El tempo i la dinàmica

La invenció del metrònom  l'any 1812 amb el qual es podia tant ajustar la velocitat a un determinat nombre de pulsacions per minut, com sentir aquestes pulsacions mentre s'interpreta la música, va permetre una exactitud molt més gran que la que s'havia donat amb anterioritat. A partir d'aquell moment l'autor podia expressar quina figura (normalment la negra, però també la blanca o la corxera, o la negra amb punt, segons el tipus de compàs) era la que es prenia com a unitat de mesura, quina era la que equivalia a una pulsació.

Paral·lelament es va fer una adequació del sistema anterior -que no desapareixia- al nou i s'establia que, per exemple, un andante corresponia a entre 60 i 80 pulsacions per minut; així, cada una de les indicacions textuals en italià correspon a una forquilla d'indicacions numèriques.

Habitualment aquestes indicacions, tan textuals com metronòmiques se situen immediatament a sobre del pentagrama quan és una partitura a un sol pentagrama, i del pentagrama superior quan es tracta d'una peça amb diversos pentagrames.

En general, doncs, al llarg dels darrers segles, el tempo ha estat indicat cada vegada amb un grau de precisió més gran per part dels autors. Això no obsta que elements diversos entre els quals podem comptar les capacitats tècniques del(s) intèrpret(s), les dimensions del grup, l'acústica de la sala, etc., puguin induir a aplicar criteris de tempo no del tot coincidents amb els que proposa l'autor.