Llibre Moodle de Morfologia i Sintaxi

Al costat del gènere i el nombre, el grec coneix un tercer accident gramatical del nom, el cas, pràcticament desconegut en la major part de les llengües romàniques, entre elles el català ^[1].

En les llengües amb flexió nominal, el cas és un accident gramatical que consisteix a variar la terminació del nom per així indicar la funció gramatical que aquest realitza dins l'oració.

En grec antic coneixia cinc casos ^[2], cadascun dels quals s'associa a determinades funcions sintàctiques pròpies del nom. Aquests cinc casos s'anomenen:

• • nominatiu
  • vocatiu
  • acusatiu
  • genitiu
  • datiu
    
    

A més, hi haurà formes diferents per als casos en els dos nombres, és a dir, en singular i plural ^[3].

A fi d'introduir conceptes bàsics en la flexió dels noms, prenem com a exemple el substantiu grec λίθος ('pedra'). En grec, tot substantiu variable es pot descompondre en dos formants. Hi ha un formant base (en principi invariable i portador del significat lèxic del mot), que en l'exemple és λίθ-. Per tal de completar la flexió del nom, a aquesta base ^[4] s'ha d'afegir un morfema (sufix) que es pot anomenar terminació de cas ^[5]. Aquest sufix indica el cas en què està flexionat el nom (i, consegüentment, la seva funció sintàctica). El conjunt de les formes que pren un nom en tots els seus casos s'anomena declinació.

---

NOTES:

[1] Entre les llengües romàniques, tan sols el romanès i algunes variants dialectals retoromàniques conserven part de la declinació nominal llatina en els seus substantius. En els restants parlars romànics (entre ells, el català i el castellà), a penes sobreviuen minses romanalles de l’antic sistema de casos llatins, principalment en la flexió d’alguns pronoms. Fora de l'àmbit lingüístic romànic, el cas és un accident més comú del que sembla, tant en llengües antigues (llatí, sànscrit, etc.) com en moltes de modernes (alemany, rus, grec modern, etc.).

[2] Com a curiositat, apuntem que el grec modern pràcticament ja ha perdut el datiu: només s'empra en expressions lexicalitzades de regust més aviat arcaïtzant.

[3] Com s'ha explicat al capítol precedent, en aquest curs no estudiarem el nombre dual, d'ús molt minvat en grec clàssic. 

[4] Al llarg del curs, pots trobar que en comptes de base en parlem del tema com a primer formant d'una forma nominal.

[5] De vegades, en parlarem també de desinències. Tanmateix, no et preocupis ara d'aquestes qüestions terminològiques (la diferència entre base lexical i tema, o entre terminació de cas i desinència). A efectes pràctics, veuràs que cada forma nominal flexionada sempre es pot interpretar com la unió de dos formants, independentment del nom precís que aquests hagin de rebre.