Músiques del món

Música indígena de l'Amèrica del Nord

Quan es parla de la cultura indígena nord-americana es fa referència al conjunt de trets culturals propis de les ètnies ameríndies i deis inuits (establerts al nord). Tots dos pobles són descendents de pobladors procedents d'Àsia.

L'origen de les tribus que formen aquesta cultura és tan divers en el temps i l'espai que es fa molt difícil parlar de les seves manifestacions culturals com un cos homogeni. D'altra banda, també s'han demostrat certes interinfluències entre les comunitats, sigui per veïnatge geogràfic, per les relacions comercials o perquè viuen en un mateix entorn climàtic i geogràfic. Per facilitar-ne l'estudi, els antropòlegs i etnomusicòlegs han classificat aquestes cultures en unitats més grans que comparteixen alguns trets.

S'ha d'esmentar que la petjada de la cultura occidental ha impedit l'evolució, la difusió i l'expansió d'aquesta cultura; això no significa que desaparegui totalment, ja que encara avui trobem pobles indis  que, si bé viuen en reserves, conserven les seves arrels. Aquesta cultura indígena va ser objecte de 
molts estudis durant el segle xx.

La manca d'una notació musical adequada ha fet que les manifestacions que en coneixem avui dia siguin fruit de la tradició oral: es tracta d'una música vocal i monofònica, que s'interpreta amb una tècnica de cant dur i vibrat amb tensió a la glotis i que empra el falset; les escales es basen en gammes de 4, 5 o 6 notes i els intervals més emprats són els de 2a i 3a. Per això la melodia de la veu no abasta un àmbit gaire ampli.

La música d'aquestes cultures, en general, és relativament senzilla i es vincula a funcions religioses i rituals. No consideren l'ésser humà com a artífex i creador de la música, sinó com a portador d'ensenyaments vinguts del més-enllà a través de somnis i visions.

Les lletres parlen de les guerres, els herois i els déus, sense deixar de banda la temàtica amorosa. El text no fa servir la rima o la mètrica occidental, i les conjugacions verbals no són pròpies de la parla. A més, de vegades empren síl·labes sense sentit, que en alguns casos han arribat a omplir tot el cos d'una cançó.

Pel que fa a l'estructura de les cançons, hi ha dues formes musicals. En la primera, les cançons consten de dues seccions, la segona de les quals és una variació, una elaboració o una repetició incompleta de la primera; en cada secció es presenten de tres a deu frases curtes. La segona forma inclou també dues seccions, però les melodies són molt contrastades. 

Aquestes cançons van acompanyades d'una gran varietat d'instruments de la família dels aeròfons (flautes) i deis idiòfons i membranòfons. També es coneixen alguns casos d'instruments de carda rudimentaris, fets a partir d'elements naturals (troncs buits, fruites) o amb cordes col·locades en un arc.

Música country

El country és un gènere que va sorgir a les regions rurals del sud dels Estats Units. Al principi, el gènere s'anomenava híllbilly i, més tard, fins a la dècada del 1940, es coneixia també pel nom de country & western i, posteriorment, country western. Els antecedents d'aquest gènere es troben en la música folklòrica d'alguns països europeus (d'on provenia la immigració), el blues, la música espiritual i el gòspel, el folk mexicà (ranxera) i fins i tot la balada espanyola (malaguenya). 
En el seu origen, el country utilitzava instruments cordòfons (guitarra, banjo, fiddle -un tipus de violí- i contrabaix) i aeròfons (acordió, harmònica). Després s'hi han afegit els electròfons (guitarra elèctrica, baix elèctric, teclats, dobro -una mena de guitarra acústica-) i steel guitar. Les tonades, senzilles i molt repetitives, eren compostes a partir de tres acords. La majoria de les cançons parlaven deis valors de la vida al camp. En la consolidació d'aquest gènere va tenir un paper important The Carter Family , juntament amb el cantant Jimmie Rogers.

Els anys quaranta, Hank Williams i Pete Seeger (aquest darrer més conegut com a músic de folk) van contribuir a la popularitat del country. Aleshores, aquest també va adquirir elements de I'emergent rock and roll, i Nashville es va convertir en la capital del gènere. Més tard, els anys seixanta i setanta, des de la ciutat d'Austin s'impulsa un nou country, amb lletres més realistes i més elements rockers.

Avui dia, el country és una denominació molt àmplia en què s'inclouen diferents estils musicals: el so Nashvílle (proper al pop dels anys seixanta), el bluegrass, que està basat en ritmes ràpids i virtuosos i en què els instruments utilitzats són la mandolina, el violí i el banjo, el westem swing (resultat d'una fusió amb el jazz), etc. Entre els noms més coneguts es poden esmentar Chet Atkins, Jim Reeves, Loretta Lynn, Johnny Cash, Willie Nelson, entre altres.