Músiques del món

Un tret general de la música popular dels territoris d'Oceania és la barreja entre la tradició aborigen i la tradició cultural europea. 
D'altra banda, cal distingir les manifestacions musicals associades a certes pràctiques socials (rituals, festes, etc.) de les que es destinen a l'entreteniment.

Música nupcial de Samoa

Samoa és una illa del centre de l'arxipèlag volcànic de la Polinèsia. La principal riquesa de l'illa és la copra, de la qual s'extreu oli. Molts dels seus habitants són agricultors i viuen en tribus que conserven  alguns actes socials amb una tradició ancestral. És el cas del casament, una cerimònia en què els convidats s'asseuen en cercle amb les cames creuades, untats d'oli i adornats amb perles i flors. La música fa acte de presència en diversos moments del casament. 

El didjeridú

Gairebé tota la població australiana (el 90%) és d'ascendència europea, però tant a Austràlia com a les illes de l'estret de Torres també hi viuen els aborígens, que representen l'1 % de la població. Part d'aquesta comunitat viu en reserves protegides, on manté el seu sistema de vida tradicional basat en la caça i la recol·lecció, i d'altres viuen en campaments administrats pel Govern. 
Les tradicions dels aborígens s'han transmès oralment i estan relacionades amb les cerimònies i les històries dels somnis. La música, la dansa i l'art aborigen han influenciat les arts contemporànies australianes. Un dels seus elements musicals més coneguts és la trompa didjeridú, un instrument originari de les tribus del nord d'Austràlia fet d'un tronc d'eucaliptus que ha estat foradat pels tèrmits. La seva mida pot ser molt variable, i pot arribar a tenir fins a dos metres de llargada i un diàmetre de 20 cm. 
El didjeridú és un instrument aeròfon que no té forats (com una trompa natural), i les diferents notes s'obtenen a partir de la quantitat de pressió d'aire que pot aplicar l'intèrpret, que necessita una gran potència pulmonar. La tècnica d'execució varia segons les diferents àrees d'Austràlia, però té com a característica peculiar l'ús del qual es coneix com a respiració circular, en què la boca fa de bossa d'aire (com si fos una gaita), la qual cosa permet a l'intèrpret tocar l'instrument al mateix temps que respira pel nas, de manera que pot fer sonar el didjeridú uns deu minuts sense interrupció.

Els moviments de la llengua i dels llavis del músic i la seva respiració contribueixen a la creació de dissenys rítmics enèrgics. El so de l'instrument és molt ric en harmònics complexos, i s'utilitza per acompanyar conjurs en moltes cerimònies, així com cançons, etc. En un principi només el feien servir els homes. Avui dia és considerat l'instrument nacional del país. Entre els intèrprets més famosos del didjeridú hi ha Djalu Gurruwiwi, Mark Atkins, Joe Geia i Charlie McMahon.

Cants cerimonials de Tahití

Tahití, l'illa més gran de la Polinèsia Francesa, es divideix en dues zones: Tahití Nui, o Gran Tahití, densament poblada i amb una forta influència cultural de la metròpoli francesa, i Tahiti Iti, una àrea més aïllada i que, per tant, ha conservat millor la cultura polinèsia tradicional.

Tahití es va convertir en un territori popular a Europa als segles XIX i XX, quan s'hi van instal·lar diversos artistes, entre els quals hi havia el pintor francès Paul Gauguin, que va trobar en la gent i els paisatges polinesis una font d'inspiració.

En la música de l'illa destaquen uns cants llegendaris que inicialment versaven sobre viatges pel mar, fets de guerra o esdeveniments històrics. Moltes d'aquestes cançons s'han pogut perpetuar de generació en generació gràcies a la transmissió oral. Eren cants en què un solista introduïa un tema que tot seguit era reprès pel cor. L'acompanyament instrumental es feia amb instruments de percussió com el pahu (un tambor de tronc de cocoter recobert de pell de tauró), de mides diferents, i el vivo (un instrument aeròfon fet amb canya de bambú), i per veus que emetien onomatopeies amb tècniques guturals.