τοῦ βασιλέως |
τῶν βασιλέων |
Datiu |
τῷ βασιλεῖ |
τοῖς βασιλεῦσι(ν) |
Temes en diftong αυ i ου
Aquest tipus comprèn una escarida quantitat de substantius masculins i femenins. Els seus temes provenien de αϝ- i οϝ-. La ϝ experimenta els accidents fonètics explicats a l'inici d'aquest capítol: passa a υ en posició final o seguida de consonant, i cau en posició intervocàlica.
-
Tema en diftong αυ (<αϝ)
γραῦς γραός (ἡ): 'vella, anciana'.
(tema: γραϝ-)
Tema en diftong ου (<οϝ)
βοῦς βοός (ὁ): 'bou'.
(tema: βοϝ-)
Singular
Plural
Singular
Plural
Nominatiu
ἡ γραῦς
αἱ γρᾶες
ὁ βοῦς
οἰ βόες
Vocatiu
γραῦ
γρᾶες
βοῦ
βόες
Acusatiu
τὴν γραῦν [3]
τὰς γραῦς [4]
τὸν βοῦν [3]
τοῦς βοῦς [4]
Genitiu
τῆς γραός
τῶν γραῶν
τοῦ βοός
τῶν βοῶν
Datiu
τῇ γραί
ταῖς γραυσί(ν)
τῷ βοί
τοῖς βουσί(ν)
NOTES:
[1] Existeixen altres substantius de la tercera declinació de tema en diftong decreixent que no estudiarem al batxillerat: temes en οω (>ωϝ), ex. ἥρως (tema ἡρωϝ-), 'heroi'; i temes en οι, com ara πειθῶ (tema πειθοι-), 'persuassió'.
[2] En cas que tinguis curiositat per conèixer el seu origen, demana-ho al teu professor.
[3] La desinència d'acusatiu singular és -ν (vid. l'apartat "desinències generals" dins el capítol Tercera declinació (1): introducció). La digamma precedent, en quedar travada per aquesta consonant, es converteix en la semivocal υ: γραϝ+ν > γραῦν; βοϝ+ν >βοῦν.
[4] La desinència d'acusatiu singular és -ς (vid. l'apartat "desinències generals" dins el capítol Tercera declinació (1): introducció). La digamma que ha quedat travada per aquesta consonant passa a la semivocal υ: γραϝ+ς > γραῦς; βοϝ+ς >βοῦς.
Temes en vocal feble: ...ι / ...υ
Temes en vocal feble: ...ι / ...υ
Els substantius de tema acabat en vocal feble (ι, υ) s'organitzen en dues grans categories:
- Monotemàtics. Hi ha temes monotemàtics en ι i d'altres en υ [1].
- Bitemàtics. De nou, distingirem dos subtipus:
- Temes en ι, que presenten un tema acabat en ι un altre acabat en diftong ει.
- Temes en υ, que alternen un tema en υ amb un altre de diftongat (ευ < εϝ).
Pel que fa a la tria de desinències, tot substantiu masculí o femení de tema en vocal feble:
- Pren -ς per al nom. sg.
- El voc. sg és el tema pur.
- La desinència de l'ac. sg. és - ν i la del plural -ς
Substantius bitemàtics en ι
En la seva flexió alternen un tema amb vocal pura -ι i un altre en diftong -ει [2]. El primer tema apareix als tres primers casos del singular. El tema diftongat explicaria pràcticament tots els altres casos, tenint present que la semiconsonant en posició intervocàlica cau i pot donar lloc a contraccions (vid. el quadre de contraccions vocàliques al capítol Tercera declinació: temes en sibiliant). Un cop més, la nostra recomanació és que aprenguis de memòria el paradigma flexiu, sense preocupar-te gaire per les raons fonètiques que expliquen les diverses formes dels casos. Tingues present que moltes paraules d'ús freqüentíssim en grec antic pertanyen a aquesta categoria.
Substantius bitemàtics en ι πόλις -εως (ἡ): 'ciutat'. (temes: πολι- / πολει-) |
||
Singular |
Plural |
|
Nominatiu |
ἡ πόλις |
αἱ πόλεις |
Vocatiu |
πόλι |
πόλεις |
Acusatiu |
τὴν πόλιν |
τὰς πόλεις |
Genitiu |
τῆς πόλεως |
τῶν πόλεων |
Datiu |
τῇ πόλει |
ταῖς πολεσι(ν) |
Substantius bitemàtics en υ
Aquest tipus inclou substantius de tots tres gèneres. El tema pur (també es pot dir de vocal en grau zero) acabat en υ, mentre que el tema diftongat finalitza en -ευ (ἑϝ). La semivocal ϝ cau en posició intervocàlica i es produeixen les mateixes contraccions que en els substantius bitemàtics en ι.
-
Substantius bitematics masc./ fem.
πῆχυς πήχεως (ὁ): 'colze'.
(temes: πηχυ- / πηχεϝ-)
Substantius bitemàtics neutres
ἄστυ ἄστεως (τό): 'ciutat'.
(temes: ἀστυ- / ἀστεϝ-)
Singular
Plural
Singular
Plural
Nominatiu
ὁ πῆχυς
αἱ πήχεις
τὸ ἄστυ
τὰ ἄστη [3]
Vocatiu
πῆχυ
πήχεις
ἄστυ
ἄστη
Acusatiu
τὸν πῆχυν
τὰς πήχεις
τὸ ἄστυ
τὰ ἄστη
Genitiu
τοῦ πήχεως
τῶν πήχεων
τοῦ ἄστεως
τῶν ἄστεων
Datiu
τῷ πήχει
ταῖς πήχεσι(ν)
τῷ ἄστει
τοῖς ἄστεσι(ν)
NOTES
[1] Els substantius monotemàtics o de tema invariable són gairebé tots masculins o femenins (l'únic neutre és τὸ δάκρυ, 'la llàgrima´). Tot i que no cal que els estudïis, la seva flexió no comporta cap dificultat: en tots els casos, al tema se li uneix la desinència sense que tingui lloc cap canvi fonètic. Deixem com a exemple la declinació d'un mot invariable de tema acabat en ι (ἡ οἶς, 'ovella') i un altre d'un tema en υ (ὁ ιχθύς, 'peix'):
- Tema οι-. Singular: nom. οἶς, voc. [oἶ], ac. oἶν, gen. οἰός, dat. οἰί. Plural: nom. οἶες, voc. οἶες, ac. οἶς, gen. οἰῶν, dat. οἰσί(ν).
- Tema ἰχθυ-. Singular: nom ἰχθύς, voc. ἰχθύ, ac. ἰχθύν, gen. ἰχθύος, dat. ἰχθύι. Plural: nom. ἰχθύες, voc. ἰχθύες, ac. ἰχθῦς, gen. ἰχθύων, pl. ἰχθύσι(ν)
[2] Alguns gramàtics sostenen que aquests substantius es construeixen a partir no de dos temes sinó de tres. Afegeixen una variant del tema en diftong amb la primera vocal allargada (-ηι), que podria explicar les formes del gen. i dat. sg. Aquí, però, no entrarem en més consideracions al respecte.
[3] Aquestes formes de nom./voc./ac. plural s'expliquen per la caiguda de la semiconsonant ϝ i la posterior contracció de les vocals ε+ α > η (*ἀστεϝ-α > *ἀστε-α > ἄστη).
Substantius irregulars
Substantius irregulars
En Labyrιnthus:
Laberint de Grècia / Gramàtica (barra horitzontal) / Morfologia (marge esquerre)
La declinació dels substantius
Tercera declinació: noms atemàtics
Substantius amb doble tema (Al final de la pàgina)
L'ADJECTIU: Tres classes, o grups
La gramàtica tradicional del grec antic sol organitzar els adjectius en tres classes:
- Primera classe. Adjectius que declinen per la primera i segona declinació.
- Segona classe. Adjectius de dues terminacions (una per al masculí i femení, una altra per al neutre) que segueixen la tercera declinació.
- Tercera classe. Adjectius de tres terminacions que flexionen el masculí i el neutre per la tercera declinació i el femení per la primera declinació.
Primera classe: m-f-n → 2a-1a-2a i 2a=2a-2a
Primera classe: m-f-n → 2a-1a-2a i 2a=2a-2a
Els adjectius de la primera classe són aquells que es flexionen seguint la primera i segona declinació. Dins d'aquesta primera classe, hi ha tres subtipus d'adjectius.
- 1a. De tres terminacions, amb el femení en -α.
- 1b. De tres terminacions, amb el femení en -η.
- 2. De dues terminacions.
1. Adjectius de tres terminacions. Els dos primers tipus (1a i 1b) presenten una flexió diferenciada per a cadascun dels tres gèneres. El seu enunciat és format pel nominatiu singular dels tres gèneres en l'ordre masculí, femení i neutre [1]. Pel que fa a la seva flexió:
- En el gènere masculí es declina com els substantius de la 2a declinació de nominatiu en -ος.
- En el neutre, segueixen també la 2a declinació: la dels neutres de nominatiu en -ον.
- Pel que fa al gènere femení, pren les terminacions de la 1a declinació bé dels temes en -α pura (tipus 1a), bé dels temes en -η (tipus 1b) [2].
Exemple del tipus 1a: δίκαιος -α -ον, 'just'.
TIPUS 1a Enunciat: δίκαιος -α -ον, 'just' |
|||
Singular | |||
Masculí | Femení | Neutre | |
Nominatiu | δίκαιος | δικαία |
δίκαιον |
Vocatiu | δίκαιε | δικαία | δίκαιον |
acusatiu | δίκαιον | δικαίαν | δίκαιον |
Genitiu | δικαίου | δικαίας | δικαίου |
Datiu | δίκαίῳ | δικαίᾳ | δίκαίῳ |
Plural | |||
Masculí | Femení | Neutre | |
Nominatiu | δίκαιοι | δίκαιαι | δικαία |
Vocatiu | δίκαιοι | δίκαιαι | δικαία |
Acusatiu | δικαίους |
δικαίας | δικαία |
Genitiu | δικαίων |
δικαίων | δικαίων |
Datiu | δικαίοις | δικαίαις | δικαίοις |
Exemple del tipus 1b: καλός -ή -όν, 'bo'.
TIPUS 1b Enunciat: καλός -ή -όν, 'bo'. |
|||
Singular | |||
Masculí | Femení | Neutre | |
Nominatiu | καλός | καλή |
καλόν |
Vocatiu | καλέ | καλή | καλόν |
acusatiu | καλόν | καλήν | καλόν |
Genitiu | καλοῦ | καλῆς | καλοῦ |
Datiu | καλῷ | καλῇ | καλῷ |
Plural | |||
Masculí | Femení | Neutre | |
Nominatiu | καλοί | καλαί | καλά |
Vocatiu | καλοί | καλαί | καλά |
Acusatiu | καλούς |
καλάς |
καλά |
Genitiu | καλῶν |
καλῶν | καλῶν |
Datiu | καλοῖς | καλαῖς | καλοῖς |
2. Adjectius de dues terminacions. Presenten una forma comuna per als gèneres masculí i femení:
- En el gènere neutre, es flexiona seguint la 2a declinació (neutres de nominatiu en -ον).
- Tant per al gènere masculí com per al femení, es declina com els substantius de la 2a declinació de nominatiu en -ος.
El seu enunciat comprèn dues formes:
- La primera és el nominatiu singular masculí i femení.
- La segona és el nominatiu singular neutre.
Exemple del tipus 2: βροτός -όν, 'mortal'.
TIPUS 2 Enunciat: βροτός -όν, 'mortal'. |
||
Singular | ||
Masc./fem. | Neutre | |
Nominatiu | βροτός | βροτόν |
Vocatiu | βροτέ | βροτόν |
acusatiu | βροτόν | βροτόν |
Genitiu | βροτοῦ | βροτοῦ |
Datiu | βροτῷ | βροτῷ |
Plural | ||
Masc./fem. | Neutre | |
Nominatiu | βροτοί | βροτά |
Vocatiu | βροτοί | βροτά |
Acusatiu | βροτούς |
βροτά |
Genitiu | βροτῶν |
βροτῶν |
Datiu | βροτοῖς | βροτοῖς |
NOTES:
[1] L'enunciat d'un adjectiu mai es pot confondre amb l'enunciat d'un substantiu perquè, a diferència d'aquest, no és acompanyat per un article que n'indiqui el gènere. Vid. el capítol Enunciats dels mots.
[2] Segueixen la declinació en -α pura els adjectius l'arrel dels quals acaba en ρ, ι, ε. Tots els altres adjectius de tres terminacions declinen el femení com els temes en -η.
Segona classe: m-f-n → 3a=3a-3a
Segona classe: m-f-n → 3a=3a-3a
Els adjectius de la segona classe declinen tots els gèneres per la tercera declinació. A més, fan igual el masculí i el femení (són, per tant, adjectius de dues terminacions).
En aquesta categoria s'inclouen dos tipus d'adjectiu:
-
Tema en nasal. Ex: σώφρων -ον, 'prudent'
-
Tema en sibilant. Ex: σαφής -ές, 'clar, evident'.
Temes en nasal
Per al masculí i femení, segueixen el paradigme de γέρων -οντος (Vid. Tercera declinació: temes en nasal i en ντ). En el gènere neutre, fan el nom./ voc./ ac. singular amb el tema pur, mentre que els mateixos casos del plural prenen la desinència α.
Adjectius de la segona classe: temes en nasal Enunciat: σώφρων -ον, 'prudent'. (tema: σωφρον-) |
||||
cas |
Singular |
Plural |
||
Masc./ fem. |
Neutre |
Masc. / fem. |
Neutre |
|
N V A G D |
σώφρων σώφρον σώφρονα σώφρονος σώφρονι |
σώφρον σώφρον σώφρον σώφρονος σώφρονι |
σώφρονες σώφρονες σώφρονας σωφρόνων σώφροσι(ν) |
σώφρονα σώφρονα σώφρονα σωφρόνων σώφροσι(ν) |
Temes en sibilant
Es declinen com els substantius sibilants monotemàtics (Vid. Tercera declinació: temes en sibiliant). Per al masculí i femení, segueixen el paradigma de τριήρης -ους.
En el gènere neutre fan:
-
Nom./ voc./ ac. singular amb el tema pur (-ες).
-
Nom./ voc./ ac. plural en -η (resultat de la contracció de la ε del tema i la desinència α). Exemple: *σαφέσα > *σαφέ-α (per caiguda de la σ intervocàlica) >σαφή.
Adjectius de la segona classe: temes en sibilant Enunciat: σαφής -ές, 'clar, evident'. (Tema: σαφεσ-) |
||||
|
Singular |
Plural |
||
Masc. /fem. |
Neutre |
Masc. /fem. |
Neutre |
|
N V A G D |
σαφής σαφές σαφῆ (<*σαφεσα) σαφοῦς (<*σαφεσος) σαφεϊ |
σαφές σαφές σαφές σαφοῦς (<*σαφεσος) σαφεϊ |
σαφεῖς (<*σαφεσες) σαφεῖς (<*σαφεσες) σαφεῖς σαφῶν (<*σαφεσων) σαφέσι(ν) (<*σαφεσσιν) |
σαφῆ (<*σαφεσα) σαφῆ (<*σαφεσα) σαφῆ (<*σαφεσα) σαφῶν (<*σαφεσων) σαφέσι(ν) (<*σαφεσσιν) |
Tercera classe: m-f-n → 3a-1a-3a (μέγας i πολύς, 3a/2a-1a-3a/2a)
Tercera classe: m-f-n → 3a-1a-3a (μέγας i πολύς, 3a/2a-1a-3a/2a)
La tercera i darrera classe d'adjectius declinen el masculí i el neutre per la tercera declinació, mentre que el femení segueix la primera. A més, alguns d'aquest adjectius presenten dos temes distints per al masculí/neutre i per al femení.
-
Adjectius en -υς -εια -υ. En masculí i neutre es declina com un tema en -υ (bitemàtic) [1]; el femení segueix la flexió del temes en -α pura de la primera declinació [2].
|
Adjectius de la tercera classe en -υς -εια -υ Enunciat: γλυκύς -εῖα -ύ, 'dolç'. (tema M / N: γλυκυ- / γλυκεϝ- | tema F: γλυκεια-) |
|||||
Singular |
Plural |
|||||
Masc. |
Fem. |
Neutre |
Masc. |
Fem. |
Neutre |
|
N V A G D |
γλυκύς γλυκύ γλυκύν γλυκέος γλυκεῖ |
γλυκεῖα γλυκεῖα γλυκείαν γλυκεῖας γλυκείᾳ |
γλυκύ γλυκύ γλυκύ γλυκέος γλυκεῖ |
γλυκεῖς γλυκεῖς γλυκέων γλυκέσι(ν) |
γλυκεῖαι γλυκεῖαι γλυκείας γλυκειῶν γλυκείαις |
|
-
Adjectiu πᾶς πᾶσα πᾶν, 'tot'. Els gèneres masculí i neutre són temes en -ντ [3]; el femení és un tema en α impura [2]. Les terminacions d'aquest adjectiu (en negreta a la taula) es retroben al participi d'aorist actiu sigmàtic.
|
Adjectiu πᾶς πᾶσα πᾶν, 'tot'. (tema M / N: παντ- | tema F: πασα-) |
|||||
Singular |
Plural |
|||||
Masc. |
Fem. |
Neutre |
Masc. |
Fem. |
Neutre |
|
N V A G D |
πᾶς πᾶς πάντα πάντος πάντι |
πᾶσα πᾶσα πᾶσαν πᾶσης πᾶσῃ |
πᾶν πᾶν πᾶν πάντος πάντι |
πάντες πάντας πάντων πᾶσι(ν) |
πᾶσαι πᾶσαι πᾶσας πᾶσων πᾶσαις |
πάντα πάντα πάντων πᾶσι(ν) |
-
Adjectiu μέλας μέλαινα μέλαν, 'negre'. És un tema en nasal. El d'aquest adjectiu és μέλαν- per al masculí i neutre, μελαιν- per al femení.
|
Adjectiu μέλας μέλαινα μέλαν, 'negre'. (tema M / N: μελαν- | tema F: μελαιν-) |
|||||
Singular |
Plural |
|||||
Masc. |
Fem. |
Neutre |
Masc. |
Fem. |
Neutre |
|
N V A G D |
μέλας μέλαν μέλανα μέλανος μέλανι |
μέλαινα μέλαινα μέλαιναν μελαίνης μελαίνῃ |
μέλαν μέλαν μέλαν μέλανος μέλανι |
μέλανες μέλανας μελάνων μέλασι(ν) |
μέλαιναι μέλαιναι μελαίνας μελαινῶν μελαίναις |
μέλανα μέλανα μελάνων μέλασι(ν) |
-
Adjectiu πολύς πολλή πολύ 'molt'. En la seva flexió alternen dos temes (πολu- / πολλ-). Els casos nominatiu, vocatiu i acusatiu del singular del gènere masculí i neutre es fan sobre el tema πολύ- i prenen les desinències dels temes en vocal feble υ [1]. La resta de casos de la flexió es construeixen a partir del tema πολλ- i les terminacions de la primera declinació de tema en -η [2] (per al femení) o de la segona declinació (per als gèneres masculí i neutre) [4].
|
Adjectiu πολύς πολλή πολύ, 'molt'.
|
|||||||||||||
Singular |
Plural |
|||||||||||||
Masc. |
Fem. |
Neutre |
Masc. |
Fem. |
Neutre |
|||||||||
|
|
|
|
|
|
|
-
Adjectiu μέγας μεγάλη μέγα, 'gran'. La distribució dels dos temes (μέγα- i μεγάλ-) i la tria de declinacions segueixen el mateix patró que l'adjectiu πολύς πολλή πολύ.
|
Adjectiu μέγας μεγάλη μέγα, 'gran'.
(temes: μεγα- / μεγαλ-) |
|||||||||||||
Singular |
Plural |
|||||||||||||
Masc. |
Fem. |
Neutre |
Masc. |
Fem. |
Neutre |
|||||||||
|
|
|
|
|
|
|
NOTES:
[1] Vid. Tercera declinació: temes en vocal feble (i, u). Fixa't que hi ha algunes formes sense contracció: gen. singular i plural; nom/voc./ac. pl. neutre.
[2] Vid. Primera declinació.
[3] Vid. Tercera declinació: temes en nasal (ν) i en ντ.
[4] Vid. Segona declinació.
Graus comparatiu i superlatiu de l'adjectiu
Graus comparatiu i superlatiu de l'adjectiu
Enllaç a la teoria de la pàgina web Labyrinthus.
Posició atributiva i predicativa de l'adjectiu qualificatiu
Posició atributiva i predicativa de l'adjectiu qualificatiu
L'adjectiu grec concorda en gènere, nombre i cas amb el substantiu o element nominal al qual complementa.
D'altra banda, l'adjectiu pot complementar un nom de dues maneres:
- En funció d'atribut.
- Formant part del sintagma nominal el nucli del qual és el nom complementat.
1. Adjectiu com a atribut. És un adjectiu que complementa un nom que fa de subjecte d'un verb copulatiu. Per exemple, en l'oració 'L'home és bo', l'adjectiu bo és l'atribut referit al subjecte home. Això farà que en grec l'adjectiu bo hagi d'anar en el mateix gènere, nombre i cas que l'home. Pel que fa a la seva posició, l'adjectiu atributiu pot precedir o seguir el substantiu que complementa.
Ὁ ἄνθρωπος ἀγαθός ἐστιν.
Nom sg M Nom sg M 3 sg pres
(Subj) (Atr) (V)
(Literalment: 'l'home és bo').
Ἀγαθὸς ὁ ἄνθρωπος ἐστιν.
Nom sg M Nom sg M 3 sg pres
(Atr) (Subj) (V)
(Literalment: 'bo l'home és').
2. Adjectiu dins un sintagma nominal. Quan l'adjectiu complementa un nom i és inclòs en el seu sintagma nominal, la posició més normal de l'adjectiu és entre l'article i el substantiu (tal com passa obligatòriament en anglès):
'L'home bo estima l'amic'
Ὁ ἀγαθὸς ἄνθρωπος στέργει τὸν φίλον [1] (=the good man loves his friend).
En grec també és pot situar l'adjectiu darrere del nom complementat si es repeteix l'article al davant de l'adjectiu. Per tant, la frase anterior també es podria formular:
Ὁ ἄνθρωπος ὁ ἀγαθὸς στέργει τὸν φίλον (literalment: 'l'home el bo...', per bé que hem de traduir sempre 'l'home bo').
Lèxic: ἀγαθός -ή -όν: 'bο'. ἄνθρωπος -ου (ὁ): 'home'. ἐστί(ν): 3a pers. sg. present ind. del verb εἰμί, 'ser, estar'. στέργει: 3a pers. sg. present ind. del verb στέργω, 'estimar'. φίλος -ου (ὁ): 'amic'. |
NOTES:
[1] Anàlisi morfosintàctica de l'oració: ὁ ἄνθρωπος (article + substantiu en cas nominatiu singular, perquè és el subjecte de l'oració); ἀγαθός (adjectiu en nominatiu, singular i masculí, que concerta amb el nom ἄνθρωπος); στέργει (3a pers. sg. del present d'indicatiu actiu del verb στέργω, 'estimar'); τὸν φίλον (art + substantiu en nominatiu singular, és el CD del verb στέργει).
EL VERB: Dues conjugacions, o sistemes
Conjugacions
El verb grec antic comprèn dues conjugacions:
1. Conjugació temàtica o verbs en -ω.
2. Conjugació atemàtica o verbs en -μι [1].
Tipus de verbs temàtics o en -ω
Els verbs temàtics es classifiquen en dues grans categories, segons si el seu tema acaba en vocal o consonant. Aquestes categories, al seu torn, comprenen les següents subcategories:
VERBS DE TEMA VOCÀLIC:
1.1. Verbs purs (o verbs purs no contractes): el tema acaba en vocal feble (ι, υ) [2].
1.2. Verbs contractes (o verbs purs contractes): el tema acaba en vocal forta (α, ε, ο).
VERBS DE TEMA CONSONÀNTIC:
2.1. Verbs muts: el tema acaba en consonant oclusiva (labial, dental o velar).
2.2. Verbs líquids: el tema acaba en consonant líquida (λ, μ, ν, ρ).
■ Veus, modes i temps verbals
■ Veus, modes i temps verbals
Veu
Al les dues veus del verb català (activa i passiva) el grec antic n'afegia una tercera, la veu mitjana, el valor principal de la qual era l'expressió de la reflexivitat [1].
Mode
Els modes del verb grec són l'indicatiu, el subjuntiu, l'optatiu [2], l'imperatiu i les formes no personals (infinitiu i participi).
Temps i aspecte
Els temps verbals del grec es poden classificar segons el seu aspecte imperfectiu o perfectiu. Hi ha temps sempre perfectius (com ara l'aorist) o sempre imperfectius (cas de l'imperfet) i d'altres que poden assumir l'un i l'altre valor aspectual (per exemple, el present o el futur).
Els temps del verb grec antic són:
-
Present.
-
Imperfet.
-
Futur.
-
Aorist [3].
-
Perfet (no s'estudia a batxillerat).
-
Plusquamperfet (no s'estudia a batxillerat).
No tots els temps apareixen en tots els modes verbals [4].
La concreció del currículum de batxillerat exigeix només l'estudi d'uns determinants temps d'alguns tipus de verbs. En la matèria de Grec I, només s'hi estudien temps de la veu activa. Al bloc 1:
-
-
- El present, l'imperfet i el futur d'indicatiu;
- L'imperatiu present;
- L'infinitiu present i futur.
-
Al bloc segon, s'introdueix:
-
-
- El participi de present i de futur.
- Els temps aorist de tipus sigmàtic en mode indicatiu, infinitiu i participi.
- La conjugació per al verbs contractes de tots els temps anteriorment esmentats.
-
NOTES:
[1] La veu passiva i mitjana s'estudien a Grec II.
[2] Els continguts curriculars de la matèria de Grec de batxillerat no inclouen l'estudi ni del subjuntiu ni de l'optatiu. Aquest darrer és un mode verbal d'origen indoeuropeu (el comparteix, per exemple, el sànscrit) desconegut pel llatí i les llengües romàniques. Té diversos usos i sentits, però la seva funció primordial és l'expressió del desig.
[3] L'aorist és el temps del passat puntual. Amb alguns matisos, equival al passat català (vaig cantar, en la seva forma perifràstica; cantí, en la forma simple).
[4] Només l'indicatiu disposa dels sis temps. L'imperatiu i el subjuntiu, només tenen present, aorist i perfet. L'optatiu, l'infinitiu i el participi, a aquests tres temps hi afegeixen el futur.
● Verbs temàtics - pres IND
● Verbs temàtics - pres IND
Present d'indicatiu dels verbs temàtics o en -ω
Aquests verbs són anomenats temàtics pel fet que presenten una vocal temàtica entre l'arrel i la desinència. La flexió del seu present respon al següent paradigma:
Present d'indicatiu actiu de φέρω ('portar') |
||
Persona i nombre |
Conjugació en grec |
Traducció al català |
1 sg |
φέρω |
porto |
2 sg |
φέρεις |
portes |
3 sg |
φέρει |
porta |
1 pl |
φέρομεν |
portem |
2 pl |
φέρετε |
porteu |
3 pl |
φέρουσι(ν) [1] |
porten |
Per conjugar el present de qualsevol verb temàtic consonàntic o vocàlic pur [2], s'ha de fer sempre el mateix. Τreure a l'enunciat la terminació -ω i afegir a aquesta base lexemàtica les terminacions que a la taula precedent apareixen en negreta. A tall d'exemple, t'oferim el present d'altres tres verbs temàtics: βάλλω ('llançar'), λύω ('deslligar; resoldre') i βλέπω ('veure, mirar') [3]. Aprofitem per introduir el cas nominatiu dels pronoms personals del grec antic.
Pronoms personals [4] |
Verb βάλλω (base: βάλλ-) |
Verb λύω (base: λυ-) |
Verb βλέπω (base: βλεπ-) |
ἐγώ ('jo') |
βάλλω |
λύω |
βλέπω |
σύ ('tu) |
βάλλεις |
λύεις |
βλέπεις |
----- |
βάλλει |
λύει |
βλέπει |
ἡμεῖς ('nosaltres´) |
βάλλομεν |
λύομεν |
βλέπομεν |
ὑμεῖς ('vosaltres') |
βάλλετε |
λύετε |
βλέπετε |
----- |
βάλλουσι(ν) |
λύουσι(ν) |
βλέπουσι(ν) |
NOTES:
[1] Els parèntesis indiquen que la ν final és facultativa. Això vol dir que només apareix abans de pausa o quan el mot següent comença per vocal.
[2] Queden exclosos, doncs, els verbs contractes (els que acaben en -αω, -εω, -οω). El present dels verbs temàtics contractes no s'estudia fins al darrer lliurament de Grec I bloc 2.
[3] Són, respectivament, un verb en consonant líquida (βάλλω), un verb mut o en consonant oclusiva (βλέπω) i un verb temàtic pur (λύω).
[4] El grec antic no coneix pronoms personals propis de tercera persona. Per a les seves funcions, se sol recórrer a l'ús d'un pronom demostratiu.
INDicatiu
Present d'INDicatiu
Pretèrit imperfet
Futur d'INDicatiu
Aorist d'INDicatiu
● Verbs en ...μι - pres IND | Verb εἰμί
● Verbs en ...μι - pres IND | Verb εἰμί
Present d'indicatiu dels verbs atemàtics o en -μι i del verb εἰμί
S'anomenen verbs atemàtics aquells que no presenten la vocal temàtica ε/ο entre el tema de present i les desinències. També són anomenats verbs en -μι, car aquesta és la desinència que empren per a la primera persona del singular en el present d'indicatiu.
Tot i que no hi ha gaires verbs que pertanyin a aquesta tipologia, són d'ús molt freqüent. En aquest curs, n'estudiarem cinc:
-
φημί ('dir')
-
τίθημι ('col·locar, posar')
-
ἵστημι ('estar o posar dempeus o dret'; 'deturar'; 'establir') [1]
-
δείκνυμι ('mostrar, indicar')
-
δίδωμι ('donar')
Algunes de les seves desinències són distintes a les del present dels verbs temàtics.
Desinències present (verbs atemàtics) |
|
1a pers. sg. |
- μι |
2a pers. sg. |
- ς |
3a pers. sg. |
- σι(ν) |
1a pers. pl. |
- μεν |
2a pers. pl. |
- τε |
3a pers. pl. |
-ασι(ν) |
Una altra característica del present d'aquests verbs és que en les tres persones del singular experimenten un allargament en la vocal final de l'arrel. Fixa't, a la taula següent, que:
-
la ε del temal s'allarga en η al verb τίθημι,
-
la α del tema s'allarga també en η als verbs φημί i ἵστημι,
-
i la ο del tema s'allarga en ω en el cas del verb δίδωμι.
Pel que fa al verb copulatiu εἰμί, la seva conjugació mostra moltes irregularitats.
Verbs atemàtics: present d'indicatiu actiu |
||||||
|
φημί ('dir') (tema: φα-) |
τίθημι ('posar') (tema: τιθε-) |
ἵστημι ('posar dret') (tema: ἱστα-) |
δίδωμι ('donar') (tema: διδο-)
|
δείκνυμι ('mostrar') (tema: δεικνυ-) |
είμί ('ser, estar') (tema: ἐσ-) |
ἐγώ |
φημί |
τίθημι |
ἵστημι |
δίδωμι |
δείκνυμι |
εἰμί |
σύ |
φής |
τίθης |
ἵστης |
δίδως |
δείκνυς |
εἶ |
----- |
φησί(ν) |
τίθησι(ν) |
ἵστησι(ν) |
δίδωσι(ν) |
δείκνυσι(ν) |
ἐστί(ν) |
ἡμεῖς |
φαμέν |
τίθεμεν |
ἱσταμεν |
δίδομεν |
δείκυμεν |
ἐσμέν |
ὑμεῖς |
φατέ |
τίθετε |
ἵστατε |
δίδοτε |
δείκνυτε |
ἐστέ |
----- |
φασί(ν) |
τιθέασι(ν) |
ἱστᾶσι(ν) |
διδόασι(ν) |
δεικνύασι(ν) |
εἰσί(ν) |
NOTES:
[1] Aquest verb prové de la mateixa arrel indoeuropeu que l'anglès to stand; com pots apreciar, el seu significat és semblant.
● L'augment verbal - Només per a l'impf i l'aor IND
● L'augment verbal - Només per a l'impf i l'aor IND
L'augment és una característica morfològica pròpia dels temps de passat del mode indicatiu [1].
Pot ser de dos tipus:
1. Augment sil·làbic. Consisteix a introduir una vocal ε al davant de l'arrel verbal. Duen aquest augment tots els verbs l'arrel dels quals comença en consonant.
2. Augment temporal. És el propi dels verbs l'arrel dels quals comença amb una vocal. Consisteix en l'allargament d'aquesta vocal, responent a les següents pautes:
Vocals simples |
α > η Exemple: pres. ἀκούω > impf. ἤκουν (escolto > escoltava) ε > η Exemple: pres. ἐλαύνω > impf. ἤλαυνον (empenyo > empenyia) ο > ω Exemple: pres. ὁτρύνω > impf. ὤτρυνον (incito > incitava) |
Diftongs amb semivocal ι |
αι > ῃ Exemple: pres. αἵρω > impf. ᾗρον (aixeco > aixecava) ει > ῃ Exemple: pres. εἰκάζω >impf. ἤκαζον (igualo > igualava) οι > ῳ Exemple: pres. οἰκτείρω > impf. ᾤκτειρον (complanyo > complanyia) |
Diftongs amb semivocal υ |
αυ > ηυ Exemple: pres. αὐξάνω > impf. ηὔξανον (augmento > augmentava) ευ > ηυ Exemple: pres. εὑρίσκω >impf. ηὕρισκον (trobo > trobava) |
Sense variacions gràfiques |
ι > ι Exemple: pres. ἱκετεύω >impf. ἱκέτευον (prego > pregava) υ > υ Exemple: pres. ὑβρίζω > impf. ὕβριζον (sóc superbi> era superbi) ου > ου Exemple: pres. οὐτάζω >impf. οὕταζον (fereixo> feria) |
Altres augments temporals:
-
El verb ἔχω ('tenir') fa l'imperfet εἶχον.
-
El verb ᾄδω ('cantar') fa l'imperfet ᾖδον.
Augment de verbs amb preverbi |
En els verbs compostos amb preverbi, l'augment (sigui sil·làbic, sigui temporal) se situa entre el preverbi i l'arrel verbal. A més, la vocal final del preverbi desapareix davant l'augment, excepte en el cas d' ἀμφί, περί i πρό.
L'augment sil·làbic ε se situa entre el preverbi i l'arrel (βαλλ-). La vocal ο (òmicron) final del preverbi cau en entrar en contacte amb l'augment.
De nou, l'augment sil·làbic es col·loca entre el preverbi (περί) i l'arrel (βαιν-). Però en aquest cas no es perd la vocal final del preverbi. |
NOTES:
[1] Es troba en dos temps d'indicatiu del verb grec: l'imperfet i el seu correlat puntual, l'aorist (que s'estudia parcialment a Grec I bloc 2).
● Verbs temàtics - impf (IND)
● Verbs temàtics - impf (IND)
Imperfet d'indicatiu
Usos del temps verbal
El pretèrit imperfet d'indicatiu actiu té pràcticament el mateix valor que l'imperfet català: s'usa per referir-se a accions o situacions que s'allarguen o es repeteixen en el passat. Expressa, per tant, un passat duratiu [1], i no pas puntual [2].
Morfologia
1. L’imperfet d’indicatiu es construeix a partir de la mateixa base lexèmatica que el present. Així, d'un verb temàtic [3] com φέρω, en prendrem la base φερ-. Al davant, s'hi afegeix l'augment, que en aquest cas és la vocal ε [4]. Al darrere de la base s'integren primer la vocal temàtica i, a continuació, la desinència personal. Les desinències personals de l'imperfet present actiu són:
1a pers. sg. |
-ν |
2a pers. sg. |
-ς |
3a pers. sg. |
ø |
1a pers. pl. |
-μεν |
2a pers. pl. |
-τε |
3a pers. pl. |
-ν |
La vocal temàtica és una ο quan va seguida de consonant labial (μ, ν), i una ε en tots els altres casos.
En suma, l'imperfet d'indicatiu actiu del verb φέρω és:
Imperfet d'indicatiu actiu de φέρω ('portar') |
||
Persona i nombre |
Conjugació en grec |
Traducció al català |
1 sg |
ἔφερον |
portava |
2 sg |
ἔφερες |
portaves |
3 sg |
ἔφερε |
portava |
1 pl |
ἐφέρομεν |
portàvem |
2 pl |
ἐφέρετε |
portàveu |
3 pl |
ἔφερον |
portaven |
Fixa't que totes les formes de l'imperfet tenen accentuació esdrúixola.
2. L'imperfet del verb copulatiu είμί presenta una flexió força irregular.
Imperfet d'indicatiu d'εἰμί ('ser; estar') |
||
Persona i nombre |
Conjugació en grec |
Traducció al català |
1 sg |
ἦν |
era / estava |
2 sg |
ἦσθα |
eres / estaves |
3 sg |
ἦν |
era / estava |
1 pl |
ἦμεν |
érem / estàvem |
2 pl |
ἦτε |
éreu / estàveu |
3 pl |
ἦσαν |
eren / estaven |
NOTES:
[1] Prenguem com a exemple l'oració De petit, jo tocava el piano. S'usa l'imperfet per expressar que l'acció de tocar el piano es va repetir en el passat. No vaig tocar el piano un dia i prou, sinó que el fet va succeir diverses vegades.
[2] Aquest valor es reserva per al temps aorist.
[3] Segons determina el currículum de batxillerat, només cal que coneixis l'imperfet dels verbs temàtics (o en -ω) i del verb copulatiu εἰμί. No has d'aprendre, doncs, la formació de l'imperfet d'indicatiu dels verbs atemàtics.
[4] Al capítol precedent s'expliquen els diversos tipus d'augment.
● Verbs temàtics purs i muts - fut IND - I de εἰμί
● Verbs temàtics purs i muts - fut IND - I de εἰμί
Futur d'indicatiu
A Grec I bloc 1, cal estudiar la formació del futur d'indicatiu actiu dels verbs temàtics purs (tema en ι, u), dels verbs muts (o de tema acabat en consonant oclusiva) i del verb copulatiu εἰμί [1]. Al bloc 2 d'aquesta matèria s'afegirà a l'elenc el futur dels verbs contractes.
Verbs purs (de tema en ...ί / ...υ)
ixí s'anomenen els verbs en -ω el tema dels quals acaba en una vocal feble (ι, υ i de vegades ου). Formen el futur inserint una consonant σ entre l'arrel o base lexemàtica i les terminacions del present.
Futur d'indicatiu actiu de λύω ('deslligar, resoldre') |
||
Persona i nombre | Conjugació en grec | Traducció al català |
1 sg | λύ-σ-ω | deslligaré |
2 sg | λύ-σ-εις | deslligaràs |
3 sg | λύ-σ-ει | deslligarà |
1 pl | λύ-σ-ομεν | deslligarem |
2 pl | λύ-σ-ετε | deslligareu |
3 pl | λύ-σ-ουσι(ν) |
deslligaran |
Fixa't que l'única diferència entre la conjugació del present i del futur consisteix en l'aparició de la consonant σ introduïda entre els dos formants (arrel i terminació).
Present de λύω | Futur de λύω |
λύω | λύσω |
λύεις | λύσεις |
λύει | λύσει |
λύομεν | λύσομεν |
λύετε | λύσετε |
λύουσι(ν) | λύσουσι(ν) |
Verbs muts (de tema en consonant oclusiva)
Per als verbs en consonant oclusiva, la característica del futur torna a ser una σ inserida entre la base lexemàtica i les terminacions pròpies del present. Aquesta σ, però, produeix en la consonant oclusiva precedent els canvis que hem après amb l'estudi de la declinació dels substantius de tema en oclusiva. Els recordem al següent quadre sinòptic:
Això explica que:
- El futur de βλέπω sigui βλέψω.
- El futur d'ἄγω sigui ἅξω.
- El futur de θαυμάζω sigui θαυμάσω.
Verb εἰμí
El verb copulatiu εἱμί presenta una conjugació bastant irregular també per al futur.
Futur d'indicatiu d'εἰμί ('ser; estar') |
||
Persona i nombre |
Conjugació en grec |
Traducció al català |
1 sg |
ἐσομαι |
seré / estaré |
2 sg |
ἔσει |
seràs / estaràs |
3 sg |
ἔσται |
serà / estarà |
1 pl |
ἐσόμεθα |
serem / estarem |
2 pl |
ἔσεσθε |
sereu / estareu |
3 pl |
ἔσονται |
seran / estaran |
NOTES:
[1] No s'abordarà, doncs, l'estudi del futur dels verbs consonàntics líquids (que no són inclosos en el currículum de Grec per al batxillerat). Per a la classificació dels verbs grecs (en temàtics purs i contractes, i en consonàntics muts i líquids), pots revisar el capítol EL VERB: conjugacions inclòs en aquest Compendi de morfologia: declinacions i conjugacions.
● Verbs temàtics purs i muts - aor IND (sigmàtic)
● Verbs temàtics purs i muts - aor IND (sigmàtic)
L'aorist
L'aorist és el temps que s'empra per a l'expressió d'una acció puntual en el passat. En mode indicatiu, si fa no fa equival al passat català ('vaig cantar', en la seva forma perifràstica; 'cantí', en la forma simple).
Pel que fa a la morfologia, hi ha dos tipus d'aoristos:
- Sigmàtics. A l'arrel o base lexemàtica del present, s'afegeix una σ (d'aquí en ve el nom) i, tot seguit, unes desinències específiques.
- Temàtics. No es formen sobre el tema de present, sinó sobre un tema propi (anomenat tema d'aorist).
És una peculiaritat pròpia de cada verb el fet que per a la formació de l'aorist trïi l'un o l'altre procediment [1].
En aques curs, estudiarem només els aoristos sigmàtics. De moment, ens cenyirem als verbs temàtics purs i als verbs consonàntics muts. Finalment, farem una precisió sobre l'aorist del verb εἰμί.
Aorist d'indicatiu sigmàtic
1. L’aorist d’indicatiu actiu es construeix a partir de la mateixa base lexèmatica que el present. Donat un verb temàtic pur com λύω, de primer cal aillar-ne la base lexemàtica, que és λυ-. Al davant es col·loca l'augment (sil·làbic o temporal, segons el verb ho requereixi [2]). Al darrere de la base s'afeix una σ i, tot seguit, las terminacions personals pròpies de l'aorist sigmàtic, que són:
1a pers. sg. | -α |
2a pers. sg. | -ας |
3a pers. sg. | -ε(ν) |
1a pers. pl. |
-αμεν |
2a pers. pl. | -ατε |
3a pers. pl. | -αν |
El resultat és el segûent:
Aorist d'indicatiu actiu de λύω ('deslligar') |
||
Persona i nombre |
Conjugació en grec | Traducció al català |
1 sg | ἔλυσα | vaig deslligar / deslliguí |
2 sg | ἔλυσας | vas deslligar / deslligares |
3 sg | ἔλυσε(ν) | va deslligar / deslligà |
1 pl | ἐλύσαμεν | vàrem deslligar / deslligàrem |
2 pl | ἐλύσατε | vàreu deslligar / deslligàreu |
3 pl | ἔλυσαν | van deslligar / deslligaren |
Fixa't que, com en l'imperfet, totes les formes de l'aorist tenen accentuació esdrúixola.
2. L'aorist sigmàtic dels verbs muts presenta una particularitat que ja hem vist en estudiar el temps futur. El morfema σ característic de l'aorist, quan entre en contacte amb la consonant oclusiva final de l'arrel, pateix les modificacions gràfiques o fonètiques habituals. Tot seguit les recordem:
Labials (β, π, φ i també πτ) + σ > ψ
Velars (γ, κ, χ i també ττ/σσ) + σ > ξ
Dentals (δ, τ, θ i també ζ) + σ > σ (per caiguda de la dental i conservació de la σ)
En conseqüència:
- L'aorist de βλέπω és ἔβλεψα.
- L'aorist d'ἄγω és ἦξα [3].
- L'aorist de νομίζω és ἐνόμισα.
3. El verb copulatiu είμί no té formes pròpies de temps aorist. A l'indicatiu, els valors de l'aorist són assumits per l'imperfet. És a dir, el verb εἰμί no distingeix morfològicament el passat duratiu (imperfet) del puntual (aorist). Però això no significa que s'anul·li la idea d'aspecte verbal en el temps passat d'aquest verb. Serà el bon criteri del traductor a l'hora d'interpretar el text en el seu context el que determinarà sí una forma de imperfet del verb εἰμί convé traduir-la com si fos un aorist [4].
NOTES:
[1] Hi ha també alguns verbs que compten amb dues formes d'aorist: una sigmàtica i una altra temàtica.
[2] Vid. el capítol L'augment verbal.
[3] El verb ἄγω disposa també d'un aorist temàtic (ἤγαγον). Vid. nota 1.
[4] Així, la 1a persona plural ἦμεν es traduirà uns cops 'érem o estàvem' (imperfet) i en altres ocasions 'vàrem ser o estar' (aorist). Si no recordes la conjugació de l'imperfet d'ἐιμί, vid. el capítol Imperfet d'indicatiu actiu).
● Verbs purs - IMP pres - Ι del verb εἰμί
● Verbs purs - IMP pres - Ι del verb εἰμί
Imperatiu present dels verbs purs i del verb εἰμί
L'imperatiu és el mode verbal que expressa una ordre o una prohibició (en aquest darrer cas, ha d'acompanyat de l'adverbi de negació μή). Els verbs temàtics purs i consonàntics [1] fan l'imperatiu present actiu afegint a l'arrel o base lexemàtica les terminacions que a la taula apareixen en negreta.
Imperatiu present actiu de λύω ('deslligar, resoldre') |
||
Persona i nombre |
Conjugació en grec | Traducció al català |
1 sg | ----- | ------ |
2 sg | λύε | deslliga (tu) |
3 sg | λύετω | (que) deslligui (ell/ella) |
1 pl | ---- | ---- |
2 pl | λύετε | deslligueu (vosaltres) |
3 pl | λύoντων |
(que) deslliguin (ells/elles) |
De bell nou, el verb εἰμί presenta irregularitats en la flexió:
Imperatiu d'εἰμί ('ser; estar') |
||
Persona i nombre |
Conjugació en grec | Traducció al català |
1 sg | ---- |
---- |
2 sg | ίσθι |
sigues / estigues (tu) |
3 sg | ἔστω |
(que) sigui / estigui (ell/ella) |
1 pl | ---- |
---- |
2 pl | ἔστε | sigueu / estigueu (vosaltres) |
3 pl | ἔστων / ὄντων | (que) siguin / estiguin (ells/elles) |
NOTES:
[1] L'imperatiu present dels verbs contractes s'estudia a Grec I bloc 2. L'imperatiu dels verbs atemàtics no ha estat inclòs al currículum de batxillerat..
INFinitiu
INFinitiu
INFinitiu present
INFinitiu futur
INFinitiu aorist
● Verbs purs - INF pres - I de verbs en ...μι
● Verbs purs - INF pres - I de verbs en ...μι
Infinitiu present
-
Verbs temàtics (excepte els contractes): fan l'infinitiu afegint a l'arrel o base lexemàtica del present la terminació ειν. La síl·laba tònica és la mateixa que en el present d'indicatiu.
Exemples:
λύω > λύειν
φέρω > φέρειν
ἁγγέλλω > ἀγγέλλειν
φαίνω > φαίνειν
-
Verbs atemàtics. Construeixen l'infinitiu afegint al tema de present (sense allargament) la terminació ναι. La síl·laba tònica es desplaça, de manera que tots aquests infinitius són d'accentuació plana. A continuació tens els infinitius dels verbs atemàtics que has de conèixer:
-
εἰμί > εἶναι
-
φημί > φάναι
-
τίθημι > τιθέναι
-
ίστημι > ἱστάναι
-
δείκνυμι > δεικνύναι
-
δίδωμι > διδόναι
● Verbs purs - INF fut
● Verbs purs - INF fut
Infinitiu futur
Tal com hem vist que succeeix en el futur d'indicatiu, la marca de l'infinitiu futur també és una σ que se situa entre la base lexemàtica i la terminació ειν. Aquí tens exemples d'infinitius de futur actiu de verbs temàtics purs:
λύω > λύσειν
σείω > σείσειν
λούω > λούσειν
Infinitiu futur dels verbs muts
Quan la consonant oclusiva final del tema entra en contacte amb la σ característica del futur, es produeixen els canvis gràfics i fonètics que ja coneixes:
Labials (β, π, φ i també πτ) + σ > ψ
Velars (γ, κ, χ i també ττ/σσ) + σ > ξ
Dentals (δ, τ, θ i també ζ) + σ > σ (per caiguda de la dental i conservació de la σ)
Exemples:
βλέπω > βλέψειν
ἄγω > ἄξειν
θαυμάζω > θαυμάσειν
● Verbs purs - INF aor (sigmàtic)
● Verbs purs - INF aor (sigmàtic)
Infinitiu aorist (sigmàtic)
L'infinitiu d'aorist sigmàtic de la veu activa es forma afegit a l'arrel o base lexemàtica la consonant σ i, a continuació, la desinència αι pròpia d'aquest infinitiu.
λύω > λῦσαι (haver deslligat)
λούω > λοῦσαι (haver rentat)
Infinitiu aorist sigmàtic de verbs muts
Quan la consonant oclusiva final del tema entra en contacte amb la σ característica de l'aorist sigmàtic, es produeixen els canvis gràfics i fonètics que ja coneixes:
Labials (β, π, φ i també πτ) + σ > ψ
Velars (γ, κ, χ i també ττ/σσ) + σ > ξ
Dentals (δ, τ, θ i també ζ) + σ > σ (per caiguda de la dental i conservació de la σ)
Exemples:
τρίβω > τρῖψαι ('haver desgastat')
γράφω > γράξαι ('haver escrit')
ψεύδω > ψεῦσαι ('haver mentit')
* Sintaxi de l'infinitiu: OR SUB COMPL (o SUBST) d'INF concertat
* Sintaxi de l'infinitiu: OR SUB COMPL (o SUBST) d'INF concertat
ORacions SUBordinades COMPLetives (o SUBSTantives) d'INFinitiu concertat
El grec antic coneixia dues classes d'oracions d'infinitiu: concertades i no concertades. L'infinitiu concertat és aquell que està subordinat a un verb principal i té el mateix subjecte lògic que aquest verb principal.
L'infinitiu concertat és per a nosaltres el més familiar i fàcil d'entendre, ja que és l'únic que existeix en català i en castellà. Aquest infinitiu, juntament amb els seus complements verbals, constitueix una subordinada substantiva que depèn d'una oració principal. Amb relació al verb de l'oració principal, l'oració d'infinitiu n'és el subjecte o el complement directe.
-
Pot ser el subjecte de verbs impersonals com ara δεῖ ('cal'), χρή ('és útil, és convenient') [1] o d'expressions impersonals amb el verb copulatiu i un atribut:
- Δεῖ λέγειν τὴν ἀλήθειαν = 'Cal dir la veritat'.
- Χρὴ μανθάνειν τὴν ῥητορικὴν τέχνην = 'És útil aprendre l'art oratòria'.
- Χαλεπόν ὲστι πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'És difícil fer sempre el bé (lit.: 'les coses bones')'.
-
Pot fer de complement directe de verbs transitius com ara creure, pensar, saber, voler, poder, ordenar, etc.:
- Νομίζετε πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'Penseu (de) fer sempre el bé'.
- Θέλεις πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'Vols fer sempre el bé'.
Μέλλω + infinitiu futur
El verb μέλλω sempre va seguit d'una oració d'infinitiu futur. Es tracta d'una construcció que expressa la imminència d'una acció. Es pot traduir al català per les perífrasis 'anar a + infinitiu' o 'estar a punt de + infinitiu'.
Exemple: Ὁ ἄνθρωπος μέλλει ἥξειν εἰς τὴν ἀγοράν = 'L'home està a punt d'arribar a la plaça'.
Lèxic: ἀγορά -ᾶς (ἡ): 'plaça'. ἀεί (adv.): 'sempre, constantment'. ἀλήθεια -ας (ἡ): 'veritat'. ἄνθρωπος -ου (ὁ): 'home'. εἰς (prep. d'acusatiu): 'a, cap a'.' θέλω: 'voler'. ἥξειν, infinitiu futur de ἥκω, 'arribar'. καλός -ή -όν: 'bo'. λέγω: 'dir''. μανθάνω: 'aprendre'. μέλλω: 'anar a (fer alguna cosa = inf. futur)'. νομίζω: '`pensar, creure, considerar'. πράττω: 'fer'. ῥητορικός -ή -όν: 'retòric, oratori'. τέχνη -ης (ἡ): 'art, tècnica'. χαλεπός -ή -όν: 'difícil'. χρή: 'cal'. |
NOTES:
[1] Tant δεῖ com χρή són verbs defectius: només apareixen en 3a persona del singular del present d'indicatiu.
* Sintaxi de l'infinitiu: OR SUB COMPL (o SUBST) d'INF no concertat
* Sintaxi de l'infinitiu: OR SUB COMPL (o SUBST) d'INF no concertat
ORacions SUBordinades COMPLetives (o SUBSTantives) d'INFinitiu no concertat
L'infinitiu no concertat és aquell que està subordinat a un verb principal i duu un subjecte diferent al d'aquest verb. Aquest tipus d'infinitiu no existeix ni en català ni en castellà, però sí en anglès. Prenem el segúent exemple en anglès:
I want the boy to sing
Fixa't que no és possible traduir aquesta oració al català mot a mot:
*Jo vull el noi cantar [1]
Com que el català no coneix construccions d'infinitiu no concertat (és a dir, amb subjecte propi i diferent del del verb principal), per traslladar aquesta frase al català i que sigui gramatical, cal convertir-la en una subordinada substantiva completiva: és a dir, una oració introduïda per la conjunció que i amb el verb en forma personal (i no en infinitiu):
Jo vull que el noi canti
Com l'anglès, el grec antic pot construir oracions subordinades substantives d'infinitiu no concertat, és a dir, amb un subjecte propi. El subjecte propi de l'infinitiu va en cas acusatiu [2]. Observa com seria la frase Jo vull que el nen canti en grec:
Ἐγὼ θέλω τὸν παϊδα ἀείδειν.
Nom 1 sg pres Ac inf pres
(Subj) (V)
----------------------------------
(or. sub. subst. if. no conc)
(Subj) (V) (funció CD)
Analitzem aquesta oració composta.
-
- L'oració principal té:
- un subjecte en nominatiu (el pronom ἐγώ: 'jo'),
- un verb que concerta amb aquest subjecte (θέλω, 1a pers. sg. del pres. d'idicatiu: 'vull')
- i una oració subordinada substantiva que fa de CD d'aquest verb "vull" (Què vull? vull que el noi canti).
- Aquesta subordinada substantiva d'infinitiu no concerta consta de:
- un verb en infinitiu (ἀείδειν, infinitiu present del verb ἀείδω: 'cantar')
- i un subjecte propi en cas acusatiu (τὸν παϊδα: 'el noi').
- L'oració principal té:
Lèxic: ἀείδω: cantar. ἐγώ (nominatiu del pronom personal de 1a pers. sg.): jo. θέλω: voler. παῖς παιδός (ὁ): noi, nen. |
NOTES:
[1] En català o castellà, només és possible construir una subordinada en infinitiu quan el subjecte de la subordinada sigui el mateix que el de l'oració principal. Es pot dir "jo vull cantar", perquè el subjecte de voler i de cantar és la mateixa persona, en aquest cas "jo".
[2] També va en acusatiu l'atribut d'un infinitiu que tingui un subjecte propi, atès que l'atribut sempre ha de concertar en cas amb el subjecte que complementa. Mira l'exemple (4).a del capítol següent.
* Sintaxi de l'infinitiu: Com s'ha de traduir una oració subordinada d'infinitiu?
* Sintaxi de l'infinitiu: Com s'ha de traduir una oració subordinada d'infinitiu?
Quan trobem una oració d'infinitiu, el primer que cal fer és identificar si l'infinitiu és concertat o no concertat.
- Serà un infinitiu no concertat quan no dugui cap nom en acusatiu que li faci de subjecte. En aquest cas, traduirem l'oració d'infinitiu grega per una oració d'infinitiu catalana:
῾Υμεϊς θέλετε λέγειν ἀεὶ τὴν ἀλήθειαν
Nom 2 pl pres inf pres adv Ac
(V) (CCT) (CD)
----------------------------------------------
(or. sub. subst. infinitiu conc.)
(Subj) (V) (funció: CD)
Traducció: "Vosaltres voleu dir sempre la veritat".
- En canvi, serà un infinitiu no concertat quan hi trobem un acusatiu que faci de subjecte de l'infinitiu. Aleshores, hem de convertir la subordinada d'infinitiu en una subordinada completiva introduïda per la conjunció que [1].
῾Υμεῖς θέλετε τοὺς παϊδας λέγειν ἀεὶ τὴν ἀλήθειαν.
Nom 2 pl pres Ac inf pres adv Ac
(Subj) (V) (CCT) (CD)
-----------------------------------------------------------------------------
(or. sub. subst. infinitiu no conc)
(Subj) (V) (funció: CD)
Traducció: "Vosaltres voleu que els nois diguin sempre la veritat".
Funció de les subordinades d'infinitiu
Tan els infinitius concertats com els no concertats constitueixen oracions subordinades substantives que principalment poden fer de subjecte o de complement del verb principal. Reprenem alguns dels exemples ja aportats al capítol de l'infinitiu concertat (1 i 3) i n'afegim exemples d'oracions subordinades d'infinitiu no concertat (2 i 4).
Subjecte [2]:
(1) a. Δεῖ λέγειν τὴν ἀλήθειαν = 'Cal dir la veritat'.
b. Χρὴ μανθάνειν τὴν ῥητορικὴν τέχνην = 'És útil aprendre l'art oratòria'.
c. Χαλεπόν ὲστι πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'És difícil fer sempre el bé (lit.: 'les coses bones')'.
(2) a. Δεῖ τὴν ἐκκλησίαν λέγειν τὴν ἀλήθειαν = 'Cal que l'assemblea digui la veritat'.
b. Χρὴ τοὺς πολίτας μανθάνειν τὴν ῥητορικὴν τέχνην = 'És útil que els ciutadans aprenguin l'art oratòria'.
c. Χαλεπόν ὲστι τοὺς ἀνθρώπους πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'És difícil que els homes facin sempre el bé (lit.: 'les coses bones')'.
Complement directe [3]:
(3) a. Νομίζετε πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'Penseu (a) fer sempre el bé'.
b. Οἱ ἄνδρες θέλουσιν πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'Els homes volen fer sempre el bé'.
(4) a. Νομίζετε τοὺς θεοὺς εἶναι καλούς = 'Penseu que els déus són bons' [4].
b. Οἱ ἄνδρες θέλουσιν τοὺς θεοὺς καὶ τὰς θεὰς πράττειν ἀεὶ τὰ καλά = 'Els homes volen que els déus i les deesses facin sempre el bé'.
Lèxic: ἀεί (adv.): sempre, constantment. ἀλήθεια -ας (ἡ): veritat. ἄνθρωπος -ου (ὁ): home. δεῖ: cal. εἶναι (infinitiu present del verb εἰμί): ser. ἑκκλησία -ας (ἡ): assemblea. θεᾶ -ᾶς (ἡ): deessa. θέλω: voler. θεός -οῦ (ὁ): déu. καλός -ή -όν: bo. λέγω: dir. μανθάνω: aprendre. νομίζω: pensar, creure, considerar. παῖς παιδός (ὁ): noi, nen. πολίτης -ου (ὁ): ciutadà. πράττω: fer. ῥητορικός -ή -όν: retòric, oratori. τέχνη -ης (ἡ): art, tècnica. ὑμεῖς (nom. del pronom pers. de 2 pers. pl.): vosaltres. χαλεπός -ή -όν: difícil. χρή: cal.
|
NOTES:
[1] Recorda que l'infinitiu ha de passar a ser una forma verbal personal.
[2] A l'oració principal sovint trobarem un verb impersonals com ara δεῖ ('cal') o χρή ('és útil, és convenient') o una expressió impersonals amb el verb copulatiu i un atribut (del tipus és necessari, és bo, és ignominiós, etc.)
[3] En l'oració principal de verbs transitius com ara creure, pensar, saber, voler, poder, ordenar, etc.
[4] En aquesta oració, l'infinitiu del verb εἶναι duu l'atribut en cas acusatiu (καλούς), perquè ha de concertar en cas amb el seu subjecte (τοὺς θεούς).
* Sintaxi de l'infinitiu: Infinitiu substantivat
* Sintaxi de l'infinitiu: Infinitiu substantivat
L'infinitiu és un substantiu verbal. És a dir, participi alhora de la categoria verbal i nominal:
-
La seva natura verbal li permet de dur els complements propis del verb.
- Per exemple, l'infinitiu dir pot tenir un complement directe i un complement indirecte: 'Cal dir la veritat (CD) als nois (CI)'.
- Per exemple, l'infinitiu dir pot tenir un complement directe i un complement indirecte: 'Cal dir la veritat (CD) als nois (CI)'.
-
Com a nom que és, pot fer les funcions pròpies del substantiu: principalment subjecte i complement directe d'un altre verb.
- 'L'acusat vol dir la veritat' (CD de 'vol').
- 'Dir la veritat és important' (Subjecte del verb 'és').
Infinitiu substantivat
Per la seva natura nominal, l'infinitiu pot anar precedit de l'article, cosa també possible en català o castellà. En grec, l'article que determina un infinitiu sempre és singular i de gènere neutre. Encara que aquest article pot declinar-se en tots els casos del singular, de moment només el trobarem en nominatiu / acusatiu (τό), per tal com l'infinitiu farà bé de subjecte bé de complement directe d'un verb personal:
-
-
'(L')estar alegre és estar bé' = τὸ χαίρειν ἐστὶν εὖ ἔχειν. L'infinitiu τὸ χαίρειν (l'estar alegre) és el subjecte del verb copulatiu ἐστίν ('és').
-
'El savi no tem (el) morir' = ὁ σοφὸς οὐ δείδει τὸ ἀποθνῄσκειν. L'infinitiu τὸ αποθνήσκειν ('el morir') és el complement directe del verb δείδει ('tem').
-
Lèxic: ἀποθνῄσκω: 'morir'. δείδω: 'témer'. εὖ (adv.): 'bé'. εὖ ἔχω: 'estar bé' (lit.: 'tenir bé'). πράττω: 'fer'. σοφός -οῦ (ὁ): 'savi'. χαίρω: 'estar alegre o content, alegrar-se'. |
* Sintaxi de l'infinitiu: Verb μέλλω + INF fut
* Sintaxi de l'infinitiu: Verb μέλλω + INF fut
El verb μέλλω sempre va seguit d'una oració d'infinitiu futur. Es tracta d'una construcció que expressa la imminència d'una acció. Es pot traduir al català per les perífrasis 'anar a + infinitiu' o 'estar a punt de + infinitiu'.
Exemple: Ὁ ἄνθρωπος μέλλει ἥξειν εἰς τὴν ἀγοράν = 'L'home està a punt d'arribar a la plaça'.
Lèxic: ἀγορά -ᾶς (ἡ): plaça. ἄνθρωπος -ου (ὁ): home. εἰς (prep. d'acusatiu): a, cap a. ἥξειν, infinitiu futur de ἥκω, arribar. μέλλω: anar a (fer alguna cosa = inf. futur). |
● Verbs temàtics - PART pres - I de εἰμί
● Verbs temàtics - PART pres - I de εἰμί
Participi de present
El participi de present actiu es forma a partir de l'arrel o base lexemàtica del present. A aquest primer formant cal afegir:
-
Per als gèneres masculí i neutre, l'infix -οντ- + les terminacions de casos dels temes en ντ- de la tercera declinació [1].
-
Per al femení, l'infix -ουσ- + les treminacions de casos dels temes en α impura de la 1a declinació [2].
A tall d'exemple, presentem la declinació sencera del participi present actiu del verb λύω [3].
|
Participi de present actiu verb λύω: 'desllligar' Enunciat del participi: λύων λύουσα λύον Μ/Ν: λυ-οντ- | F: λυ-ουσ- |
||
Singular |
|||
Masculí |
Femení |
Neutre |
|
Nominatiu |
λύ-ων |
λύ-ουσα |
λύ-ον |
Vocatiu |
λύ-ων |
λύ-ουσα |
λύ-ον |
acusatiu |
λύ-οντα |
λύ-ουσαν |
λύ-ον |
Genitiu |
λύ-οντος |
λυ-ούσης |
λύ-οντος |
Datiu |
λύ-οντι |
λυ-ούσῃ |
λύ-οντι |
Plural |
|||
Masculí |
Femení |
Neutre |
|
Nominatiu |
λύ-οντες |
λύ-ουσαι |
λύ-οντα |
Vocatiu |
λύ-οντες |
λύ-ουσαι |
λύ-οντα |
Acusatiu |
λύ-οντας |
λυ-ούσας |
λύ-οντα |
Genitiu |
λυ-όντων |
λυ-ουσῶν |
λυ-όντων |
Datiu |
λύ-ουσι(ν) [4] |
λυ-ούσαις |
λύ-ουσι(ν) [4] |
Participi present del verb εἰμí
El verb εἰμί compta amb un participi de present de veu activa. El seu enunciat és ὤν οὖσα ὄν ('el/la/allò que és o està'), i les seves formes són idèntiques a les terminacions que acabem de veure per al participi del verb λύω.
|
Participi de present actiu verb εἰμί Μ/Ν: ὀντ- | F: οὐσ- |
||
Singular |
|||
Masculí |
Femení |
Neutre |
|
Nominatiu |
ὤν |
οὖσα |
ὄν |
Vocatiu |
ὤν |
οὖσα |
ὄν |
acusatiu |
ὄντα |
οὖσαν |
ὄν |
Genitiu |
ὄντος |
οὔσης |
ὄντος |
Datiu |
ὄντι |
οὔσῃ |
ὄντi |
Plural |
|||
Masculí |
Femení |
Neutre |
|
Nominatiu |
ὄντες |
οὖσαι |
ὄντα |
Vocatiu |
ὄντες |
οὖσαι |
ὄντα |
Acusatiu |
ὄντας |
οὔσας |
ὄντα |
Genitiu |
ὄντων |
οὐσῶν |
ὄντων |
Datiu |
οὖσι(ν) |
οὔσαις |
οὖσι(ν) |
NOTES:
[1] Vid. el capítol Tercera declinació: temes en nasal (ν) i en ντ. El participi masculí declina pràcticament igual que γέρων -οντος (l'única diferència és que el voc. sg. del participi manté l'allargament vocàlic del nominatiu). El neutre difereix del masculí en les formes de nom. / voc. / ac. singular (-ον < *-ον(τ), per caiguda de la τ en posició final) i dels mateixos casos del plural (-οντα).
[2] És a dir, com el substantiu δόξα -ης (vid. Primera declinació).
[3] El model serveix per a tots els verbs temàtics tret dels contractes.
[4] Cal fer molta atenció de no confondre aquesta forma del participi amb la 3a pers. pl. del present d'indicatiu.
● Verbs temàtics - PART futur - I de εἰμί
● Verbs temàtics - PART futur - I de εἰμί
Participi futur
El participi de futur actiu es forma introduint una σ entre l'arrel i les terminacions del participi de present:
A tall d'exemple, presentem la declinació sencera del participi present actiu del verb λύω [3].
|
Participi de present actiu verb λύω: 'desllligar' Enunciat del participi: λύων λύουσα λύον Μ/Ν: λυ-οντ- | F: λυ-ουσ- |
||
Singular |
|||
Masculí |
Femení |
Neutre |
|
Nominatiu |
λύσων |
λύσουσα |
λύσον |
Vocatiu |
λύσων |
λύσουσα |
λύσον |
acusatiu |
λύσοντα |
λύσουσαν |
λύσον |
Genitiu |
λύσοντος |
λυσούσης |
λύσοντος |
Datiu |
λύσοντι |
λυσούσῃ |
λύσοντι |
Plural |
|||
Masculí |
Femení |
Neutre |
|
Nominatiu |
λύσοντες |
λύσουσαι |
λύσοντα |
Vocatiu |
λύσοντες |
λύσουσαι |
λύσοντα |
Acusatiu |
λύσοντας |
λυσούσας |
λύσοντα |
Genitiu |
λυσόντων |
λυσουσῶν |
λυσόντων |
Datiu |
λύσουσι(ν) [2] |
λυσούσαις |
λύσουσι(ν) [2] |
En els verbs muts , la -σ característica del futur origina en l'oclusiva final de l'arrel les transformacions habituals:
Labials (β, π, φ i també πτ) + σ > ψ
Velars (γ, κ, χ i també ττ/σσ) + σ > ξ
Dentals (δ, τ, θ i també ζ) + σ > σ (per caiguda de la dental i conservació de la σ)
Exemples:
- El participi futur de βλέπω és βλέψων -ουσα -ον .
- El participi futur d'ἄγω és ἅξων -ουσα -ον.
- El participi futur de θαυμάζω és θαυμάσων -ουσα -ον.
NOTES:
[1] El model serveix per a tots els verbs temàtics tret dels contractes.
[2] Cal parar atenció a no confondre mai aquesta forma del participi amb la 3a pers. pl. del futur d'indicatiu.
● Verbs temàtics - PART aor (sigmàtic)
● Verbs temàtics - PART aor (sigmàtic)
Participi aorist (sigmàtic)
El participi d'aorist sigmàtic de la veu activa es forma afegint a l'arrel del verb la consonant σ i, tot seguit, unes terminacions que ja coneixes per l'adjectiu πᾶς πᾶσα πᾶν [1].
|
Participi d'aorist actiu (sigmàtic) del verb λύω
tema M / N: λυσ-αντ- | tema F: λυσ-ασα- |
|||||
Singular |
Plural |
|||||
Masc. |
Fem. |
Neutre |
Masc. |
Fem. |
Neutre |
|
N V A G D |
λύσας λύσας λύσαντα λύσαντος λύσαντι |
λύσασα λύσασα λύσασαν λυσασης λυσάσαῃ |
λύσαν λύσαν λύσαν λύσαντος λύσαντι |
λύσαντες λύσαντας λυσάντων λύσασι(ν) |
λύσασαι λύσασαι λυσάσας λυσασῶν λυσάσαις |
λύσαντα λύσαντα λυσάντων λύσασι(ν) |
En rigor, les terminacions del participi d'aorist són formades:
-
Masculí i neutre: morfema -αντ que declina com un tema de la tercera declinació en ντ.
-
Femení: morfema -ασα que declina com un tema en α impura de la primera declinació.
En els verbs muts, la -σ característica de l'aorist sigmàtic ocasiona en l'oclusiva final de l'arrel les transformacions habituals:
Labials (β, π, φ i també πτ) + σ > ψ
Velars (γ, κ, χ i també ττ/σσ) + σ > ξ
Dentals (δ, τ, θ i també ζ) + σ > σ (per caiguda de la dental i conservació de la σ)
Exemples:
- El participi aorist de βλέπω és βλέψας -ασα -αν .
- El participi aorist d'ἄγω és ἅξας -ασα -αν.
- El participi aorist de θαυμάζω és θαυμάσας -ασα -αν.
NOTES:
[1] Vid. Adjectius de la tercera classe.
Sintaxi del PARTicipi
Sintaxi del PARTicipi
Sintaxi del PARTicipi: PARTicipi ATRibutiu
Sintaxi del PARTicipi: PARTicipi APOSitiu
Sintaxi del PARTicipi: GENitiu ABSolut
Sintaxi del PARTicipi: PARTicipi PREDicatiu
* Sintaxi del participi - PART ATRibutiu
* Sintaxi del participi - PART ATRibutiu
Usos del participi: Participi atributiu
El participi és un adjectiu verbal. La seva natura verbal li permet dur els complements propis del verb al qual pertany. Igualment, pot fer les funcions pròpies de l'adjectiu.
El grec té un sistema de participis molt més ric que el català o el castellà. Mentre que aquestes llengües només conserven de forma efectiva un participi de passat passiu, el grec té participis per a diversos temps de les tres veus (activa, passiva i mitja). A Grec I bloc 2, s'estudien els participis actius de present, futur i aorist sigmàtic.
Pel que fa als seus usos, la gramàtica grega tradicionalment distingeix entre tres tipus de participis:
- Apositiu.
- Atributiu.
- Predicatiu.
A més, cal afegir un quart ús del participi: la construcció de participi absolut.
A Grec I només estudiarem l'ús atributiu del participi.
Participi atributiu
Se'l reconeix perquè sempre va precedit d'un article i no complementa cap nom. Hem vist prèviament que els adjectius poden substantivar-se: el participi atributiu, de fet, és una mena d'adjectiu substantivat.
El participis grecs de la veu activa el traduirem amb l'article i una oració de relatiu que contingui el verb del participi en forma personal:
-
ὁ λύων (art + part. present actiu de λύω, 'deslligar'): 'el que deslliga'.
-
ὁ λύσων (art + part. futur actiu de λύω, 'deslligar'): 'el que deslliga'.
-
ὁ λύσας (art + part. aorist actiu de λύω, 'deslligar'): 'el que va deslligar'
Com s'acaba d'explicar més amunt, pel fet de ser una forma del verb, el participi pot portar complements verbal.
-
οἱ λέγοντες τὴν ἀλήθειαν: 'els que diuen la veritat'.
Λέγοντες és el nom. pl. masc. del participi de present actiu del verb λέγω ('dir'). El seu complement directe és τὴν ἀληθειαν.
● Verbs contractes - Les contraccions
● Verbs contractes - Les contraccions
S'anomenen contractes els verbs temàtiques l'arrel dels qual acaba en vocal forta (α, ε, ο). El nom ve donat pel fet que en alguns temps verbals aquesta vocal forta entra en contacte amb la vocal inicial de la desinència o terminació i ambdues vocals es contrauen.
Les contraccions tenen lloc en els següents temps verbals [1]:
-
present (indicatiu, imperatiu, infinitiu i participi).
-
imperfet (temps que només existeix al mode indicatiu).
Els altres temps (entre ells, el futur i l'aorist sigmàtic) no presenten contraccions.
A la següent graella es reuneixen totes les contraccions vocàliques que trobaràs en aquests verbs:
VERBS CONTRACTES: CONTRACCIONS I ACCIDENTS FONÈTICS |
||
Verbs en -αω |
Verbs en -εω |
Verbs en -οω |
A1. α + ε > α A2. α + ει > ᾳ A3. α + ο > ω A4. α + ου > ω A5. α + ω > ω |
Ε1. ε + ε > ει E2. ε + ει > ει (1) Ε3. ε + ο > ου Ε4. ε + ου > ου (1) Ε5. ε + ω > ω (1)
|
Ο1. ο + ε > ου Ο2. ο + ει > οι Ο3. ο + ο > ου Ο4. ο + ου > ου Ο5. ο + ω > ω |
(1) Aquests casos en realitat no són contraccions. La vocal ε cau quan entre amb contacte amb els diftongs ει, ου i amb la vocal llarga ω. |
NOTES:
[1] Incloem en l'elenc només els temps i modes verbals que hauràs d'aprendre al llarg del batxillerat.
● Verbs contractes - pres IND
● Verbs contractes - pres IND
A continuació trobaràs una taula amb el present d'indicatiu actiu dels tres tipus de verbs contractes (-αω, -εω, -οω). S'hi inclou també la forma no contracte, entre parèntesis; i entre claudàtors, la referència a la llei de contracció que dóna lloc a cada forma concreta (vid., a sota, i en groc, la taula de contracció i accidents fonètics).
Present d'indicatiu actiu dels verbs constractes |
|||
Persona i nombre |
Verb en - αω νικάω -ῶ, 'vèncer'. (tema: νικά-) |
Verb en -εω φοβέω -ῶ: 'aterrir'. (tema: φοβέ-) |
Verb en -οω δεμόω -ῶ: 'encadenar'. (tema: δεσμό-) |
1 sg | (νικά-ω) νικῶ [Α4] | (φοβέ-ω) φοβῶ [Ε5] | (δεσμό-ω) δεσμῶ [Ο5] |
2 sg | (νικά-εις) νικᾷς [Α2] | (φοβέ-εις) φοβεῖς [Ε2] | (δεσμό-εις) δεσμοῖς [Ο2] |
3 sg | (νικά-ει) νικᾷ [Α2] | (φοβέ-ει) φοβεῖ [Ε2] | (δεσμό-ει) δεσμοῖ [Ο2] |
1 pl | (νικά-ομεν) νικῶμεν [Α3] | (φοβέ-ομεν) φοβοῦμεν [Ε3] | (δεσμό-ομεν) δεσμοῦμεν [Ο3] |
2 pl | (νικά-ετε) νικᾶτε [Α1] | (φοβέ-ετε) φοβεῖτε [Ε1] | (δεσμό-ετε) δεσμοῦτε [Ο1] |
3 pl | (νικά-ουσι) νικῶσι(ν) [Α4] | (φοβέ-ουσι) φοβοῦσι(ν) [Ε4] | (δεσμό-ουσι) δεσμοῦσι(ν) [Ο3] |
Totes les persones del singular tenen accentuació aguda. Les formes de plural són planes.
VERBS CONTRACTES: CONTRACCIONS I ACCIDENTS FONÈTICS |
||
Verbs en -αω | Verbs en -εω | Verbs en -οω |
A1. α + ε > α A2. α + ει > ᾳ A3. α + ο > ω A4. α + ου > ω A5. α + ω > ω |
Ε1. ε + ε > ει E2. ε + ει > ει (1) Ε3. ε + ο > ου Ε4. ε + ου > ου (1) Ε5. ε + ω > ω (1)
|
Ο1. ο + ε > ου Ο2. ο + ει > οι Ο3. ο + ο > ου Ο4. ο + ου > ου Ο5. ο + ω > ω |
(1) Aquests casos en realitat no són contraccions. La vocal ε cau quan entre amb contacte amb els diftongs ει, ου i amb la vocal llarga ω. |
● Verbs contractes - impf IND
● Verbs contractes - impf IND
Imperfet d'indicatiu actiu dels verbs contractes |
|||
Persona i nombre |
Verb en - αω νικάω -ῶ, 'vèncer'. (tema: νικά-) |
Verb en -εω φοβέω -ῶ: 'aterrir'. (tema: φοβέ-) |
Verb en -οω δεμόω -ῶ: 'encadenar'. (tema: δεσμό-) |
1 sg | (ἐνίκα-ον) ἐνίκων [Α3] | (ἐφόβε-ον) ἐφόβουν [Ε3] | (ἐδέσμο-ον) ἐδέσμουν [Ο3] |
2 sg | (ἐνίκα-ες) ἐνίκας [Α2] | (ἐφόβε-ες) ἐφόβεις [Ε1] | (ἐδέσμο-ες) ἐδέσμους [Ο1] |
3 sg | (ἐνίκα-ες) ἐνίκας [Α2] | (ἐφόβε-ε) ἐφόβει [Ε1] | (ἐδέσμο-ες) ἐδέσμους [Ο1] |
1 pl | (ἐνικά-ομεν) ἐνικῶμεν [Α3] | (ἐφοβέ-ομεν) ἐγοβοῦμεν [Ε3] | (ἐδεσμό-ομεν) ἐδεσμοῦμεν [Ο3] |
2 pl | (ἐνικά-ετε) ἐνικᾶμεν [Α1] | (ἐφοβέ-ετε) ἐφοβεῖτε [Ε1] | (ἐδεσμό-ετε) ἐδεσμοῦτε [Ο1] |
3 pl | (ἐνίκα-ον) ἐνίκων [Α3] | (ἐφόβε-ον) ἐφόβουν [Ε3] |
(ἐδέσμο-ον) ἐδέσμουν [Ο3] |
Totes les formes contractes de l'imperfet tenen accentuació plana.
VERBS CONTRACTES: CONTRACCIONS I ACCIDENTS FONÈTICS |
||
Verbs en -αω | Verbs en -εω | Verbs en -οω |
A1. α + ε > α A2. α + ει > ᾳ A3. α + ο > ω A4. α + ου > ω A5. α + ω > ω |
Ε1. ε + ε > ει E2. ε + ει > ει (1) Ε3. ε + ο > ου Ε4. ε + ου > ου (1) Ε5. ε + ω > ω (1)
|
Ο1. ο + ε > ου Ο2. ο + ει > οι Ο3. ο + ο > ου Ο4. ο + ου > ου Ο5. ο + ω > ω |
(1) Aquests casos en realitat no són contraccions. La vocal ε cau quan entre amb contacte amb els diftongs ει, ου i amb la vocal llarga ω. |
● Verbs contractes - fut IND
● Verbs contractes - fut IND
Només els temps de present i l'imperfet d'aquests verbs presenten formes contractes. En la resta de temps, els verbs contractes es caracteritzen per l'allargament de la vocal final de l'arrel:
-
Εls verbs en αω allarguen la vocal α en η.
-
Εls verbs en εω allarguen la vocal ε també en η.
-
Εls verbs en oω allarguen la vocal o en ω.
Futur d'indicatiu
Com tots els vebs temàtics o en -ω, els contractes formen el futur inserint una consonant σ entre l'arrel o i les terminacions pròpies del present.
Futur d'indicatiu actiu dels verbs contractes |
|||
Persona i nombre |
Verb en -αω νικάω -ῶ, 'vèncer'. (tema: νικά-)
|
Verb en -εω φοβέω -ῶ: 'aterrir'. (tema: φοβέ-)
|
Verb en -οω δεμόω -ῶ: 'encadenar'. (tema: δεσμό-) |
1 sg |
vική-σ-ω |
φοβή-σ-ω |
δεσμώ-σ-ω |
2 sg |
vική-σ-εις |
φοβή-σ-εις |
δεσμώ-σ-εις |
3 sg |
vική-σ-ει |
φοβή-σ-ει |
δεσμώ-σ-ει |
1 pl |
vική-σ-ομεν |
φοβή-σ-ομεν |
δεσμώ-σ-ομεν |
2 pl |
vική-σ-ετε |
φοβή-σ-ετε |
δεσμώ-σ-ετε |
3 pl |
vική-σ-ουσι(ν) |
φοβή-σ-ουσι(ν) |
δεσμώ-σ-ουσι(ν) |
● Verbs contractes - aor IND (sigmàtic)
● Verbs contractes - aor IND (sigmàtic)
Els formants morfològics de l'aorist sigmàtic d'un verb contracte són:
- Augment sil·làbic o temporal (segons ho requereixi el verb; vid. L'augment verbal)
- Arrel amb allargament de la vocal final (vid. Verbs contractes: futur d'indicatiu actiu)
- Morfema -σ- característic dels aoristos sigmàtics.
- Desinències pròpies de l'aorist sigmàtic (vid. Aorist d'indicatiu actiu sigmàtic).
Recorda, a més, que totes les formes de l'aorist han de tenir accentuació esdrúixola.
Aorist d'indicatiu (sigmàtic) actiu dels verbs contractes |
|||
Persona i nombre |
Verb en -αω νικάω -ῶ, 'vèncer'. (tema: νικά-)
|
Verb en -εω φοβέω -ῶ: 'aterrir'.
|
Verb en -οω δεμόω -ῶ: 'encadenar'.
|
1 sg |
ἐvίκη-σ-α |
ἐφόβη-σ-α |
ἐδέσμω-σ-α |
2 sg |
ἐvίκη-σ-ας |
ἐφόβη-σ-ας |
ἐδέσμω-σ-ας |
3 sg |
ἐvίκη-σ-ε(ν) |
ἐφόβη-σ-ε(ν) |
ἐδέσμω-σ-ε(ν) |
1 pl |
ἐvική-σ-αμεν |
ἐφοβή-σ-αμεν |
ἐδεσμώ-σ-αμεν |
2 pl |
ἐvική-σ-ατε |
ἐφοβή-σ-ατε |
ἐδεσμώ-σ-ατε |
3 pl |
ἐvίκή-σ-αν |
ἐφόβη-σ-αν |
ἐδέσμω-σ-αν |
● Verbs contractes - IMP pres , INF pres
● Verbs contractes - IMP pres , INF pres
Imperatiu present
Imperatiu present actiu dels verbs constractes |
|||
Persona i nombre |
Verb en - αω νικάω -ῶ, 'vèncer'. (tema: νικ-α-) |
Verb en -εω φοβέω -ῶ: 'aterrir'. (tema: φοβέ-) |
Verb en -οω δεμόω -ῶ: 'encadenar'. (tema: δεσμό-) |
1 sg |
------------------------ |
------------------------ |
------------------------ |
2 sg |
(νίκα-ε) νίκα [Α1] |
(φόβε-ε) φόβει [Ε1] |
(δέσμο-ε) δέσμου [Ο1] |
3 sg |
(νικα-έτω) νίκάτω [Α1] |
(φοβε-έτω) φοβείτω [Ε1] |
(δεσμο-έτω) δεσμούτω [Ο1] |
1 pl |
------------------------ |
------------------------ |
------------------------ |
2 pl |
(νικά-ετε) νικᾶτε [Α1] |
(φοβέ-ετε) φοβεῖτε [Ε1] |
(δεσμό-ετε) δεσμοῦτε [Ο1] |
3 pl |
(νικα-όντων) νικώντων [Α3] |
(φοβε-όντων) φοβούντων [Ε3] |
(δεσμο-όντων) δεσμούντων [Ο3] |
Infinitiu present
La desinència de l'infinitiu present actiu dels verbs temàtics és -εν [1].
Infinitiu present actiu dels verbs constractes |
||
Verb en - αω νικάω -ῶ, 'vèncer'. (tema: νικά-) |
Verb en -εω φοβέω -ῶ: 'aterrir'. (tema: φοβέ-) |
Verb en -οω δεμόω -ῶ: 'encadenar'. |
(νικά-εν) νικᾶν [Α1]
|
(φοβέ-εν) φοβεϊν [Ε1] |
(δεσμό-εν) δεσμοῦν [Ο1] |
Fixa't que totes les formes són agudes i duen accent circumflex.
NOTES:
[1] La terminació en ειν de l'infinitiu dels verbs temàtics (ex. λύειν, βλέπειν, etc.) és el resultat de la contracció en ει de dues ε: una temàtica (situada just després de l'arrel) i la de la desinència -εν. *λύ-ε-εν > λύειν.
VERBS CONTRACTES: CONTRACCIONS I ACCIDENTS FONÈTICS |
||
Verbs en -αω | Verbs en -εω | Verbs en -οω |
A1. α + ε > α A2. α + ει > ᾳ A3. α + ο > ω A4. α + ου > ω A5. α + ω > ω |
Ε1. ε + ε > ει E2. ε + ει > ει (1) Ε3. ε + ο > ου Ε4. ε + ου > ου (1) Ε5. ε + ω > ω (1)
|
Ο1. ο + ε > ου Ο2. ο + ει > οι Ο3. ο + ο > ου Ο4. ο + ου > ου Ο5. ο + ω > ω |
(1) Aquests casos en realitat no són contraccions. La vocal ε cau quan entre amb contacte amb els diftongs ει, ου i amb la vocal llarga ω. |
● Verbs contractes - INF fut , INF aor (sigmàtic)
● Verbs contractes - INF fut , INF aor (sigmàtic)
Infinitiu de futur
La marca de l'infinitiu futur és una σ que se situa entre l'arrel o la base lexemàtica i la terminació ειν. Recorda que la vocal final del tema s'ha d'allargar:
- α i ε passen a η;
- ο s'αllarga en ω.
Infinitiu d'aorist sigmàtic
La característica és una σ que se situa entre l'arrel (amb la vocal final allargada) i la terminació d'infinitiu pròpia dels aoristos sigmàtic, que és -αι.
● Verbs contractes - PART pres
● Verbs contractes - PART pres
A continuació hi ha una taula amb el present d'indicatiu actiu dels tres tipus de verbs contractes (-αω, -εω, -οω). S'hi indica també la forma no contracte, entre parèntesis; i entre claudàtors, la referència a la llei de contracció que dóna lloc a cada forma verbal (vid., a sota, i en groc, la taula de contracció i accidents fonètics).
Participi present actiu dels verbs constractes |
|||
Gènere |
Verb en - αω νικάω -ῶ, 'vèncer'. Tema M / N: νικα+οντ- Tema F: νικα+ουσ- |
Verb en -εω φοβέω -ῶ: 'aterrir'. Τema Μ / Ν: φοβε+οντ- Tema F: φοβε+ουσ- |
Verb en -οω δεμόω -ῶ: 'encadenar'. Tema M / N: δεσμο+οντ- tema N: δεσμο+ουσ- |
Masculí nom. gen. |
νικῶν νικῶντος |
φοβῶν φοβοῦντος |
δεσμῶν δεσμοῦντος |
Femení nom. gen. |
νικῶσα νικῶσης |
φοβοῦσα φοβοῦσης |
δεσμοῦσα δεσμοῦσης |
Neutre nom. gen. |
νικῶν νικῶντος |
φοβοῦν φοβοῦντος |
δεσμοῦν δεσμοῦντος |
Recorda que el participi de present es declina:
- En els gèneres masculi i neutre, seguint els temes en -ντ de la 3a declinació.
- En femení, com un tema en -α impura de la 1a declinació, després d'afegir a l'arrel el morfema -ουσ-.
Totes les formes del participi duen accent circumflex sobre la vocal que resulta de la contracció.
Formes contractes dels verbs en -αω:
En tots tres gèneres, la vocal resultant de la contracció sempre és ω, per bé que aquesta tingui orígens diversos:
- En el nom. sg. masculí: νικά+ων >νικῶν [A5].
- En el dat. pl. masculí i neutre: νικά+ουσι(ν) > νικῶσι(ν) [A4]. La mateixa llei explica totes les formes del femení.
- En totes les altres formes del masculí i neutre α + ο > ω [A3].
Formes contractes dels verbs en -εω:
En el nom. sg. masculí: φοβέ+ων >φοβῶν [Ε5]. Totes les altres contraccions donen ου:
- Per contracció de ε + oυ al dat. pl. masculí i neutre i en tots els casos del femení [E4].
- Per contracció de ε + ο a totes les formes del masculí menys el nom. sg. i el dat. pl; i a totes les formes del neutre excepte el datiu plural [E3].
Formes contractes dels verbs en -οω:
Tret del nom. sg. masculí δεσμό+ων > δεσμῶν [O5], la resta de contraccions es resolen en -ου:
- Per contracció de o + oυ al dat. pl. masculí i neutre i en totes les formes del participi femení [O4].
- Per contracció de o + ο en tots els casos del masculí excepte el nom. sg. i el dat. pl; i a totes les formes del neutre llevat del datiu plural [O3].
VERBS CONTRACTES: CONTRACCIONS I ACCIDENTS FONÈTICS |
||
Verbs en -αω | Verbs en -εω | Verbs en -οω |
A1. α + ε > α A2. α + ει > ᾳ A3. α + ο > ω A4. α + ου > ω A5. α + ω > ω |
Ε1. ε + ε > ει E2. ε + ει > ει (1) Ε3. ε + ο > ου Ε4. ε + ου > ου (1) Ε5. ε + ω > ω (1)
|
Ο1. ο + ε > ου Ο2. ο + ει > οι Ο3. ο + ο > ου Ο4. ο + ου > ου Ο5. ο + ω > ω |
(1) Aquests casos en realitat no són contraccions. La vocal ε cau quan entre amb contacte amb els diftongs ει, ου i amb la vocal llarga ω. |
● Verbs contractes - PART fut
● Verbs contractes - PART fut
La seva formació és anàloga a la del futur d'indicatiu:
- La darrera vocal de l'arrel s'allarga (vid. Verbs contractes: futur d'indicatiu actiu).
- A continuació es troba la -σ- característica del futur.
- En acabat, s'hi afegeixen les terminacions del participi de present (fetes sobre els morfemes -οντ- en el masculí i neutre, i -ουσ- en el femení).
Participi present actiu dels verbs constractes |
|||
Gènere |
Verb en - αω νικάω -ῶ, 'vèncer'. (tema M / N: νικα-) |
Verb en -εω φοβέω -ῶ: 'aterrir'. (tema Μ / Ν: φοβε-)
|
Verb en -οω δεμόω -ῶ: 'encadenar'. (tema M / N: δεσμο-) |
Masculí nom. gen. |
νική-σ-ων νική-σ-οντος |
φοβή-σ-ων φοβή-σ-οντος |
δεσμώ-σ-ων δεσμώ-σ-οντος |
Femení nom. gen. |
νική-σ-ουσα νική-σ-ουσης |
φοβή-σ-ουσα φοβή-σ-ουσης |
δεσμώ-σ-ουσα δεσμώ-σ-ουσης |
Neutre nom. gen. |
νική-σ-ον νική-σ-οντος |
φοβή-σ-ον φοβή-σ-οντος |
δεσμώ-σ-ον δεσμώ-σ-οντος |
● Verbs contractes - PART aor (sigmàtic)
● Verbs contractes - PART aor (sigmàtic)
Es forma com qualsevol participi d'aorist sigmàtic de la veu activa [1]. Només cal recordar que la vocal final del tema s'allarga de la següent manera:
- α > η
- ε > η
- ο > ω
Exemples:
-
- νικάω: νικήσας - νικήσασα - νικήσαν
- φοβέω: φοβήσας - φοβήσασα - φοβήσαν
- δεσμόω: δεσμώσας - δεσμώσασα - δεσμώσαν
ΝOTES:
[1] Vid. Participi d'aorist sigmàtic actiu.
ADJECTIUS / PRONOMS
Adjectius / Pronoms numerals
Adjectius / Pronoms demostratius
Adjectiu / Pronom αὐτός, -ή, -ό
Usos de αὐτός, -ή, -ό
Pronom personal
Adjectiu / Pronom possessiu
Adjectiu / Pronom interrogatiu τίς, τι
Adjectiu / Pronom indefinit τις, τι
Pronom relatiu
Adj / Pron num
Adjectius / Pronoms numerals
Els quatre primers numerals cardinals tenen declinació pròpia.
Els següents numerals no es declinen. Sí que declinen les centenes, a partir de dos-cents (δικόσιοι -αι -α).
Adj / Pron dem - Usos de αὐτός -ή -ό
Adjectius / Pronoms demostratius
Com el castellà, el grec antic disposa de tres determinants/pronoms demostratius:
-
ὅδε ἥδε τόδε. Indica proximitat al parlant (castellà, 'este'). Es forma amb l'article i la partícula enclítica -δε. Per tant, per reconèixer-ne el cas, només has d'identificar la forma que precedeix a δε [1].
-
οὗτος, αὔτη τοῦτο. Indica proximitat a l'interlocutor del parlant (cast. 'ese'). Tret del nom. sg. masc. (que duu desinència -ς), la resta de casos tenen la mateixa terminació que l'article. L'arrel, en canvi, pot variar segons el gènere i el cas .
-
ἐκεῖνος -η -ο. És el demostratiu associat a la tercera persona; marca certa llunyania amb relació al parlant i al seu interlocutor. Es declina com un adjectiu de la primera classe, excepte en el nom. i ac. sg. neutre, que han perdut la -ν final.
La major part de parlars del català central té un sistema de determinants de només dos graus: proximitat ('aquest') i llunyania ('aquell') [3]. Resultarà obvi que ὅδε s'ha de traduir per 'aquest' i ἐκεῖνος per 'aquell'. La traducció de οὗτος (aquest / aquell), queda a criteri del traductor.
Adjectiu / pronom αὐτος -ή -ό
es declina igual que εκεῖνος.
Usos de l'adjectiu / pronom αὐτός, -ή, -ό
En grec clàssic, té diversos valors:
1. Valor anafòric (llatí, is ea id), que mai no té quan apareix en nominatiu. Es refereix a alguna persona o cosa recentment al·ludida en el discurs. Segons els contextos, es pot traduir bé pel demostratiu 'aquest', bé per un pronom personal àton de tercera persona.
ὁρῶ αὐτόν : veig aquest / el veig
αὐτῷ πείθομαι : obeeixo aquest / l'obeeixo
2. Valor d'identitat (llatí, idem eadem idem), que té quan apareix en posició atribuitiva, és a dir, quan apareix precedit immediatament de l'article, ja sigui a dins del sintagma format per article i substantiu, ja sigui després del substantiu, i en aquest cas es repeteix al seu davant l'article. Assenyala la identitat amb algú o alguna cosa de què s'està parlant. Es tradueix per 'el mateix'.
ὁ αὐτὸς βασιλεύς : 'el mateix rei', és a dir, el rei del qual estem parlant
= ό βασιλεύς ὁ αὐτὸς : " " "
3. Valor emfàtic (llatí, ipse ipsa ipsum), quan apareix en posició predicativa, és a dir, precedint o seguint el sintagma format per article i substantiu. Posa èmfasi en una persona o cosa que apareix al discurs. Indica una identitat en to emfàtic. Es pot traduir per 'ell mateix', 'ell en persona', etc.
αὐτὸς ὁ βασιλεύς : 'el rei mateix', és a dir, el rei en persona
ὁ βασιλεύς αὐτὸς : " " "
Estructura dels sintagmes nominals amb adjectius demostratius. Per estrany que de vegades ens pugui resultar, en grec antic l'article és present en els sintagmes norminals en què un demostratiu αὐτός funciona com a adjectiu:
Exemples:
ὃδε ὁ βασιλεύς = 'aquest rei' (lit.: 'aquest el rei').
ἐκείνη ἡ πόλις = 'aquella ciutat' (lit: 'aquella la ciutat').
ὁ αυτὸς ἀνήρ = 'el mateix home' (l'home de qui estic parlant).
αὐτὸς ὁ πατήρ = 'el pare mateix / en persona'.
NOTES:
[1] Exemple: τάσδε = τάς (ac. pl. fem.) + δε.
[2] Exemple: ταύτας. La terminació -ας és idèntica a la de l'ac. pl. fem. de l'article (τάς).
[3] Algunes variants de la llengua catalana conserven l'antic sistema de tres pronoms demostratius i usen 'aqueix' com a forma associada a la segona persona.
Pron pers i Adj / Pron poss
Pronom personal i Adjectiu / Pronom possessiu
El pronom personal no reflexiu
té la següent flexió:
Recorda que els pronoms personals són pràcticament l'únic element nominal del català que conserva restes de declinació. Això ho has de tenir en compte a l'hora de traduir els pronoms personals del grec.
Per exemple:
ἐγὼ (nom. sg.) = 'jo'. Ἐγὼ ἀνήρ εἰμι ('Jo sóc un home').
ἐμέ / με (ac. sg.) = 'a mi, me/em' (CD), Ὁ διδάσκαλος με βλέπει ('El mestre em mira').
ἐμοί / μοι (dat. sg) = 'a mi, me/em' (CI). Ὁ διδάσκαλος τὰ βιβλία μoι δίδωσιν (Él mestre em dóna els llibres').
ἐμοῦ / μου (gen. sg) =' de mi = meu, meva, etc.' (CN). Ὁ πατήρ μου τὸν βιβλίον ἔγραψεν ('El meu pare va escriure el llibre').
Les formes de 3a persona són molt poc usades. En el seu lloc es fan servir:
-
En el nominatiu, els demostratius οὗτος αὗτη τοῦτο i ἐκεῖνος -η -ο.
-
En els altres casos, el pronom anafòric αὐτός -ή -ό.
A la taula, hi hauràs reparat que els pronoms personals en singular tenen formes tòniques i formes àtones. Les primeres s'empren en posició inicial de frase o bé per emfasitzar el pronom. Les segones són formes enclítiques; per tant, mai es trobaran a inici d'una oració.
El pronom personal reflexiu
no té cas nominatiu.
Les seves forms es tradueixen per "a mi mateix, a tu mateix, a ell mateixa / a ella mateixa", etc.
L'adjectiu / pronom possessiu
es declina com els adjectius de tres terminacions de la primera classe.
Només existeixen formes per a la primera i segona persones. Per expressar la possessió d'una tercera persona, el grec fa servir el genitiu del pronom αὐτός. De fet, tot sovint els possessius de la primera i segona persones són subtituïts pel genitiu dels respectius pronoms personals (ἐμοῦ / μου; σοῦ / σου; ἡμῶν; ὑμῶν).
Exemples:
ὁ πατήρ αὑτοῦ = 'el seu pare (el pare d'ell)'.
ὁ πατήρ αὑτῆς = 'el seu pare (la mare d'ella)'.
ὁ πατήρ αὐτῶν = 'el seu pare (el pare d'ells / d'elles)'.
ὁ πατήρ ἠμῶν = 'el nostre pare' (el pare de nosaltres)'
.
Adj / Pron int / ind
Adjectius / Pronoms interrogatius i indefintis
Interrogatiu τίς, τί
L'adjectiu / pronom interrogatiu més habitual en grec τίς τί. Quan és adjectiu, es tradueix quin. Si funciona com a pronom, en masculí i femení equival a qui, i en neutre a l'interrogatiu què (o, de vegades, per què?, quan s'interroga per una causa).
Indefinit τις, τι
Com a adjectiu, equival a algun -a; quan és pronom, es tradueix algú (masc.), alguna (fem) o alguna cosa (neutre). Es diferencia de l'interrogatiu per l'accentuació:
Altres indefinits del grec són:
Pron rel
Pronom relatiu ὅς, ἥ, ὅ
La flexió del pronom/determinant relatiu grec és molt semblant a la de l'article. Per a la major part de casos, a penes cal subtituir la τ inicial per un esperit aspre. Para esment que el nominatiu singular masculí acaba amb -ς, cosa que el distingeix clarament de l'article (ὁ). Els altres casos que en l'article no duen τ sinó una aspiració en el pronom relatiu duen accent [1]: això farà que nop els confonguis amb l'article corresponent.
Es tradueix per "que/què/qui" o "el qual...".
Relatiu indefinit ὅστις, ἥτις, ὅ τι
És tradueix per "quasevol que..). Morfològicament és una amalgama del pronom relatiu (ὅς ἥ ὅ) i del pronom indenfinit (τις τι).
NOTES:
Sintaxi del relatiu: OR SUB de REL (o ADJ)
- pel pronom relatiu ὅς ἥ ὅ o algun dels seus derivats [2].
- per un adverbi relatiu: οὗ ('on'), ὅπου ('on sigui que, onsevulla'), etc.
- per algun determinant relatiu (en aquest bloc no els estudiarem).
El pronom relatiu ha de concertar amb el nom que li fa d'antecedent (o referent) en gènere i nombre. En canvi, el cas del pronom relatiu ve determinat per la funció sintàctica que compleix aquest pronom dins de l'oració subordinada.
Fixa't en les següents oracions: en elles canvia el cas del pronom relatiu (per raó de la funció sintàctica que fa dins la subordinada de relatiu), mentre que el pronom sempre manté el gènere masculí i el nombre singular del seu antecedent (ἵππος):
a) Βλέπω τὸν ἵππον, ὃς τρέχει εἰς τὴν πόλιν.
"Veig el cavall que corre cap a la ciutat".
El pronom relatiu ὅς va en nominatiu perquè fa de subjecte del verb τρέχει ("el cavall corre
cap a la ciutat) [3].
b) Βλέπω τὸν ἵππον, ὃν ὁς δοῦλος ἔλουσε χθές.
"Veig el cavall que l'esclau va rentar ahir".
El pronom relatiu ὅν va en cas acusatiu perquè és el complement directe d'ἔλουσε ("l'esclau va rentar el cavall ahir").
Et deixem l'anàlisi d'aquesta darrera frase perquè tinguis un exemple de com s'han d'analitzar les oracions de relatiu:
Βλέπω τὸν ἵππον, ὃν ὁς δοῦλος ἔλουσε χθές.
1 sg pres Ac sg Ac sg Nom sg 3 sg aor adv
(V) (CD) (CD) (Subj) (V) (CCT)
--------------------------------------------------------------------
or. subord. adjectiva de relatiu (antecedent: τὸν ἵππον)
Les subordinades de relatiu són gairebé sempre de tipus adjectiu. L'única excepció a aquesta afirmació queda explica en l'apartat que segueix.
Relatiu sense antecedent
Tal com els adjectius poden substantivar-se, el pronom relatiu, atesa la seva natura adjectival, pot també estar substantivat. En aquest cas no té cap antecedent en l'oració principal i cal traduir-lo per 'qui' o 'aquell / aquella.. que / qui'. Aleshores, l'oració subordinada de relatiu no és pròpiament adjectiva, sinó que s'ha de considerar una subordinada substantiva, i fa alguna de les funcions pròpies d'aquesta categoria d'oracions (principalment, subjecte o CD del verb de l'oració principal).
Ὃν οἱ Θεοὶ στέργουσιν, ἀποθνῄσκει νεός
Fixa't que el pronom relatiu ὅν no duu cap antecedent. Introdueix, per tant, una oració subordinada substantiva que fa de subjecte del verb de la principal (ἀποθνῄσκει). Alhora, el pronom relatiu fa de CD del verb de a subordinada
de relatiu. Aquí tens l'anàlisi sencer d'aquesta frase composta.
Ὃν οἱ Θεοὶ στέργουσιν,
ἀποθνῄσκει νεός
Ac sg Nom pl 3 pl pres ind 3 sg pres ind Nom sg
(CD) (Subj) (V) (V) (CPred)
---------------------------------------------------
or. sub. subst. de relatiu (funció: subjecte)
NOTES:
[1] En rigor, només se li pot dir antecedent quan precedeix a la subordinada de relatiu.
[2] Entre ells, el relatiu indefinit ὅστις ἤτις ὅ τι, que has estudiat al capítol precedent. Un altre derivat és el relatiu emfàtic o reforçat ὅσπερ ἥσπερ ὅπερ ('precisament el que').
[3] Una bona manera d'identificar la funció del pronom relatiu dins de la seva subordinada consisteix a substituint-lo per l'antecedent. Així ho il·lustrem, entre parèntesis, en aquesta oració i la següent.
Datiu possessiu
Quan el verb copulatiu εἰμί va acompanyat per un datiu sense preposició (datiu possessiu) pot traduir-se per tenir.
- El datiu (que indica el posseïdor) es tradueix com a subjecte
- El subjecte (que expressa allò posseït) com a complement directe.
Exemple:
Τῷ ἀδελφῷ πολλοί φίλοι εἰσιν.
Traducció literal: Per al [meu] germà molts amics hi ha.
Traducció correcta: El [meu] germà té molts amics.
Lèxic: ἀδελφός -οῦ (ὁ): germà. πολλοί (nom. pl. masc): molts. φίλος -ου (ὁ): amic. εἰσί(ν): 3 pl present indicatiu del verb εἰμί. |