Música afroamericana al segle XX

Les work songs ('cançons de treball') eren cançons que els esclaus africans cantaven mentre treballaven, bé als camps de cotó, bé en la construcció de vies de tren o als centres penitenciaris. Es tractava d'una melodia sense suport harmònic acompanyada del ritme que els peus o les eines anaven marcant al compàs dels moviments de treball.

 L'estructura que seguien - i que mantenen la majoria de peces musicals d'arrel afroamericana - era l'estil responsorial, el call and response, en què es produeix un diàleg entre un treballador i la resta de companys. Hi destaca I'ús de sons guturals i les veus de falset provinents de la tradició africana, en què aquest tipus de veu demostra la virilitat dels homes. S'ha debatut molt sobre la motivació que portava els esclaus a cantar aquestes cançons. Tot i això, no és difícil arribar a la conclusió que, tenint en compte que en la cultura africana la música no acompanya les activitats quotidianes sinó que en forma part, la música havia de ser forçosament present per pal·liar les duríssimes condicions de treball a què estaven sotmesos.

El blues, un gènere que deriva directament de les work songs, va néixer al final del segle XIX en la comunitat afroamericana dels EUA. Es tracta d'un estil musical que ha evolucionat fins als nostres dies i es manté encara en plena vigència. Alguns dels seus trets han contribuït al naixement del jazz, estil que, al seu torn, ha influenciat l'evolució del blues. També es pot establir un vincle directe amb el rock, que, com veurem, prové d'una evolució del blues anomenada rhythm and blues.

Una de les característiques més específiques del blues és la forma. Es tracta d'una evolució de les balades negres, basades en la balada de quatre o vuit versos de tradició anglosaxona, que derivaren cap a una forma de tres versos per estrofa. El segon vers repetia el primer, cosa que permetia al cantant pensar en el tercer vers mentre en cantava el segon. Cada vers podia ocupar quatre compassos, el darrer vers s'anomenava break, ja que era l'instrument acompanyant qui l'executava tot improvisant. Aquesta peculiaritat va ser la llavor de la improvisació del jazz i en estils posteriors.

Una altra característica del blues és l'harmonia, que es basa en una progressió deis graus 1, IV i V. A més, convé esmentar les anomenades blues notes (cadascuna de les notes obtingudes en abaixar mig to els graus 111, VII i, menys sovint, el V, de I'escala major). D'altra banda, la melodia solia tenir un aire malenconiós, el tempo del blues inicial solia ser lent i posteriorment s'agilitava. Al principi, els instruments amb què s'interpretava eren la guitarra i l'harmònica; més endavant, s'hi afegiren el piano i altres instruments, quan l'estil deixa d'interpretar-se només al carrer per passar a les tavernes i altres locals públics.

L'evolució i la història del blues compren una sèrie de corrents diferenciats:

· El blues del Mississipí va ser el bressol del jazz. Amb un estil rítmic i punyent i moltes frases repetitives, feia ús de la veu de falset i una tècnica de la guitarra anomenada bottleneck (un coll d'ampolla tallat i polit es col·loca al dit del mig de la mà esquerra i es fa lliscar sobre les cordes substituint la digitació).

 El blues de Texas, l'interpret més conegut i influent del qual és Blind Lemon Jefferson. ·

 El blues de la costa oriental, també anomenat Piedmont blues, d'un estil més lleuger.

· El blues de Memphis i el blues urbà de Chicago, que van ser el resultat dels corrents migratoris que portaren els afroamericans americans del sud rural cap a les ciutats del nord. Allí, on el blues va evolucionar en funció d'unes condicions socials més favorables, els temes no tractaven de problemes socials sinó amorosos. 

 En l'aspecte musical, el solista va cedir el protagonisme al conjunt. El piano compartia amb la guitarra el primer pla, i s'hi afegien sovint el contrabaix i la bateria. Després de la Segona Guerra Mundial, a Chicago, la guitarra elèctrica es va convertir en l'instrument per excel·lència. Destaquen com a intèrprets en les dècades posteriors Muddy Waters, B. B. King i John Lee Hooker.