Tendències d'avantguarda

El postmodernisme pot ser considerat una resposta al modernisme que defensa els productes de l'activitat humana — particularment els manufacturats o artificials — com el subjecte central de l'art mateix, i la idea que el propòsit de l'art és focalitzar l'atenció del públic sobre objectes per a la seva contemplació.

Aquesta teoria del modernisme torna a l'escola dadaista exemplificada per Duchamp, i al collage de la música concreta, així com als experiments de la música electrònica d'Edgar Varèse i altres. Això no obstant, el postmodernisme defensa que aquest fou el mode primigeni d'existència humana: una capbussada individual al mar de la producció humana.

John Cage és una figura prominent de la música del segle XX. La seva influència va anar creixent al llarg de la seva vida i avui és recordat per molts com el fundador de la música postmoderna. Cage va qüestionar la mateixa definició de música a les seves obres, i va insistir en la filosofia que tots els sons són essencialment música.

Tanmateix, Cage ha sigut considerat per alguns com a massa avantguardista en el seu enfocament; per aquesta raó, troben la seva música antipàtica. Resulta interessant analitzar com l'indeterminisme de Cage i la superestructuració dels serialistes han produït peces de sonoritat similar, fons i tot serialistes com Boulez i Stockhausen han emprat procediments aleatoris.

Així, el postmodernisme renega tant del serialisme com del minimalisme. Agafa el que és popular i ho redueix a la seva guia estètica. En aquest sentit, els precursors del postmodernisme seran els minimalistes.