4. Arquitectura Cinquecento

En general l'arquitectura del Cinquento es desenvolupa de manera diferent segons l'àmbit. Així doncs, en l'àmbit urbà (a part dels plànols de ciutat radiocèntrica i ortogonal), es tendeix a dissenyar ciutats utòpiques enfront els espais oberts que s'organitzen en els espais privats.

Per altre cantó les tipologies arquitectòniques més comunes del renaixement en general van ser les esglésies, palaus, vil·les...Altres edificacions a destacar foren hospitals, teatres, biblioteques...

Arquitectura classicista

    • Fase de maduresa en la recuperació d'elements clàssics.
    • Arquitectura monumental ( més que en l'etapa del Quattrocento).
    • Arquitectura pura i sobria en decoració.
    • Simplicitat geomètrica, simetria, sentit unitari...
    • Sobta per la planta centralitzada amb cúpula ( en els edificis religiosos).
    • Els arquitectes del segle XVI escriuen tractats d'arquitectura com els de Il Vignola, Andrea Palladio...amb imatge que completaven les descripcions dels tractats.
    • Tot i la sobrietat, destaquen els grotescos, decoracions per les edificacions basades en meitats d' animals i meitat humans així com vegetals.

 

Vista aèria de la basilica de Sant Pere del Vaticà (1503-1629), Bernini, Plaça de Sant Pere (1656), Vaticà.

El projecte inicial fou encarregat a Bramante però la magnitud de l'obra va exigir la participació diferents arquitectes. Les plantes de les esglésies renaixentistes són bàsicament la basilical ( en forma de creu llatina) i la centralitzada ( en forma de creu grega). La preponderància de la planta basilical, queda palès en el projecte de Sant Pere que inicialment fou encarregat a Bramante, en forma de greu grega i a finals del segle XVI acabà en forma de creu llatina.

  

Arquitectura manierista

    • A partir dels anys 20, crisis del llenguatge classicista.
    • Rebuig de la norma en favor de la llibertat subjectiva.
    • Es busca la novetat amb l'allunyament del concepte d'ordre i proporció tot i l'ús d'elements clàssics. Els palaus i vil·les experimenten més formes noves que els edificis públics i temples.
    • Arquitectura experimental. Ús capriciós d'elements arquitectònics que fugen de la funcionalitat.

 

Miquel Àngel. Escala d'accé a la Sala de Lectura de la biblioteca Lurenziana (1525). Florència.

L'escala de tres carrers que dona accés a la sala de lectura convergeix en un únic punt és un clar exemple de com l'arquitectura fuig de la monumentalitat ( exemple. les columnes de l'escala no tenen cap funció).

   

Els arquitectes més destacats d'aquestes dues etapes són entre d'altres Bramante, Miquel Àngel, Vignola, Palladio, Sangallo el Jove...