Música afroamericana al segle XX

El pas de la monodia a la polifonia més sofisticada no solament es va produir en l'àmbit de la música culta, sinó també en el de la popular. En són un exemple els espirituals negres, una evolució de les work songs.

La comunitat afroamericana es va refugiar majoritàriament en l'església Protestant, ja que la rigidesa de l'Església Catòlica no els permetia manifestar-se en la litúrgia a través del ball i de certes pràctiques inherents a la seva cultura. Així, el cant, el ball, el frenesí, la vivència intensa del fet religiós i el ritme foren les primeres aportacions dels afroamericans a la religió. Els missioners van contribuir a la litúrgia protestant amb cants i himnes, malgrat que se'n modificava el ritme i l'harmonia. El moviment religiós anomenat Great Awakening, aparegut cap al 1730, contribuí de manera decisiva a incloure himnaris en aquest tipus de serveis. El 1707, l'anglès Isaac Watts va aportar el més popular, Hymns and Spiritual Songs.

Cap al final del segle XVIII, els afroamericans formaren les seves pròpies congregacions, la qual cosa els dóna més Ilibertat per desenvolupar els seus ritus amb balls i els estats d'èxtasi a què arribaven en certs moments. Al principi del segle XIX va arribar el Second Great Awakening, un servei religiós a l'aire lliure (campmeeting), que durava diversos dies i en què participaven milers de feligresos, blancs i negres, de les diverses confessions protestants. La interpretaciódeis himnes per aquesta gran massa corals era, segons testimonis de I'època, imponent. A cavall dels segles XIX i XX un nou moviment religiós genera la himnodia gospel blanca o gospel blanc.

Les característiques de I'espiritual negre són:

1. La presència del ball i el cant en la litúrgia, amb un fort contingut emocional.

2. La forma call and response('crida i resposta', entre dos cors o entre el predicador i el cor).

3. El pas del cant parlat: el sermó del predicador (que era respost per exclamacions) s'anava accelerant i es convertia en un cant frenètic en què participaven tots els assistents.

Les composicions procedien generalment de fonts rituals africanes (la lletra, que s'havia de traduir a l'anglès, s'adaptava a la nova religió, així com l'accentuació de la melodia). També podien ser cançons improvisades pels predicadors i peces extretes de la tradició europea o la nord-americana blanca (dels oficis protestants), adaptades a les seves necessitats i peculiaritats.

La paraula gospel (en anglès antic, 'paraula de Déu') es comença a utilitzar al final dels anys vint. En aquell moment es referia als espirituals negres compostos per un autor conegut que incorporaven característiques del jazz, i que tenien un caràcter més extravertit i temàtiques més alegres.

Com que es tractava d'una música més evolucionada, la seva tècnica era més depurada i incloïa més instruments que els espirituals negres (en què l'acompanyament instrumental es reduïa a la guitarra, l'harmònica o l'orgue). En el gòspel, al grup instrumental s'afegeixen guitarres elèctriques, el baix elèctric, la bateria i, fins i tot, una secció de vent, a més del piano. També es poden diferenciar per alguns trets musicals, com ara els rítmics més frenètics i punyents (com en el rhythm and blues). La temàtica també és diferent: en els espirituals, els textos són extrets de l'Antic Testament, mentre que en el gòspel provenen del Nou Testament. En els espirituals, el tractament dels personatges és més col·loquial (igual que en les religions africanes). Pel que fa a les similituds, podem apreciar la forma call and response, el tractament de les veus de forma individual en el cor, l'accentuació rítmica en el segon i quart temps, etc.

El gènere del gòspel ha donat cantants molt destacades, com, per exemple, Sister RosettaTharpe, Bessie Griffin i, sobretot, Mahalia Jackson.

Al principi, els espirituals negres i les gospel songs s'interpretaven només en els oficis religiosos, però més tard grups com, per exemple, The Fisk University Jubille, van popularitzar el gènere a les sales de concerts.

El gòspel ha sobreviscut a modes, estils, guerres i persecucions al llarg de la història dels Estats Units. A més, s'ha estès a Europa, on avui dia està en auge. A Catalunya, el gènere va arribar de la mà de la directora Anna Roqué, amb el cor Carlí, i alguns anys més tard Ramon Escale funda l'Esclat Singers. Darrerament, el gòspel ha estat ampliament difós arreu del país.

El cinema i els musicals actuals també han inclòs aquest gènere. Destaquen el musical Josepet i els films The Fighting Temptotions (2003) iThe Gospel (2005), entre d'altres.