Músiques del món

El fado portuguès

El fado és l'expressió més popular de la música portuguesa. El seu origen no és gaire clar: hi ha qui pensa que es remunta a les cançons dels esclaus africans, i alguns el situen al segle XIII, quan els àrabs vivien en aquests territoris, ja que té semblances amb la música popular del nord d'Àfrica en els seus prolongats (quejidos) i en el tractament de la vida quotidiana dels temes (desengany amoròs, dolor per la pèrdua d'un ésser estimat, amor a la pàtria). I, finalment, d'altres afirmen que és un cant relativament recent (del segle XIX) que es va sentir per primera vegada en una vella taverna del barri d'Alfama; entre altres arguments, indiquen que la primera referència documentada del fado és del 1838.

Prohibit durant la dictadura de Salazar, el fado es convertí en un dels símbols de la Revolució dels Clavells de l'abril de 1974. Durant la darrera dècada del segle xx, la cantant Mísia i el grup Madredeus, van encapçalar el nou impuls que va rebre el gènere, barrejant el fado amb noves sonoritats i ritmes.

El fado representa el sentiment de frustració i fatalisme que, segons ells mateixos, defineix els portuguesos. De fet, l'etimologia de la paraula fado és equívoca, i en cert sentit pot significar 'fatalitat' o 'destí'.

Bàsicament, hi ha dues versions del fado: d'una banda, la que es pot escoltar als barris lisboetes de Mouraria i Alfama, interpretada tant per homes com per dones, que té bàsicament un contingut personal i sentimental. De l'altra, la de la zona de Coimbra, més d'acord amb la tradició universitària de la ciutat i que és cantada només per homes. Com a trets musicals destaquen la melancolia de les melodies, d'acord amb la tristor de les lletres, i un acompanyament musical simple, amb una guitarra de 6 o 12 cordes. Generalment són interpretats gairebé sempre a la nit, i en ambients recollits i íntims on la il·luminació és dèbil.

Els cantants de fados més coneguts, a part d'Amália Rodrigues (1920 - 1999), són Hermínia Silva, Dulce Pontes, Tonicha, Carlos do Carmo, Mariza, Mísia i Paulo de Carvalho.

La música tradicional a Irlanda

Una de les principals dificultats per a l'estudi de la música popular és la manca de partitures, ja que es transmet oralment. El folklore irlandès també respon a aquesta premissa. Moltes de les peces populars que es conserven són deis segles XVIII i XIX, tot i que se sap que l'origen és molt anterior.

Les cançons (cantades tant en anglès com en gaèlic) i la música de dansa han estat els gèneres predominants en la música popular irlandesa. Ens centrarem en la música instrumental i, en concret, en les danses. En primer lloc, hi figura la carol, una cançó d'amor introduïda pels normands. Després, hi ha la hev, que és una dansa en rotllana precursora de la reel, una dansa de ritme lleuger i d'origen escocès. El terme fading fa referència a unes danses associades a ocasions festives variades. Pel que fa a la jig, n'hi ha de tres classes: la doble, en compàs de 6/8 simple, executada també en compas de 12/8, la hop jig, que es basa en el compàs de 9/8, i la hornpipe, de ritme més lent que el de la reel, amb una estructura AABA i compàs de 3/2, 2/4 o 4/4.

En bona part de la música popular instrumental irlandesa hi ha present la música celta, que va viure un important procés de recuperació a partir del 1960, amb pioners com Paddy Moloney, líder del grup The Chieftains, i, de manera especial, en la dècada dels anys vuitanta, sobretot a Irlanda, Escòcia i la Bretanya o en altres territoris de tradició celta, com ara Gal·les, l'illa de Man, Galícia, Astúries i alguns llocs del Canadà.

Pel que fa a la instrumentació, destaquen l'uilleann pipe (el sac de gemecs irlandès), que es caracteritza per l'ús d'una manxa per insuflar l'aire. El fiddle (violí) i el tiompán són instruments de corda, el primer tocat amb arc. La buinne és una trompeta en forma de corn, i el corn, corbat i de metall, possiblement un instrument que es tocava durant les caceres. L'arpa irlandesa, apareguda cap al segle XII (i designada amb el nom de cruit i més tard, cap al segle XIV, amb el de cláirseach) es va convertir en el símbol d'lrlanda. El bodhrán és un tambor amb l'estructura de fusta de freixe i la membrana de pell de cabra o cérvol, que es percut amb una baqueta. Entre els instruments d'ús comú també hi ha diversos tipus de flauta.