És força comú quan es parla de músiques ben construïdes es parli també de la seva simetria. Però cal tenir clar que la simetria és una cosa molt definida, i les músiques ben construïdes, també. Normalment és preferible parlar de música equilibrada o ben proporcionada, que és el que realment es vol dir quan es parla de simetria musical.

Frases clàssiques quadrades de vuit compassos

Possiblement l'exemple més comú d'estructura musical considerada "simètrica" és l'anomenada frase clàssica quadrada de vuit compassos. Encara que des d'un punt de vista estricte l'aplicació de la paraula "simetria" és qüestionable, la donarem per bona.

La denominació respon a estructures de vuit compassos (16 o 32 per compassos breus o tempos ràpids) que típicament es divideixen en dos semi frases d'igual durada, que alhora es componen de dos membres de semifrase, també de la mateixa durada.

Frase complerta
Primera semifrase		Segona semifrase
Primer membre de semifrase	Segon membre de semifrase	Primer membre de semifrase	Segon membre de semifrase
A1	A2	B1	B2

Com que la nomenclatura convencional és més aviat aparatosa (frases, períodes, semifrases...) anomenarem amb lletres: A1 al primer membre de la primera semifrase, A2 al segon, B1 al primer membre de la segona semifrase i B2 al segon. S'entén més clarament en l'esquema de dalt.
En general A1 i B1 són idèntics, o almenys basats en els mateixos motius sotmesos a transport (transportats intervàl·licament), i tendeixen a proposar el material més identificatiu i clar de la frase. A2 i B2 també solen estar fortament relacionats, i són en general musicalment més moguts, com correspon als períodes d'aproximació a la cadència. I ja que donem detalls, B2 tendeix a ser el més actiu dels dos, com és lògic.

A1	A2
B1	B2

Es produeix així una situació més o menys simètrica, tal com es pot veure en l'esquema anterior (A1 es reflecteix en B1 i A2 en B2).
La raó de l'èxit d'aquesta estructura és que resulta extremadament equilibrada. Realitzar una estructura com aquesta i obtenir una petita obra musical satisfactòria-part segurament d'una forma més àmplia-, és tot un.

La necessitat d'asimetria

Aquest equilibri és tremendament útil per proposar materials amb els quals després es vulgui treballar. Malauradament, és també una autèntica rèmora per impulsar l'obra endavant. Plantejar la composició d'alguna cosa d'una mínima durada basada en petites frases equilibrades és el mateix assegurar-se que no tindrà dinamisme ni assolirà tensió dramàtica ni musical (podeu pensar com a exemple en aquests refregits de frases musicals famoses amb acompanyament de bateria electrònica).
El més normal és aprofitar aquest equilibri per proposar a continuació estructures asimètriques i desequilibrades, que per la raó de ser-ho obligaran a cau d'orella a esperar satisfacció més endavant.
Vegem un exemple: les variacions que constitueixen el primer moviment de la K331 de Mozart- compositor al qual més vegades se li ha aplicat l'etiqueta de simètric-. Aquesta obra té una arquitectura summament perfecta.
Les variacions, formalment, representen un desafiament al compositor. El cas més convencional és que es tracti de l'exposició d'un tema que és després sotmès a diverses reelaboracions.
En la mesura que el tema sigui equilibrat, es corre el risc que cadascuna de les variacions també ho sigui, el que al cap d'un cert temps causarà desinterès. Necessitem trencar aquest equilibri, que cada variació, o element de la mateixa estigui "caient" cap a la següent secció, creant així estructures formals de rang més ampli que la variació individual. Els mecanismes per aconseguir això són de gran interès. Un d'ells consisteix a trencar la simetria dels components que en el tema la posseeixin.
Aquesta és la primera secció del tema de les variacions K331.

L'estructura concorda completament amb l'anteriorment descrita, amb els compassos 1i 2 servint d'A1, 3 i 4 d'A2, 5 i 6 de B1 i 7 i 8 de B2. A1 i B1 són exactament iguals, i A2 i B2 prou similars.
Escolteu unes quantes vegades. L'equilibri és clar, i es nota que no hi ha necessitat que passi res després (excepte pel curt que resulta).

Aquest és el fragment corresponent a la primera variació. Inclús sense saber llegir música resulta visualment obvi que els compassos 5 a 8 són molt més actius que els quatre anteriors. Mozart, voluntàriament ha trencat la simetria per provocar un major dinamisme. Podeu notar-ho en la sensació d’un final més contundent, que deixa esperant un àlibi de la tensió que produeix. És un efecte subtil per apreciable. L’obra consta de tema i sis variacions. Les variacions I, II i III trenquen la simetria del tema (i van sent cada una més activa que l’anterior). La IV que desemboca en la V, que és lírica i serena, no. La V i la VI, tornen a eludir la simetria. Tan important és la simetria com l’asimetria.