Músiques del món

Una de les aportacions musicals més conegudes d'Àfrica és la dansa del ventre (raqs sharqi). Aquesta dansa inclou moviments del folklore egipci i de la dansa clàssica i contemporània, amb grans desplaçaments i moviments de totes les parts del cos, sobretot dels malucs. El seu origen no és clar: hi ha qui afirma que prové de les danses de l'antic Egipte (recordant les similituds entre els seus gestos i els de l'art egipci representat en els relleus); d'altres defensen - segurament és la hipòtesi més estesa - que procedeix d'un ball practicat per les sacerdotesses en els temples. A més, altres teories l'associen a les pràctiques del moment del part escampades geogràficament per les migracions del poble gitano i de grups minoritaris d'origen hindú.

Sigui quin sigui el seu origen, aquesta dansa té una llarga tradició a l'Orient Mitjà i al nord d'Àfrica. Ja des del segle VII trobem en algunes pintures imatges de ballarines en els palaus del món islàmic (malgrat la prohibició de l'islam pel que fa a la representació d'éssers humans). En els segles XVIII i XIX, es va fer popular amb les representacions que els artistes orientalistes feien de la vida dels harems de l'lmperi otomà.

Des del seu naixement, aquesta dansa ha seguit l'esquema oriental, marcat per la separació dels sexes. Hi ha poques mostres de ball oriental mixt, tot i que avui dia aquesta imposició no se segueix de forma tan estricta. En el seu origen, la dansa del ventre era ballada per una sola persona, però actualment és possible veure espectacles amb la presència de diverses ballarines. Malgrat que els seus moviments se centren en els malucs i el ventre, alternant moviments ràpids i lents, les altres parts del cos, com ara els braços, també tenen una certa importància. Els moviments lents simbolitzen la tristesa, i són ondulatoris i rotatius, diferenciats dels moviments ràpids, que expressen alegria. Tots aquests moviments es poden relacionar amb elements de la natura.

Les melodies, molt trencades i difícils de reproduir, estan basades en escales orientals. Els ritmes poden ser molt variats segons el país i la regió que interpreta aquest tipus de música. 
La música de la dansa del ventre fa servir instruments de les diferents famílies. Entre els cordòfons, hi ha el llaüt, el kanun o el rebab, un instrument considerat l'antecessor del violí, ja que és de corda fregada amb arc.

Entre els aeròfons, hi ha el nay, que és una flauta vertical de llengüeta de canya amb el so molt dolç i el mizmar, que de fet són dos instruments de vent de llengüeta simple acoblats que sonen al mateix, 
temps i amb les mateixes notes.

Entre els membranòfons, el més conegut és la darbouka. Es tracta de l'instrument més característic de la música àrab, fet de fusta o ceràmica i una membrana de cuir, encara que també se'n fan de fibra de vidre o plàstic. Altres instruments són la dahola, semblant a la darbouka, però molt més gran; el bendir, una petita pandereta amb platerets, i els cròtals, que són un conjunt de quatre platerets que es col·loquen als dits. Entre els idiòfons, hi ha la mbira, que té llengüetes metàl·liques flexibles unides a una caixa de ressonància de fusta.