Les formes fonamentals I

La més senzilla de les formes és la forma en dues parts, o binària, que es representa per AB. La forma binària es fa servir molt poc avui dia, però va ocupar un paper preponderant en la música escrita entre 1650 i 1750. La divisió en A i B es pot veure clarament en la pàgina impresa, doncs al final de la part A està gairebé sempre indicat per la doble barra amb el signe de repetició. De vegades també el signe de repetició segueix al final de la part B, i en aquest cas la fórmula serà més exactament AABB. 
Però, com ja he assenyalat, en analitzar les formes no es tenen en compte aquestes repeticions exactes, perquè no afecten realment a la traça de la música considerada com un tot. És més, els intèrprets s'atenen al seu propi albir quant a executar o no les repeticions indicades. 
En totes les altres formes, una secció B indicarà una secció independent, diferent, quant al material musical, de la secció A. Però en la forma binària hi ha una general correspondència entre les parts primera i segona. La A i la B semblen equilibrar l'una amb l'altra; B sol no ser gairebé altra cosa que una nova versió de A. Com, exactament, es realitza aquesta "nova versió", és cosa que varia amb cada peça i en gran part respon de la gran varietat que hi ha dins de l'estructura binària. La secció B està sovint formada, en certa manera, per una repetició de A i una mena de desenvolupament d'algunes frases que es troben en A. Es podria dir, per tant, que el principi de desenvolupament, que després va arribar a ser tan important, va tenir aquí el seu origen. El profà podrà distingir clarament les dues parts d'aquesta manera, si a l'escoltar posa atenció en el fort sentit cadencial que hi ha al final de cada part. 
La forma binària es va utilitzar en milers de peces breus per clavicèmbal escrites durant els segles XVII i XVIII. El tipus de suite del segle XVII comprenia quatre o cinc o més d'aquestes peces, que estaven dins d'algun tipus de forma de dansa. Les danses més sovint incloses en la suite són l'allemande (alemanya), la Courante, la zarabanda i la  giga. Menys freqüents són la gavota, la Bourrée, el passepied i el loure. (No s'ha de confondre aquest tipus primerenc de suite amb la suite moderna, que no és més que una col·lecció de peces més lleugeres pel seu caràcter que els temps d'una sonata o una simfonia.) 
Es poden escoltar com a exemples de la forma binària, les peces de François Couperin o de Domenico Scarlatti. (Recomanem els discs gravats amb música de tots dos per Wanda Landowska.) 

Couperin, que va viure l'any 1668 a 1733 va publicar quatre llibres de peces per clavicèmbal en els que es conté alguna de la millor música que hagi escrit un francès. 

Aquestes peces porten sovint títols capritxosos, com per exemple, Les barricades misterioses, o Bessones, o El mosquit. Aquesta última peça,  és un exemple excel·lent de la forma binària. També ho és (La Comadre), brillant exemple, a més de l'enginy i esperit del segle XVIII. 
Alguna cosa de la sensualitat de la música francesa d'avui es troba ja a . Couperin va crear un món de refinada sensibilitat dins d'aquesta forma en miniatura. 
Domenico Scarlatti (1685-1757) és la rèplica italiana de Couperin. També ell va compondre centenars de peces de forma binària, totes sota el nom genèric de sonata, tot i que no tenen res en comú, ni en forma ni en sentiment, amb la sonata d'èpoques posteriors. La personalitat de Scarlatti es manifesta poderosament a tot el que ell va escriure. Scarlatti era aficionat a l'escriptura clavicembalista brillant, sumptuosa, en la qual hi ha grans salts i encreuaments de mans propis d'un estil veritablement instrumental. No va tenir por de fer servir harmonies que devien sorprendre pel seu atreviment als seus contemporanis. (Moltes d'aquestes harmonies van ser "suavitzades" pels que, amb criteri acadèmic, van revisar per a la seva publicació en el segle XIX les obres de Scarlatti.) És difícil escollir alguns exemples entre tal profusió de riqueses. Les Sonates (en re menor), Núm. 104 (en do major) i Núm. 338 (en sol menor) de l'edició de Longo figuren entre les seves millors obres. 
El segon tipus de la forma per seccions és la forma ternària, que es representa per la fórmula A-B-A. Ja hem vist com la unitat menor d'una peça es pot construir segons l'esquema a-b-a. Ara cal examinar aquest esquema en la seva relació amb la peça considerada totalment.