Tendències d'avantguarda

El primer que va fer composicions de manera aleatòria fou el nord-americà Charles Ives (1874 1954), seguit de Henry Dixon Cowell (1897 - 1965), autor del quartet Mosaic, una peça en què els intèrprets han d'agrupar fragments musicals.

No s'ha de confondre la llibertat del músic, en el context contemporani de la música aleatòria, amb les llicències que sempre s'han pres els intèrprets al llarg de la història per interpretar el baix continu, l'acompanyament o les petites cadències dels concerts clàssics i romàntics. El terme música aleatòria només s'aplica a l'estil de composició corresponent a l'estètica que va néixer en les dècades del 1950 i el 1960.

Com a reacció al control excessiu dels paràmetres del so, podem distingir dos corrents que crearen dues grans escoles:

• Escola europea, representada pels mateixos integrants de I'escola serialista.

• Escola americana, molt més innovadora, el representant més popular de la qual és el nord-americà John Cage (1912 - 1992).

La música aleatòria ofereix exemples curiosos: des d'obres en què el públic modifica la música mitjançant el seu desplaçament, fins a obres en que els instrumentistes trien els fragments que volen interpretar.

El sistema anterior és semblant al que fa servir John Cage en el Concert per a piano i orquestra; amb tot, aquí els instrumentistes també escullen el fragment que interpreten.

Més important que la forma externa o el resultat final d'aquest tipus de música és, de fet, l'opinió que pot suscitar, ja que, sens dubte, un concert de música aleatòria mai deixa indiferent l'audiència i qüestiona els hàbits dels concerts tradicionals. Sorgeix de seguida la pregunta: aquest tipus d'espectacle és música o no?

En primer lloc, es podria destacar que la música aleatòria només s'interpreta una vegada, ja que, un cop executada, perd el factor sorpresa, que es considera fonamental. És força semblant al que passava amb moltes obres barroques, compostes per a una cerimònia o un acte concret.

L'obra polèmica per excel·lència és, sens dubte, 4'33", de John Cage (1954). En aquesta peça, un pianista o un altre instrumentista està en silenci absolut davant de l'instrument durant 4 minuts i 33 segons; segons Cage, aquest temps, totalment arbitrari, serveix per recollir els sons que sorgeixen a la sala. És evident que aquesta obra no té res a veure amb els concerts tradicionals, heretats de I'època romàntica; el seu interès rau en la capacitat de generar un debat sobre què és o no és música, o el que és o no és art en general.

John Cage qüestiona la «música convencional»: 4'33'' no es pot gravar, ni dirigir ni comercialitzar; ni l'obra ni la interpretació no poden ser comentades per un especialista. Per això una obra com aquesta, que difumina les fronteres entre la música, el so i els fenòmens extramusicals, és un mirador excel·lent des del qual es pot replantejar tot el que es relaciona amb el fet musical.

La influència de Cage a Europa va ser decisiva. Tant Stockhausen com Boulez van adoptar algunes de les seves idees i L. Berio va inventar una notació proporcional que substituïa les durades convencionals. W. Lutoslawski va fer servir passatges d'indeterminació controlada i 1. Xenakis va compondre utilitzant models de probabilitats que construïa mitjançant programes informàtics.

Des de la meitat dels anys cinquanta del segle passat, la música aleatòria no ha perdut vigència i encara és una tècnica emprada per molts compositors.

Els objectius de la música aleatòria són:

• Trencar amb la ultradeterminació del serialisme integral.

• Incorporar els intèrprets al procés de creació de l'obra.

• Acceptar l'atzar com l'element dominant d'aquest tipus de música.

• Veure la imaginació com el motiu venerador de l'obra.