El rock i el pop

El rock-and-roll va aconseguir el que encara no havia estat possible fins aleshores: que blancs i negres cohabitessin en un espai públic. En aquest sentit, és significatiu el cas de la discogràfica Race Records, que en les dècades del 1920 i el 1930 es dirigia a un públic exclusivament negre. Amb l'esclat del rock-and-roll va canviar aquest nom pel de rhythm and blues, per evitar les connotacions racistes de I'antiga denominació Race Records, ja que en aquell moment la societat nord-americana iniciava un tímid procés d'integració de la població negra.

Reprenent el fil dels antecedents del rock-and-roll i en concret del blues, aquest estil deriva en l'anomenat rhythm and blues (que és, com el nom indica, el blues però amb un ritme més ràpid). El ritme que s'utilitzava més sovint en aquest tipus de música era el bugui-bugui, que ja tocaven els pianistes de blues dels anys vint, i fins i tot abans. Aquest ritme consisteix a interpretar una figura musical de vuit notes per compàs (4/4) amb el piano en el registre greu, mentre en el registre agut es toquen frases simples.

A partir del 1955, el rhythm and blues va cedir terreny al rock-and-roll. En realitat, des del punt de vista estrictament musical, el rock-and-roll no era altra cosa que la continuació del rhythm and blues, però presentat sota una nova etiqueta comercial.

En la dècada dels anys cinquanta, hi ha dues generacions de rockers. En la primera, amb una gran varietat, destaquen figures com ara Bill Haley, Elvis Presley, Little Richard, Chuck Berry i The Platters. 

Més tard va sorgir una nova onada, amb noms com ara Jerry Lee Lewis, Carl Perkins, Buddy Holly i Eddie Cochran.