Tendències d'avantguarda
2. La música, els músics i el públic
En la segona meitat del segle XX, a partir de la revolució musical proposada per dodecafonistes i serialistes (sobretot per A. Webern), va néixer una nova avantguarda anomenada serialisme integral.
El serialisme integral volia fer un pas més en aquest procés de controlar el so, a partir de les sèries inventades pels dodecafonistes. Aquests autors van veure en l'aparició de la música electrònica la panacea per a tots els problemes que plantejava la interpretació minuciosa d'aquest tipus d'obres.
Al mateix temps, va sorgir la idea que qualsevol so es podia convertir en matèria primera per a la música. Aquest va ser l'origen de la música concreta del francès Pierre Schaeffer. Als laboratoris de la Ràdio França, aquest autor va produir la primera obra que unia sons gravats amb sons d'instruments que es tocaven en directe, és a dir, combinava la presència de músics i la de tècnics en electrònica, que controlaven la posada en escena dels temes enregistrats.
Aquesta pretensió del «control total» va originar, per reacció, un nou corrent: la música aleatòria, en què les obres sorgien de les instruccions que donava el compositor. Les partitures necessitaven nous signes i es van acabar integrant en altres arts en què el disseny gràfic era fonamental.
La majoria de les obres escrites per la generació de la segona meitat del segle XX han estat allunyades del gran públic (i encara n'estan). Malauradament, mantenen l'etiqueta de música experimental, i només s'interpreten en festivals de música contemporània o en concerts molt minoritaris.