El tempo i la dinàmica

A Europa, des d'aproximadament el segle XVII, els compositors han volgut deixar indicacions sobre la partitura relacionades amb la velocitat a la qual volien que s'interpretés la seva música. Aquestes indicacions han estat de diversos tipus segons els moments i les tradicions musicals, però hi ha un moment de canvi important quan l'any 1812 s'inventa el metrònom. Fins aquell moment l'habitual havien estat unes paraules, habitualment adjectius, que descrivien la velocitat de la peça musical i de la seva interpretació com andante, allegro, etc., però que a la vegada aportaven informació també sobre el caràcter o l'expressió que calia donar a la música. Així, per exemple, andante ('caminant' en italià') dóna una determinada sensació de moviment, però allegro, abans de ser indicatiu de velocitat, que també, ho és, sobretot, de caràcter.

Aquestes indicacions són quasi sempre en italià durant els segles XVII i, sobretot, XVIII, fos quina fos la nacionalitat de l'autor i el lloc on es produís aquesta música. El seu ús es generalitzà -progressivament arreu d'Europa- al llarg del segle XVIII, en especial el dels mots més habituals (adagio, andante, allegro i presto). Amb posterioritat a la invenció del metrònom s'han continuat emprant i, cap a finals del segle XIX i principis del XX, amb l'eclosió dels nacionalismes, es va tendir a emprar-ne les corresponents traduccions a les llengües pròpies dels autors que les feien servir.

Especialment per a la segona meitat del segle XVIII, les músiques conservades en les capses de música i en els rellotges musicals, i en general en tota mena d'artefactes capaços de reproduir música de forma mecànica, són una eina de primera importància per conèixer les velocitats reals a què s'interpretava la música.