Al preparar-se a compondre la música, el primer que el compositor ha de fer, per descomptat, és veure la pel·lícula. Gairebé totes les partitures musicals s'escriuen després d'acabada la pel·lícula. L'única excepció a això passa quan el guió demana una música realista, és a dir, música visualment cantada o actuada o ballada a la pantalla. En aquest cas, la música ha de compondre's abans de fotografiar l'escena. Llavors, serà gravada, i l'escena en qüestió filmada contra la gravació. Així, quan es veu un actor cantant, actuant, o dansant, tan sols està simulant, pel que al so fa, ja que la música ja ha estat registrada.La primera projecció de la pel·lícula és per al compositor, habitualment, un moment solemne. Després de tot, haurà de viure amb ella durant diverses setmanes. La solemnitat de l'ocasió és realçada pel públic exclusiu que veu la pel·lícula amb ell: el productor, el director, el cap musical de l'estudi, l'editor de la pel·lícula, el tallador de música, el director de la música, l'orquestrador... de fet, tots els que tenen a veure amb la gravació de la pel·lícula.El propòsit d'aquesta primera projecció és decidir quanta música es necessitarà, i on ha d'entrar. (En l'argot tècnica, això s'anomena spotting.) Com a cap partitura de fons és contínua durant tota la longitud d'una pel·lícula (això constituiria una òpera filmada, forma cinematogràfica, gairebé no explotada), la partitura consistirà, normalment, en seqüències separades, cadascuna de les quals durarà des d'uns quants segons fins a diversos minuts. Una seqüència de set minuts de durada seria ja excepcional. Però la partitura, integrada per, potser, trenta o més d'aquestes seqüències, pot sumar de quaranta a noranta minuts de música.
Molta discussió, molt estira-i-arronsa seran necessaris abans d'arribar a les decisions finals respecte a l'spotting de la pel·lícula. És prudent fer un ús moderat del poder de la música, estalviar per als punts absolutament essencials. Un bon compositor sap com jugar amb els silencis, sap de suprimir la música a estones pot ser més efectiu que tot so que la banda musical pugui produir.D'altra banda, el productor-director s'inclina més a pensar en la música pel seu immediat valor funcional. De vegades, té altres motius: una cosa que estigui malament en una escena, com un tros mal actuat, com un parlament realment dolent, com una pausa compromesa, en secret, espera que això quedi compensat per un bon compositor. S'han conegut productors que esperen que una pel·lícula sigui salvada per una bona partitura. Però el compositor no és un mag; seria injust esperar d'ell que fes més que donar més potència, per mitjà de la seva música, als valors dramàtics i emocionals de la pel·lícula.
