Renaixement

La notació del Renaixement queda distorsionada quan s'intenta traduir amb el detall de la notació actual, perquè es delimiten detalls d'una manera massa estricta i es traeix l'amplitud amb què calia interpretar la música d'aquella època.

Les composicions del Renaixement estaven escrites únicament en particel·les, les partitures generals eren molt rares, i no s’empraven les barres de compàs.

Les figures eren generalment més llargues que les emprades en els nostres dies, la unitat de pols era la semibreve, o rodona.

Com passava des de l'Ars Nova cada breu (quadrada) podia equivaler a dues o tres semibreves, que podria ser considerada com a equivalent al compàs modern, encara que era un valor de nota i no un compàs. Es pot resumir d'aquesta manera: igual que en l'actualitat, una negra pot equivaler a dues corxeres o tres que s'escriurien com un treset. En la mateixa lògica es pot tenir dos o tres valors més curts de la següent figura, la mínima (equivalent a la moderna blanca) de cada semibreve.

Aquestes diferents permutacions s'anomenaven:

 Tempus perfecte / imperfecte segons la relació de breu – semibreve.

Prolació perfecta/imperfecta en el cas de la relació semibreve – mínima.

A més a més existien totes les combinacions possibles entre un i altre.

La relació 3-1 es va anomenar perfecta i la 2-1 imperfecta. Per a les figures aïllades existien regles que reduïen a la meitat o doblegaven el valor ("imperfeccionaven" o "alteraven" respectivament) quan estaven precedides o seguides de determinades figures. Les figures amb el cap negre (com les negres) eren menys habituals. Aquest desenvolupament de la notació mensural blanca és el resultat de la popularització de l'ús (substituint al pergamí) del paper, més feble i que no permetia l'esquinçat de la ploma per omplir les notes. La notació de l'època precedent, escrita en pergamí, era negra. Altres colors, i més tard, el farcit de les notes (ennegriment) van ser usats per indicar imperfeccions o alteracions, etc.

Les notes accidentals no sempre s'especificaven, com poden trobar en notacions actuals que indiquen les digitacions (tabulatura). Probablement els músics del Renaixement eren molt bons coneixedors del contrapunt i posseïen la informació necessària per llegir i interpretar la partitura.

Un cantant interpretaria la seva part amb fórmules cadencials que sorgirien del seu pensament, i quan cantaven amb altres músics evitarien, per exemple, les octaves i les quintes paral·leles o canviarien la seva cadència en funció del que fessin els altres companys.

És a través de les tabulatures contemporànies que existeixen per a diversos instruments de corda (guitarra) que obtenim molta informació sobre quines notes accidentals devien realitzar els intèrprets d'aquella època.