El segle XX és una època de grans canvis, de crisis: la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, l'aparició de governs totalitaris, la Segona Guerra Mundial, etc., i al mateix temps, és testimoni de la gran revolució científica que ha donat impuls a totes les disciplines del saber i que ha canviat la vida de l'ésser humà. Factors com la industrialització, el desenvolupament dels mitjans de comunicació i l'aparició de les noves tecnologies han contribuït a una gran evolució socioeconòmica. Tot i això, no hi ha hagut un desenvolupament equiparable en les estructures polítiques, les relacions socials o en tot el que té a veure amb les relacions humanes, ja que el segle XX també ha estat testimoni de règims autoritaris, de guerres i greus conflictes socials i de problemes amb el medi ambient.
En aquest context, doncs, l'artista es veu obligat a crear una visió que l'ajudi a entendre el món que l'envolta. L'art reflecteix aquesta situació i es diversifica en moltes tècniques i estils (cubisme, expressionisme, art abstracte, surrealisme, etc.) que trenquen amb l'estètica anterior.
Pel que fa a l'arquitectura, predomina el funcionalisme racionalista i organicista, amb les grans edificacions d'acer, formigó i vidre, que van ser possibles gràcies a les noves tècniques de construcció.
En filosofia, encara que el positivisme i l'idealisme es mantenien com a herència del segle anterior, la tendència més important del segle XX fou el vitalisme (recerca d'una explicació de la realitat).
Finalment, els músics, que seguiren camins semblants als dels pintors, van buscar la superació de la mateixa capacitat expressiva per representar el seu món interior de la manera més radical possible. L'expressionisme musical està lligat a les figures d'Arnold Schónberg, Alban Berg i Anton Webern.
