7.2. Períodes escultura grega: període clàssic

Període clàssic ( segles V-IV a.C)

Posteriorment al període arcaic trobem el període clàssic que es subdivideix en dues etapes, tot i que hi ha autors que ho fan en tres. La majoria d'autors enumeren el període clàssic i un segon moment com a segon classicisme o postclàssic. Per contra hi ha autors que ho fan en tres i inclouen una etapa prèvia anomenada període sever que explicarem a continuació.

a. Període clàssic sever

    • El primer període que els autors destaquen en l'evolució de l'escultura grega és l'anomenat Període Sever. En aquesta etapa encara està marcada per la rigidesa de les figures tot i que comença a destacar amb uns primers indicis de moviment i naturalisme, per exemple com s'observa en l'Auriga de Delfos en el moviment que s'entreveu al cap i als peus.
    • Simplificació dels cabells, estudi anatòmic..

        

Algunes exemples de l'estil sever són d'esquerra a dreta: 1- L'auriga de Delfos, Museu arqueològic, Delfos ( Grècia) 2- Zeus del cap d'Artemisi, arqueològic Nacional, Atenes 3- Els guerrers de Riace, Museu arqueològic, Reggio de Calàbria ( Itàlia) 4- Naixement d'Afrodita del Tron Ludovisi, Museu Nazionale Romano, Roma.

b. Període clàssic ( pròpiament dit)

    • Recerca de l'ideal de bellesa i naturalitat.
    • Idealització de la bellesa i preocupació per reproduir l'anatomia humana de forma equilibrada. Tot i això de vegades aquest fet creà contradiccions on el cos està fent un gran esforç que no es reflecteix en l'expressió de la cara ( ex. Discòbol, de Miró).
    • Es perd la rigidesa i la frontalitat de l'etapa anterior.
    • Introducció del moviment a partir de l'ús del contrapposto on la figura té una meitat tensa i l'altre distesa trencant la simetria i creant un equilibri en l'obra.
    • Domini de la tècnica escultòrica. Utilització de cànons  per trobar relació-proporció matemàtica entre les parts de la figura- Policlet el Vell utilitzà  el cànon 1/7 en obres com El Dorífor o el Diadumen.
    • Els grans escultors per excel·lència d'aquesta etapa són: Policlet, Miró i Fídies. Aquest últim fou l' autor dels relleus del Partenó o les obres de l'Acròpoli d'Atenes per ordre de Pèricles. Els relleu de Fídies destaquen pel seu moviment i l'adaptació natural de les figures al timpà.

             

                   Discóbol, Miró (460a.C.còpia romana)        Dorífor, Policlet el Vell (450-440a.C.)      Diadumen, Policlet el Vell (430a.C) còpia romana,

               Museu Nazionale Romano, Roma.             (còpia romana) basat en el cànon 1/7         marbre .Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.   

    • Si un escultor però destacà fou Fídies, autor dels relleus del Partenó així com l'estàtua criselefantina d'Atenea.

          

    A l'esquerra on podem observar diversos plans, Processó de les Panatenees, Fídies (442-438a.C.) marbre. Museé Louvre, Paris. A la dreta, Dionís, Dèmeter, Kóre i Àrtemis, del frontó oriental del Partenó ( British Museum, Londres) també obra de Fídies on es pot observar que l'escultor adaptà les figures de marbre a la forma triangular del timpà.

    c. Període postclàssic o segon classicisme

      • Aquesta etapa s'inicia cap a finals del segle IV a.C. quan comença a esgotar-se la idea de la representació com a home ideal. Tendència al realisme
      • Evolució del moviment. Utilització de la corba praxiteliana, en aquesta la figura es recolza en una cama i l'altre queda flexionada produint un desnivell de malucs i una línia compositiva molt marcada en forma de s invertida..
      • Els escultors en aquesta etapa es centren en plasmar els sentiments i les emocions dels rostres de les escultures.
      • Els grans escultors d'aquesta etapa són: Praxíteles ( escultor del primer nu i creador de la corba praxieliana), Escopes (destaca introduint el moviment violent i el páthos, és a dir, els sentiments lluny de l'idealisme representat fins al moment) i Lisip (autor del retrat d'Alexandre el Gran. Lisip utilitzava el cànon 1/9 que tot i que empetitia el cap tenia present que les obres s'esculpien per ubicar-les en podis més alts). 
    • Hermes i Dionís infant, Praxíteles( 350a.C.) marbre. Museu d'Olímpia, Grècia. En aquesta escultura Praxíteles tingué problemes per representar l'infant amb una proporció adequada, ja que no era habitual representar nens. A la dreta, la còpia romana de l'Afrodita de Cnidos ( 350a.C) marbre, al Musei Vaticani, Vaticà. Amb aquesta obra de Praxíteles ens trobem davant la primera representació d'un nu femení púdic.