El rock i el pop

La música rock és un dels fenòmens culturals més influents arreu del món. Aquest estil musical s'ha convertit en una forma d'expressió de les reivindicacions de la joventut.

El rock nasqué als Estats Units gràcies a la confluència de dues cultures ben diferenciades: L'africana (que portaren els esclaus), a través del blues i del gòspel, i la blanca (la música country dels colons anglesos i, en general, europeus).

Però també hi van confluir un seguit de circumstàncies socials (la crisi del cotó, l'èxode rural, la segregació dels guetos) que van fer possible l'intercanvi cultural. La música rock s'origina amb la revolta dels fills de la Segona Guerra Mundial contra els vells costums dels seus pares i la música que escoltaven. A més, les dones també van afegir-se en aquesta protesta.

Així, el que havia començat sent un estil musical de la comunitat negra, ben aviat va ser adoptat pels blancs i va esdevenir un fenomen sociològic global que va evolucionar tan de pressa com la mateixa societat.

A partir del rock s'han succeït múltiples estils, molts dels quals encara conviuen avui: rockabilly, tecno pop, punk, afterpunk, ona sinistra, funk, música màquina, house, hip-hop ... Per això, hi ha qui prefereix designar amb el terme més ampli de música pop la majoria de tendències de la música moderna que van néixer del rock-and-roll dels anys cinquanta.

Les grans tendències en què es poden agrupar avui els seguidors de la música moderna, en general, viuen en una paradoxa: combinen l'ortodòxia de grup amb la necessitat frenètica de canvi inherent al pop rock. L'ortodòxia s'explica per la voluntat diferencial d'enfrontar-se a un entorn que els repudia o que és hostil. S'adopten unes normes que dicten el que és vàlid en aquell moment, allò que queda dins i allò que queda fora del grup. Però, al mateix temps, la recerca compulsiva de novetat, la necessitat de renovar o de reaccionar periòdicament contra els principis, porta als revivals successius: tornen els estils i els temes, però canvien els protagonistes.

El descobriment de la guitarra elèctrica en la música impulsa el rock i el llança en l'àmbit universal, encara que les discogràfiques foren les que veieren en aquesta nova música el gran negoci que encara perdura.

Una figura clau en la popularització del rock va ser Alan Freed, un discjòquei que dirigia un programa de ràdio a Cleveland. Sorprès per l'interès que mostrava un grup d'adolescents blancs per la música negra, va convèncer el director de l'emissora perquè programés aquella «música de jungla» una vegada per setmana en el programa Mondog's Rock and Roll Party. L'expressió rock-and-roll, sorgida de l'argot negre, i que es podria traduir literalment com "gronxar i girar", va agradar al públic. L'èxit del programa va vèncer les reticències de les discogràfiques a invertir en aquella colla de joves. Així sorgiren les grans discogràfiques que explotaren els primers cantants de rock. Començava també la llibertat que es desprenia del ritme, dels moviments, i sorgia una generació jove i rebel que volia canviar el món.