Renaixement

Durant aquest període la música religiosa va tenir una creixent difusió, deguda a l'exitosa novetat de la impressió musical, que va permetre l'expansió d'un estil internacional comú a tota Europa (i fins i tot a les colònies espanyoles a Amèrica). Les formes litúrgiques més importants durant el Renaixement van ser la missa i el motet.

 La missa cobria el cicle de l'ordinari (Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus - Benedictus i Agnus Dei) i se li solia dotar d'unitat en basar-se en material preexistent. Per a això se seguien dos procediments de composició principals:

Missa de cantus firmus: l'autor pren una melodia preexistent, bé procedent del cant pla o bé d'alguna cançó profana, o fins i tot popular, i la situa en una de les veus, habitualment l'anomenada Tenor. Les altres veus són creades ex novo, completant una textura generalment a quatre veus, i són anomenades Cantus o superius, Contratenor Altus (després Altus) i Contratenor Bassus (després Bassus). D'aquestes denominacions procedeixen els noms actuals de les veus segons les seves tessitures. La missa de cantus firmus és típica del segle XV; exemples d'ella són les innombrables basades en la cançó L'homme armè, com ara les de Dufay, Busnois, Ockeghem, Guerrero, Morales, Palestrina ...

Una variant d'aquest tipus de missa és la de paràfrasi, en què la melodia preexistent és fragmentada i repartida entre les quatre veus, com passa en la Missa Pange Lingua de Josquin Desprez.

Missa paròdia o d'imitació: on la melodia sobre la qual es basen ja és elaborada de manera més lliure. El compositor pren un motet o una cançó polifònica anterior (propi o d'un altre autor), aquest ja de tipus polifònic, i utilitza el material melòdic i harmònic: motius d'imitació, cadències típiques o de vegades fins i tot fragments complets, però reelaborant el material, afegint motius i de vegades veus noves, i sempre, naturalment, canviant el text. Aquest és el procediment habitual en el segle XVI, com exemplifiquen la Missa Malheur em bat de Josquin Desprez, basada en una cançó d'Ockeghem, o la Missa Mille regretz de Cristóbal de Morales, basada al seu torn en una cançó de Josquin.

El motet renaixentista era una peça polifònica de text sacre i en llatí. Deutor al principi del motet medieval, del qual procedia, aviat va assumir una contínua textura imitativa de veus d'igual importància (en nombre cada vegada més gran: quatre al segle XV, cinc o sis a finals del XVI), amb frases musicals imbricades i nous motius per a cada frase textual. En el motet l'autor generalment creava material purament original, sense prendre préstecs aliens com en la missa. Al segle XVI es desenvolupen amplis motets bipartits i, a l'escola veneciana, els policorals, per a vuit o fins i tot dotze veus. Exemples excel·lents de motet renaixentista són l'Ave Maria de Josquin o el Lamentabatur Jacob de Morales.

Gèneres sagrats importants, ja en llengua vernacla, van ser el villancet religiós espanyol, el madrigal espiritual, la lauda italiana i el coral luterà.

Una forma vocal sacra italiana és la lauda, cançó de lloança a la Verge.

A Sant Marc de Venècia es desenvoluparen el motet i la literatura organística del XVI. Execució de les composicions sacres amb cors spezzati, col·locats a diferents indrets de l’església i amb sonoritats contrastades.  El motet policoral arribà al màxim amb Giovanni Gabrieli.

La forma més elaborada és el motet imitatiu, perfeccionat per Palestrina, Lassus, Byrd o Victòria. L’escola més important és l’escola romana, essent Palestrina i Lassus els compositors més importants. La música de Palestrina és d’una gran serenitat i harmonia.  Destaca la Missa Papae Marcelli.

Roland de Lassus visquè molt temps a Roma, i la seva obra comprèn obres religioses i cançons flamenques o italianes.  Representa la culminació de la chanson flamenca.

A Espanya tenim l’Escola Espanyola, d’influència romana, amb extraordinaris músics com Cristobal de Morales, Francisco Guerrero i Tomàs Luis de Victòria, deixeble de Palestrina. Escrigueren sobretot obres religioses, misses i motets.

A Anglaterra, a causa de la separació de l’Església anglicana, es desenvolupa una forma semblant al motet, l’Anthem, encara que més homofònic i de factura més senzilla i sil·làbica.