Renaixement

Encara no ha arribat l’època en què s’escrigui música estrictament instrumental.  El procediment era, sobretot, el que es coneix com doblar les veus. De manera paral·lela a l'extensió del rang vocal de la polifonia, els instruments van ampliar la seva tessitura creant famílies completes de cada model, cada grandària era anomenat amb el nom de la veu equivalent: així, per exemple, es creen flautes de bec soprano, alt, tenor i baixos de diverses talles, i un procés semblant segueixen instruments de corda com les violes da gamba, de metall com els sacabutxos o de fusta com les xeremies.

Els instruments participaven juntament amb les veus en l'execució de la música polifònica, per exemple, està perfectament documentada la presència regular de ministrers (flautes, cornettos, sacabutxos, gralles i baixades) a les catedrals ibèriques del segle XVI. A més, molta música polifònica s'executava de forma purament instrumental, fora en conjunts homogenis (anomenats consorts) , en grups que combinaven instruments de diverses famílies o sobre instruments pròpiament polifònics, com l'orgue, el virginal, l'arpa, el llaüt o, Espanya, la viola de mà.

Això dóna lloc a què coneixem com música alta i música baixa, música per ser tocada a llocs espaiosos i música per petites sales cortesanes.  La sonoritat és molt específica de cada moment, encara que una mateixa peça podia ser tocada per instruments de música alta i baixa.  La primera és tocada per xeremies, cromorns, sacabutxos, trompetes i percussió.  La segona, per flautes, violes, orgue portatiu.

Una de les curiositats era que, encara que faltés alguna música per tocar una veu, la peça era interpretada igualment sense aquella veu.

Eren habituals els conjunts domèstics d'instrumentistes aficionats. Freqüentment aquests músics amateurs (i fins i tot molts professionals) eren incapaços de llegir la notació musical convencional, de manera que la música instrumental solia escriure en un sistema d'escriptura peculiar per a cada instrument, anomenat tabulatura: hi ha així tabulatures renaixentistes específiques per a tecla, llaüt, arpa, viola de mà, etc. El llaüt, derivat del al'ud medieval, es va convertir aviat en l'instrument domèstic solista més popular a Europa. De diverses grandàries i forma de pera, es fabricava amb gran diversitat de materials, tractats amb extrema exquisidesa artesanal. Tenia una corda simple -cinc dobles i el claviller tornat cap enrere; permetia executar acords, melodies, escales i gran nombre d'ornaments, i s'utilitzava com a instrument solista, amb el cant i en conjunts de cambra. La viola de mà va ser el seu equivalent espanyol.

La relativa escassetat de fonts de música específicament instrumental (per comparació amb l'abundància de fonts vocals, i especialment considerant el segle XV) no ha de portar a l'errònia conclusió que el seu ús fos poc habitual o el seu nivell tècnic baix: els primers tractats d'ensenyament de cada instrument (com els que dediquen Ganassi a la flauta de bec i Diego Ortiz a la viola de gamba) denoten un molt alt nivell tècnic i musical, però, la tècnica instrumental solia transmetre oralment i la seva música específica era rarament escrita: era habitual la improvisació, fos directament o sobre material vocal preexistent (disminució). Gràcies als tractats de l'època es coneixen, també, problemes d'afinació, d'altura, temperament o ornamentació. Un dels primers llibres d'aquest tema apareguts ser el Musica getutscht und ausgezogen (Resum de la música en alemany) , obra de Sebastian Virdung de 1511.

A Espanya tenim el Cancionero de Palacio, que recull la música de la cort dels reis catòlics, i sobretot l’obra de Juan de la Encina.  També destaca a aquesta cort Juan de Anchietta, compositor de música religiosa

Els principals instruments de vent eren les flautes de bec, xeremies, cornetes i sacabutxos (destinats sobretot a la música religiosa). La corda la formaven la família de les violes. El costum de tocar en conjunts instrumentals (consorts) va anar perdent força durant el XVI.

El llaüt va ser l’instrument més popular del Renaixement, tant com instrument solista com acompanyament de formes vocals. Sorgeixen els primers tractats de tabulatura, que ensenyaven a tocar instruments de corda sense escriptura musical, just amb xifres. A Espanya, el llaüt prenia la forma de vihuela, o viola de mà.  Aquest era cortesà i refinat, mentre que la guitarra es reservava per la música més popular.

L’orgue s’anà enriquint, mentre que altres instruments de tecla eren el clavicordi i el clavecí.  A Anglaterra el clavicordi s’adaptà a formes petites com el virginal o espineta. Diversos autors compongueren per aquests instruments (Fitzswilliam Virginal Book). Compositors d’orgue són Antonio de Cabezón, Pedro de Soto i Pere Alberch i Vila, Lluís Milà, Miguel de Fuenllana i Luís de Narvàez publicaren a la península diversos tractats de cançons amb acompanyament instrumental. També són importants Alonso Mudarra  i Venegas de Henestrosa. 

 Formes instrumentals renaixentistes

Les principals formes instrumentals de l'època van ser:

Formes derivades de models vocals: en tocar habitualment els instrumentistes peces vocals, compondre formes similars, si bé sense text: del motet derivar peces polifòniques imitatives, anomenades ricercare, fantasia o tiento, mentre que de la chanson va derivar la canzona, generalment més viva i més dividida en seccions que els anteriors.

Danses: una de les funcions tradicionals dels instrumentistes era, naturalment, l'acompanyament de la dansa. Solien estar escrites a quatre veus, en una senzilla textura homofònica. Hi ha abundants exemples de danses de tot tempo i compàs, com la bajadanza, la pavana, la gallarda, l'alemanda o la courante. El terme sonata s’aplicava a un grup de peces instrumental per a solistes o conjunts (Claudio Merulo, Giovanni i Andrea Gabrieli). Moltes d’aquestes peces instrumentals del XVI són danses, normalment en parelles, una lenta i una ràpida (pavana-gallarda, Alemanda-Courante…).

 Formes improvisatòries: els músics anotaven de vegades les seves improvisacions més aconseguides. Podia tractar-se bé de pures improvisacions per a un instrument polifònic (toccata, preludi, de nou tiento), bé de variacions melòdiques ornamentals sobre una o diverses veus d'un model vocal preexistent (recercada, disminucions) o bé de llargues sèries de variacions sobre un basso ostinato molt conegut, com la romanesca, el Comte Clars, el passamezzo antic o el passamezzo modern.  Un gènere pràcticat a Espanya són les Diferències, variacions sobre melodies conegudes (Guàrdame las vacas, Conde Claros).