El rock i el pop

En la dècada dels anys seixanta els joves anglesos van reaccionar contra una societat anquilosada refugiant-se en la música. Als Estats Units, aquesta reacció va tenir un caràcter més social amb el fenomen hippy, un moviment que defensava una filosofia de vida basada en el rebuig de la guerra -eren els anys de la Guerra del Vietnam- i que proclamava l'amor als quatre vents. Les flors eren el símbol d'aquesta nova generació, i la seva capital, San Francisco.

Davant l'exit deis músics anglesos a les ciutats nord-americanes, els negres desenvoluparen l'anomenat soul o el blues rock, mentre els blancs van fer una barreja entre el folk, el rock i la música surf.

L'estil surf

L'estil anomenat surf es va desenvolupar a la costa de Califòrnia, amb formacions com ara The Rivieras, The Four Speeds, The Rip Chords i, sobretot, The Beach Boys. Tots feien un tipus de música amb harmonies que eren molt assequibles i les melodies i cançons, fàcils d'aprendre.

El soul

La música soul, hereva directa del rhythm and blues i del gòspel, expressava de manera contundent l'orgull racial de la minoria negra. Sorgida a Detroit i a Memphis, els representants més importants d'aquest estil foren Otis Redding, Aretha Franklin i James Brown. A Detroit, una figura clau va ser Berry Gordy Junior, un obrer d'una fàbrica de cotxes que va començar en el món musical escrivint lletres de cançons i que després va ser productor, fins que aconseguí crear el segell discogràfic Motown. Gràcies a la seva companyia es van fer famosos grups com The Supremes. En poc temps, Motown es va convertir en un segell discogràfic destacat.

A Memphis, els principals impulsors del soul foren Jim Stewart i la seva germana Estelle Axton, creadors del segell Stax. Un dels grans avantatges de Stax era que disposava de l'orquestra Booker T. and the MGs. Aquests músics van establir les bases del que seria l'anomenat so Memphis, ciutat que es va convertir en un punt de trobada de les estrelles del soul en la dècada dels anys seixanta i que va sobreviure fins i tot a la mort d'una de les seves figures més importants, Otis Redding (1941 - 1967). Pel que fa al so Memphis, cal destacar James Brown i Aretha Franklin.

L'estil blues-rock

A partir del 1967, el rock va assimilar la rica tradició del blues: en aquesta línia trobem artistes como Jimi Hendrix i Janis Joplin.

El blues-rock va generar molta expectació per la figura del guitarrista. L'avenç de la tecnologia també va permetre millorar els efectes, el volum i la qualitat del so, i els guitarristes van començar a tenir un paper destacat com a solistes. Aquest és el cas de Jimi Hendrix, amb el qual la guitarra es va convertir en l'instrument característic del rock. La seva investigació constant per modificar el so i crear noves sensacions va fer que sorgissin nous sistemes de distorsió. Un aspecte que cal destacar és que tots els artistes que formaven part d'aquest estil buscaven la provocació, tant pel que fa a la música com a la manera de viure. Durant els mateixos anys, a Anglaterra, un músic vinculat a aquesta tendència – si bé no tan lligada a la música negra – va ser Eric Clapton.

L'estil folk-rock

Un altre moviment que sorgí davant l'allau musical britànic va ser el folk, estil vinculat en principi al moviment hippy. Té el seu precedent en el folk anglosaxó. Folk és el nom anglès que fa referència a les cançons populars i tradicionals que es van recuperar a l'inici del segle xx. Aquest estil es va desenvolupar els anys trenta en una societat industrial, amb un caràcter de protesta: eren les cançons dels miners i obrers del ferrocarril i de les organitzacions sindicals. Woody Guthrie (1912 - 1967), autor de la cançó This land is your land (1940), va ser el nom més destacat d'aquesta primera etapa del folk. Els anys cinquanta, el folk es va renovar, tant pel que fa als textos com a la música, i els anys seixanta va assolir una gran creativitat. En aquesta època, les cançons expressaven el sofriment, la protesta i la disconformitat per les injustícies patides. Un primer nom rellevant d'aquesta nova onada és el de Pete Seeger (1919), autor de We shall overcome, una antiga peça de gòspel que Seeger va adaptar a l'estil folk i que es va convertir en l'himne del moviment de defensa deis drets civils als Estats Units en la dècada de 1960. Després vindrien Bob Dylan, Joan Baez, Peter, Paul and Mary, The Byrds i, més tard, el duet Simon & Garfunkel. En les seves cançons són tan importants els textos com les melodies (aptes per a qualsevol registre vocal i fàcils d'entonar).

Ara bé, aquest estil de música no va ser l'únic que s'avingué amb el moviment hippy, sinó que hi va haver altres grups que, per mitjà del rock, van transmetre les reivindicacions deis joves progressistes; aquest és el cas de The Doors.