La textura i la seva evolució

És la textura més simple de totes. És la música que consisteix en una sola línia melòdica desproveïda de tot acompanyament. Monofònic vol dir, un sol so, en contraposició d'homofònic i polifònic. La textura homofònica pot ser formada des d'un sol instrument fins a tota una orquestra simfònica de grans dimensions, en la qual un o diversos instruments interpreten a l'uníson la mateixa línia melòdica.

Aquest tipus de textura és el primer que va sorgir en la història de la música i encara avui s'utilitza en moltes de les músiques extraeuropees com l'africana o la hindú. Cal dir que en moltes ocasions és acompanyada per algun instrument rítmic. El fruit més important que ha donat la monodia ha estat el cant gregorià, consistent en una melodia unilineal cantada per veus masculines, sense acompanyament.

Dins de la textura monofònica hi ha alguns autors que assenyalen una modalitat dins d'ella, com ve a ser l'heterofonia, que és un tipus de textura monofònica en què una melodia sona simultàniament en una forma senzilla i una altra ornamentada, la primera cantada i la segona, interpretada per un instrument.

El fruit més bonic que la monofonia ha donat en la nostra música és el cant gregorià. Després d’uns començaments foscos dintre de la música eclesiàstica primitiva, el seu poder expressiu va créixer de forma grandiosa per les generacions de compositors que van treballar i treballar sobre el mateix material. És el millor exemple que tenim de música occidental d’una línia melòdica mancada d’acompanyament.

En temps més recents, l’ús de la monofonia ha tingut, regularment, caràcter incidental. La música sembla fer una pausa momentània en concentrar l’atenció en una sola línia, pel que produeix un efecte similar a un buit en un paisatge. Hi ha, per descomptat, exemples d’escriptura monofònica en sonates per a instruments a sol, com la flauta o el violoncel, de compositors dels segles XVIII i XX. A causa de cents d’anys d’emprar harmonies acompanyants, aquestes obres d’una sola línia suggereixen sovint una harmonia implícita, encara que no soni cap harmonia en realitat.