Renaixement

Diverses raons, algunes d'origen purament musical i altres ideològiques (les reformes religioses, l'intent de recreació del teatre grec pels humanistes en l'òpera) van causar la progressiva descomposició de l'estil musical típic del Renaixement: la policoralitat, l'estil concertant, la creació de la monodia i la consegüent aparició del baix continu van dissoldre la textura polifònica, mentre el cromatisme extrem i les tendències tonals (com les cinquenes com a moviment entre fonamentals) trencaven el sistema modal diatònic.

La policoralitat o tècnica del cor "spezzato"

A Venècia, des de 1534 fins a aproximadament 1600, es va desenvolupar l'impressionant estil policoral, que va donar a Europa algunes de les més esplèndides composicions musicals d'aquells temps, amb els múltiples cors de cantants, metalls i cordes en diferents espais de la Basílica de Sant Marc de Venècia (vegeu Escola veneciana). Aquestes múltiples combinacions, que contenien ja el germen de l'estil concertant, es van difondre per tot Europa en les dècades posteriors, començant per Alemanya i propagant poc després a Espanya, França i Anglaterra, marcant el principi del canvi estilístic que conduiria al Barroc musical.

La monodia acompanyada

Més comunament anomenada avui melodia acompanyada, es va crear a Florència, on hi va haver un intent de reviure el drama i l'estil musical de l'antiga Grècia mitjançant la monodia, un cant declamat sobre un acompanyament instrumental simple (similar ja al baix continu), el contrast amb l'estil polifònic llavors dominant era absolut. Inicialment la monodia va ser utilitzada només en la música profana. Aquests músics van ser coneguts com la Camerata Florentina.

El manierisme

A finals del segle XVI, acabant el Renaixement, es va desenvolupar un estil manierista radical. En música profana, especialment en el madrigal, hi havia una tendència cap a la complexitat i cap al cromatisme extrem (com s'observa en els madrigals de Luzzaschi, Marenzio, i Gesualdo) . Musica Reservata és un terme que es refereix a un estil o una pràctica musical a cappella de l'època tardana, principalment a Itàlia i el sud d'Alemanya, associat al refinament, certa exclusivitat i una intensa expressió emocional del text cantat. A més, en molts compositors s'observa una divisió en els seus propis treballs entre la primera pràctica (observança de les regles estrictes del contrapunt) i segona pràctica (música del nou estil) durant la primera part del segle XVII.

Tendències conservadores

És aquesta època tardorenaixentista la qual veu néixer l'anomenada Escola Romana. Molts dels seus compositors tenien una connexió directa amb el Vaticà i amb la capella papal, encara que van treballar en altres esglésies, els compositors romans eren estilísticament més conservadors que els de l'Escola Veneciana. L'origen de l'Escola Romana va ser Giovanni Pierluigi de Palestrina, el nom ha estat associat per més de quatre-cents anys amb la tranquil·la, la, clara i perfecta polifonia.

El breu però intens floriment del madrigal a Anglaterra, sobretot entre 1588 i 1627, és conegut com l'Escola Madrigalística Anglesa. Els madrigals anglesos eren a cappella, predominantment lleugers en estil, i generalment començaven com còpies o traduccions directes dels models italians. La majoria van ser escrits per entre 3 i 6 veus.

Està acceptat que el redescobriment i desenvolupament per part dels humanistes italians de l'estètica de l'art grec i romà de l'antiguitat va contribuir a renovar la música de l'època a un nivell conceptual, però els dubtes sorgeixen en intentar esbrinar la influència directa sobre la teoria, la composició i la interpretació musical, i per tant roman en el terreny de la suposició.

Grans transformacions tècniques i canvi profund dels valors i del pensament determinants per a una revolució estilística.

S’aplica la impremta a la música i es fabriquen nous instruments, La impremta permetrà una gran difusió de la música i la seva conservació tal qual l’escriu l’autor.

S’estableix la divisió de les veus humanes tal com la coneixem ara. Durant la segona meitat del  XV neix un gran interès per l’estudi de la teoria musical grega, traduint obres de Quintilià, Ptolomeu i Aristides.  A més, s’estudien les seccions dedicades a la música dins la Política d’Aristòtil i la República de Plató.

La concepció de l’ús de la música canvia: al seu indubtable valor com a element litúrgic, s’afegeix la seva difusió dins les corts europees, sobretot en la zona de França i Itàlia.  Les petites corts d’Itàlia (amb les famílies com els Este, Orsini, Borgia, Sforza…) convidaran músics de la zona francoflamenca, i els compositors anglesos aportaran tècniques com el fauxbordon.

Ara és el moment en què és important també el nom i la feina dels compositors, com a persones individuals, encara que treballen com a membres d’una cort o església.

Es canvien conceptes bàsics: s’accepten la tercera i sexta com intervals consonants, a més de la 5a, 4a i 8a, mantenint la categoria de dissonàncies les segones i sèptimes.

El primer gran tractat teòric l’escriu Johannes Tinctoris, en el Liber de arte contrapuncti.  Més tard, diverses aportacions varen ser sintetitzades per Gioseffo Zarlino en Els fonaments harmònics (1558)

Els compositors francoflamencs, a mesura que avança el XVI perden protagonisme en favor dels compositors italians, que esdevindran el centre musical al XVII.

El desenvolupament musical al XVI està lligat a les diferents reformes religioses: a mitjan XVI la Reforma protestant s’estengué ràpidament a Suïssa, França i Anglaterra.  Luter incorporà la música  dins la litúrgia adaptant melodies conegudes que poguessin ser cantades per tota la congregació, confiant als instruments o al cor les línies polifòniques. És el que anomenem Coral.

De la mateixa manera, a Anglaterra se separa a causa d'Enric VIII l’Església anglicana, i això desencadenarà una crisi en l'Església catòlica que desembocarà en la revisió del Concili de Trento (Contrareforma) on  fou analitzat el paper de la música.  S’intentà tornar a l’essència del gregorià, rebutjant la polifonia, però un grup de músics i cardenals impedí aquesta mesura,  que hagués canviat el curs de la història de la música.  A canvi, es demanà la claredat, harmonia i equilibri en la música religiosa, i compositors com Palestrina i Lassus se sotmeteren a les noves directrius.