La textura i la seva evolució

Habitualment, i per molt que ens hagi agradat, no és comú presenciar un film o una obra de teatre més enllà de dues vegades. Anàlogament, i tret d’aquells llibres que s’estimen amb passió – que no acostumen a ser més de mitja dotzena-, poques vegades tornem a visitar amb assiduïtat un text que ja hem llegit.

Sense necessitat de referir-nos a la música - no sempre del nostre grat- que repetida, i de vegades obsessivament, ens imposen els mitjans de masses de comunicació, és evident que, en la música, el fenomen de la relectura posseeix un caràcter dispar a l'assenyalat en altres arts: escoltem aquelles peces musicals que ens commouen – el número de les quals pot arribar a ser molt extens-una vegada i una altra les taral·legem i procurem recordar-les quan no ens és possible escoltar-les. Hi ha altres músiques que ens acompanyen tota la nostra vida, l’audició de les quals hem recreat cents – i inclús milers- de vegades, fins a l’extrem tal que, per la seva amplitud, no guarda cap similitud amb la relació que establim amb la resta dels objectes estètics. Aquest fet tan familiar no deixar de resultar xocant. Per què sentim la necessitat d’escoltar certes obres sense cansar-nos mai d’elles?

Independentment d’altres consideracions de tipus psicològic, la mateixa estructura de la música ens ofereix una raó de considerable pes. Podríem formular-la dient que en cada música hi ha moltes músiques. I afirmem això no com una expressió metafòrica, sinó com l’enunciat d’una propietat característica del discurs musical no presentada per cap altre art: ens referim a la simultaneïtat del text musical.

En efecte, la música més simple que podem concebre està constituïda, almenys per una línia melòdica que s’escolta de forma simultània a un determinat esquema rítmic desenvolupat sota ella. Aquest conjunt – melodia i ritme– és el primer pas de la complexa simultaneïtat musical.

Un segon grau s’estableix si considerem certes agregacions de notes simultànies que acompanyen la melodia amplificant, per així dir la densitat sonora de certs moments. Cada un d’aquests grups de notes que s'escoltés conjuntament com si fossin un sol so compacte constitueixen el que anomenarem l’acord i la seva totalitat estableix un segon discurs paral·lel amb la línia melòdica(al que anomenen harmonia), que apareix subordinat amb ella, com és el cas d’una cançó acompanyada. Habitualment la successió d’acords es troba estretament lligada a l’esquema rítmic, del que és difícil separar-la.

Existeixen més nivells de simultaneïtat dintre del teixit sonor, inclòs en les músiques més simples, paral·lelament amb una melodia solen aparèixer no sols conjunts d’acords i pulsacions rítmiques sinó a més a més altres melodies diferents que es desenvolupen acompanyant o responent a la melodia principal, com si diverses veus parlessin alhora o s’establiran diversos diàlegs superposats. Això és el que anomenem contrapunt.

És a dir que en el discurs musical, articulat de la mateixa forma que el llenguatge, trobem almenys dues lleis que li són específiques i no existeixen en les altres arts discursives: la repetició i l’existència de discursos paral·lels. Aquest caràcter de simultaneïtat que la música posseeix és una de les raons que permeten que la seva escolta sigui potencialment inesgotable; en efecte, sempre hi ha presents majors quantitat d’elements sonors dels quals l’oïda pot simultàniament abastar. Tal superposició d’elements defineix un espai sonor que és una mena de segona dimensió de la música.