Tendències d'avantguarda

En l'afany per controlar tots els paràmetres del so i prescindir fins i tot de les limitacions lògiques de la interpretació humana, alguns músics van pensar en la possibilitat de crear música per mitjà de l'electrònica, però això no es va arribar a produir fins que la Segona Guerra Mundial propicia el desenvolupament de la tecnologia necessària.

Thaddeus Cahill fou el creador del Telharmonium, el primer sintetitzador electrònic de música per a teclat múltiple amb una gamma de freqüència de gairebé set octaves. Pesava 200 tones i disposava d'uns circuits capaços de produir tons amb força exactitud, de manera que es creaven sons entremig dels tons de l'escala de dotze tons habituals. L'aparell, que es va instal·lar en un edifici de Nova York per fer demostracions als visitants, tenia un repertori d'obres de Bach, Gounod i Rossini.

Un pioner dels sons electrònics va ser Maurice Martenot, enginyer i músic francès que el 1928 crea un nou instrument electrònic conegut com a ones Martenot. Amb aquest instrument es podia manejar un generador d'ones des d'un teclat de piano.

Molt aviat, entre el 1940 i el 1950, van néixer els primers estudis d'enregistrament lligats a les emissores de radio estatals, dels quals es van ocupar els millors músics del moment.

Al final de la dècada dels anys quaranta, Werner Meyer-Eppler crea el vocòder, un aparell capaç de sintetitzar la veu humana. Això va despertar la curiositat dels compositors que treballaven en la Ràdio d'Alemanya Occidental a Colònia. El seu director, Herbert Eimert, va utilitzar les tècniques del serialisme total i, per primera vegada, els mitjans electrònics van permetre controlar tots els paràmetres del so, sense dependre de les qualitats de l'intèrpret. Elements com el ritme, el to, el volum; el timbre, etc. quedaven reflectits per expressions numèriques, sense necessitat d'interlocutor entre el compositor i el públic. L'exemple el van seguir de seguida compositors com Bruno Maderna i Karlheinz Stockhausen autors de peces breus produïdes a partir de sons electrònics.

Els anys cinquanta hi havia estudis de ràdio amb laboratori de música electrònica pràcticament a tot Europa. Un dels més importants va ser el de la RAI (Ràdio Audizioni Italiane), a Milà, fundat per Luciano Berio i Bruno Maderna.

Però el gran impuls per a la música electrònica va arribar entre els anys cinquanta i seixanta, amb el desenvolupament de la tecnologia informàtica. Aleshores es van començar a modificar programes informàtics per produir i tractar els sons, que van ser aprofitats pels compositors per crear obres electròniques. Els primers que van utilitzar els ordinadors com a font de creació van ser el CCRMA (Centre per a la Investigació Informàtica en Música i Acústica) de la Universitat de Stanford, a Califòrnia i I'IRCAM de París, un institut de recerca i acústica musical fundat per Pierre Boulez el 1977.

El creixement que ha experimentat la informàtica els últims deu anys ha posat les tècniques de composició per ordinador a l'abast de tots els músics. Així, cada vegada més els compositors treballen de manera independent als seus estudis particulars.

La música electroacústica va tenir un creixement espectacular a partir dels anys seixanta; en aquest àmbit destaquen autors corn Nono, Berio, Boulez, Stockhausen, etc., i també d'altres que tenen la producció formada per obres electròniques o electroacústiques. Però la il·lusió del control total dels paràmetres del so va anar desapareixent, i els compositors es van interessar per la creació d'obres en què la música electrònica interactuava amb les interpretacions en directe. La música aleatòria va trobar en aquest camp un aliat molt eficaç, a causa de les infinites possibilitats de combinació que ofereixen els ordinadors.

Podem dir que la música electroacústica es crea amb aparells electrònics. Aquesta definició inclou la música gravada amb un magnetòfon i reproduïda per un amplificador, la música electrònica -que s'executa en directe- i la música concreta, que es grava amb finalitats expressives; també compren la combinació de música gravada i música interpretada en directe amb l'acompanyament de so electrònic.

Encara que al principi la música concreta i l'electroacústica partien de premisses i objectius diferents les desigualtats es van anar desdibuixant a mesura que alguns compositors van començar a combinar sons generats elèctricament i sons gravats. No obstant això, és més interessant la classificació, basada en l'estètica que en la font de producció.

El 1936, el músic Edgar Varese va dir: «Estic convençut que arribarà un temps en què el compositor després d'acabar gràficament la partitura, veurà com aquesta és portada automàticament a una màquina que en podrà transmetre fidelment el contingut a l'oient». Feia referència a la música electroacústica, que actualment està en desenvolupament constant.