Tendències d'avantguarda

Stravinsky va ser un dels pioners a l'hora de ressuscitar obres d'èpoques passades donant-los un aire modern; va inaugurar així una nova tècnica: el neoclassicisme. El neoclassicisme és un estil musical que es basa en la recuperació de les formes i la contenció expressiva pròpies de l'època barroca i clàssica. Va néixer en el període d'entreguerres com una resposta més als excessos del postromanticisme. . Encara que no emprava les tècniques de la dodecafonia, utilitzava la dissonància per crear atmosferes. Aquest sistema de composició recrea músiques del passat sense renunciar a les tècniques de composició avantguardistes: politonalitat, polirítmia, harmonia dissonant, etc.

Al llarg de la seva vida, Stravinsky va experimentar diversos estils musicals: el folklorisme rus, el primitivisme (com es pot veu en La consagració de la primavera, 1913), el jazz, els patrons clàssics, la politonalitat, l'atonalitat i el serialisme. El seu gran triomf és haver sabut adaptar aquestes tècniques tan diverses al seu estil, és a dir, haver evolucionat a mesura que ho feia la música del seu temps. El mateix compositor afirmava que «seguir un sol camí és retrocedir».

La influència entre Stravinsky i els corrents artístics més importants del segle XX va ser constant i recíproca, La seva primera obra d'estil neoclàssic és Pulcinella (1920), un encàrrec de Sergi Diaghilev, director deis Ballets Russos. Altres obres de Stravinsky, com la Simfonia dels Psalms, velen clarament la recuperació de J. S. Bach, un autor que des del seu redescobriment, al segle XIX ha deixat petjada en nombrosos compositors.

Altres autors que també van explorar el camí neoclàssic van ser S. Prokofiev, amb la Simfonia clàssica (1917); E. Satie, amb la Sonatine bureaucratique (1917); P. Hindemith, amb l'òpera Cardillac (1926); M. de Falla, amb el Concert per a clavecí (1923); M. Ravel, amb Le tombeau de Couperin (1917), etc.

Alguns compositors es poden considerar visionaris, perquè les seves obres es van avançar a la música del seu temps utilitzant tècniques impensables per a l'època en què van ser escrites; d'altres en canvi, van buscar la font d'inspiració en elements musicals remots, com, per exemple, Edgar Varese.