Classicisme

Els estils preclàssics

 A mitjan XVIII van conviure diversos corrents musicals. El Rococó o estil galant, exemplificat per Johann Christian Bach (fill de Johann Sebastian Bach i conegut com el Bach de Londres), es va caracteritzar pel pas de les textures complexes a melodies clares amb acompanyaments senzills, i la creació d'estructures formals ben definides amb seccions clarament articulades: una fusió de la claredat formal de la música francesa amb les innovacions harmòniques i estructurals de l'estil italià, com les del simfonista milanès Giovanni Battista Sammartini. A Alemanya va sorgir l’Empfindsamer Stil o estil sentimental, que buscava l'expressió directa i natural de sentiments, i que van practicar Wilhelm Friedemann Bach i Carl Philipp Emmanuel Bach (el Bach de Berlín), fills tots dos també de Johann Sebastian.

Una de les figures decisives en la fixació de la forma sonata va ser el compositor italià Domenico Scarlatti. L'estil de les seves obres era innovador perquè utilitzava estructures clares, i melodies amb acompanyaments cada vegada més comprensibles per a l'oient. Un altre compositor influent va ser Christoph Willibald Gluck, reformador operístic que va pretendre tornar a una fusió de música i text, restant-li importància a la improvisació d'ornaments típica del bel canto i atenent més a la modulació com a forma d'articular les escenes dramàtiques.

 En el camp simfònic va ser fonamental l'aportació de l'Escola de Mannheim, l'orquestra de cort va estar en l'avantguarda de la tècnica orquestral (canvis dinàmics espectaculars, introducció dels clarinets ... ) . A aquesta escola van pertànyer Johann Stamitz, Franz Xaver Richter, Carl Stamitz, Franz Ignaz Beck i Christian Cannabich.

 1750 a 1775

Per a la dècada de 1750 les formes instrumentals com el concert i la simfonia (aquesta originalment era la simple obertura de les òperes) havien guanyat la suficient força per a ser interpretades independentment de la música vocal, i tenien gran acceptació en les corts.

 El compositor del moment era Franz Joseph Haydn. A més d'escriure simfonies d'estructura clarament clàssica, va escriure sonates per a pianoforte, el nou instrument de teclat en plena fase de perfeccionament i que permetia majors capacitats expressives. Va ser considerat també el gran creador del quartet de corda, ja que les seves obres per a aquesta formació, de gran refinament melòdic i harmònic, van donar una importància similar als quatre instruments i van fixar la forma, el que va contribuir al fet que el quartet quedés establert fins als nostres dies.

Cap a 1770 va sorgir l'estil anomenat Sturm und Drang, inspirat en una mena de preromanticisme literari del mateix nom que podem exemplificar en el Werther de Goethe, i que en música va produir obres simfòniques d'ambient tràgic i apassionat, gairebé totes en mode menor, com algunes simfonies de Haydn i C.P.E. Bach.

1775 a 1790

El centre de gravetat de la música europea es va situar a Viena, on un jove compositor comença a revolucionar l'òpera i el concert: Wolfgang Amadeus Mozart. Encara que es va basar en les aportacions de Haydn, Mozart preferia melodies més cantables, a l'estil italià. A més en les seves obres s'aprecien més cromatismes i altres modificacions harmòniques. Quant a la instrumentació, utilitza més varietat d'instruments, en riques combinacions tímbriques.

 En la dècada de 1780 Muzio Clementi adquireix prestigi amb les seves sonates i estudis per a piano. Aquest compositor va incentivar l'extensió de la tessitura de l'instrument, entre altres modificacions que van brindar noves possibilitats. Similar paper va jugar per al violoncel Luigi Boccherini, italià establert a Espanya.

 Beethoven i el pas al Romanticisme

 Una nova generació de compositors formada per Johann Nepomuk Hummel, Luigi Cherubini i Ludwig van Beethoven va començar a cobrar importància. Formalment, la secció de desenvolupament de la forma sonata es va fer cada vegada més complexa. També es van complicar els acompanyaments per crear textures més riques, i l'harmonia es va tornar més flexible i elaborada. El piano va ocupar un lloc central. Beethoven va ser el que va produir els canvis més profunds en l'estil i per això és considerat el responsable de la transició cap al període romàntic. Les seves principals aportacions van ser les innovacions harmòniques, i la recerca d'una major expressivitat. També va ser un pioner pel que fa a l'orquestració de les seves simfonies, ja que va utilitzar molts instruments que no formaven part de l'orquestra i això va impulsar l'ampliació d'aquesta.