Tendències d'avantguarda

Una conseqüència de les exigències tècniques de la música electrònica fou la necessitat de crear signes musicals per a les noves articulacions, per a les noves formes d'interpretar, per als nous instruments, per representar la música electrònica, etc.

Aquest fenomen no era nou; recordem que, des del moment en què es va iniciar la notació musical, en l'edat mitjana, el procés d'escriptura, en un intent per controlar cada vegada més paràmetres musicals, progressava constantment.

Amb l'experimentació que van dur a terme les avantguardes, el sistema tradicional de notació musical va començar a quedar obsolet per a alguns compositors, que necessitaven noves grafies per especificar les indicacions per a l'intèrpret. Van aparèixer nous signes i, fins i tot, es va substituir el sistema tradicional per altres de nous.

Segons la notació utilitzada, els compositors del segle XX es poden dividir en tres grups:

• Els que van continuar utilitzant la notació tradicional (tardoromàntics, impressionistes, nacionalistes postromàntics i serialistes).

• Els que van combinar la notació tradicional amb algun signe nou (per exemple, els clústers). Henry Cowell es va inventar una manera de resoldre la transcripció: va unir els sons extrems del clúster amb una plica i va col·locar-hi a sobre un sostingut per fer el clúster amb les tecles negres i un becaire per fer-lo amb les tecles blanques. El compositor mexicà Carrillo utilitza només les indicacions de durada, dinàmiques i tempo, i prescindí deis pentagrames convencionals. Per tant, l'altura dels sons es concreta en la representació numèrica de les fraccions de cada nota.

Els que van prescindir totalment de la notació tradicional i van utilitzar notacions alternatives, sovint creades per ells mateixos.

Els mètodes d'ensenyament moderns també utilitzen signes diferents deis musicals per a la iniciació musical: acostumen a fer servir grafies més properes als nens (per exemple, la substitució de les notes per objectes).

També hi ha compositors actuals que prefereixen emprar el llenguatge visual. Aquest és el cas dels autors de música aleatòria, que utilitzen les formes per donar indicacions i fer suggeriments a l'intèrpret, sense imposar-li la seva idea; per tant, li donen llibertat perquè triï les sonoritats que creu que poden reflectir millor el missatge.

Altres prefereixen utilitzar paraules, i per això trien poemes, que hauran de suggerir en l''interpret; sons més adequats per expressar el contingut. I encara n'hi ha que prefereixen utilitzar línies i figures geomètriques.

Però on realment calen les noves grafies és en el camp de la música electrònica, ja que no existeix cap grafia convencional per anotar les freqüències, la variació dels tons, etc. Per això, les partitures de música electrònica semblen esquemes tècnics.