El rock i el pop
6. La música als anys 70
La música dels anys seixanta
Durant aquesta dècada, tot i que es van apaivagar els afanys renovadors i experimentals dels anys seixanta, no faltaren iniciatives transgressores. El rock progressiu, el glam rock, el heavy metal, el punk, el reggae, etc. van sorgir com a respostes a la música pop, cada vega da més pensada per obtenir una resposta comercial rendible, una trajectòria que va facilitar el naixement de la música disco.
El rock progressiu
També anomenat rock simfònic, aquest moviment va aparèixer lligat a la voluntat d'aportar les experimentacions avantguardistes de la música culta al rock. En la dècada dels anys setanta, aquest concepte englobava una gran varietat de tendències: des de la incorporació d'elements del jazz als Estats Units fins a certs aspectes de la música contemporània a Europa. Cal destacar-ne personalitats o grups com Frank Zappa, Jethro Tull, Genesis, Pink Floyd, Yes o el trio Emerson, Lake & Palmer. En tots hi ha un desig d'elevar el rock a la categoria d'art. A part de les harmonies denses, les melodies fraccionades i un ritme molt divers, s'hi incorpora una gran varietat instrumental no vinculada al rock fins aleshores, així com una escenografia complexa, alhora que s'incentivava el virtuosisme instrumental.
A Catalunya, aquest moviment tingué seguidors representats per Màquina, Jaume Sisa i la Companyia Elèctrica Dharma .
La música disco
Un estil que capta molt públic per l'insistent pols rítmic, les melodies enganxoses i la seva vinculació al ball fou la música disco, que va tenir una mala acollida dels cercles rockers, ja que es considerava una música molt fàcil i amb una voluntat molt comercial. Els seus orígens els trobem en el soul, i els primers indicis, en els ambients llatins i gais de les grans ciutats nord-americanes. La majoria dels seus artífexs no van tenir ressò en la posterioritat, però alguns, com Donna Summer i Grace Jones, han passat a la història del rock; l'actor John Travolta, com a protagonista de la pel·lícula Saturday Night Fever, va popularitzar i perpetuar aquest moviment.
El glam rock
És el qualificatiu amb el qual s'anomenava un grup de músics que van envair els escenaris amb tat tipus de maquillatge i roba estrafolària, amb l'objectiu de connectar amb el públic que no entenia el rock progressiu. En formen part David Bowie, Elton John, Sweet, Gary Glitter i Slade. Alguns historiadors han volgut associar aquesta manifestació com una revolució vinculada al moviment gai. El que és real, però, és la certa ambigüitat sexual que la majoria dels components van manifestar en les seves declaracions, moltes vegades com una manera de provocar i cridar l'atenció.
El heavy metal
Els orígens d'aquest estil es remunten a la segona meitat de la dècada dels anys seixanta. Led Zeppelin, Deep Purple i altres grups britànics i establir les bases del que seria un dels moviments més sòlids de la dècada i dels anys posteriors. Entre els grups més populars hi ha AC/DC, Van Halen, Bon Jovi i Scorpions. En són característiques les balades, que contrasten amb les cançons en què predomina la distorsió en la guitarra, el soroll, la cacofonia i la intervenció vocal portada fins als crits. També cal dir que l'escenografia, la llum, i els colors impactants són freqüents en els seus espectacles.
El punk
Aquest moviment va néixer com a reacció a tota una sèrie de situacions que afectaven els joves: una crisi econòmica que no els deixava prosperar, l'animadversió a un sistema conformista que ells focalitzaven en els seus pares i el rebuig a la música rock, que veien controlada per les grans discogràfiques i amb uns artistes que vivien d'esquena al públic. Una situació, en definitiva, que entenien que ofegava qualsevol signe d'expressivitat i creativitat.
També es va recuperar el format single: predominaven les cançons curtes (en lloc de les peces llargues del rock simfònic), perquè no volien demostrar el seu virtuosisme. Els seus missatges eren contundents: crits, textos transgressors, instrumentació molt densa, etc. Londres va ser el centre propagador d'aquest fenomen, que es podia identificar per la indumentària provocadora: pantalons ajustats i estripats, imperdibles clavats al cos, samarretes estripades, cabells amb crestes, en punta o de colors ... El grup Sex Pistols va ser l'emblema de tot aquest moviment.