Classicisme

Al llarg de segle XVIII, conegut com el segle de la Il·lustració, va traslladar la seva estètica a l'estil musical: gust pel natural, el fet equilibrat i la claredat; rebuig de l'artifici i l'excés de sofisticació de la música barroca, imitació de la naturalesa, en forma d'estructures simples i frases simètriques similars a les de la música folklòrica, en l'òpera, versemblança i proximitat a l'espectador a través dels arguments, i integració íntima del drama i la música.

La noblesa esdevingué principal mecenes de la música instrumental i origen del creixent gust per l'òpera buffa. Això va comportar canvis en la forma d'interpretar la música com ara la reducció en la importància del baix continu o la tendència cap a l'ús de grups instrumentals estàndards. Es pot establir un paral·lelisme entre la caiguda en desús del continu i l'evolució del terme obbligato, emprat per assenyalar una part instrumental obligada en una obra de música de cambra. En el món barroc, instruments addicionals podien ser opcionalment afegits al continu; en el món clàssic, totes les parts estaven indicades per a ser interpretades amb instruments i la paraula obbligato es va convertir en redundant. L'any 1800, el terme estava virtualment extingit, igual que la pràctica de dirigir l'obra des del teclat.

Els canvis en la situació econòmica també van alterar el balanç entre la disponibilitat i la qualitat dels músics. Mentre que a finals del període barroc un gran compositor podia beneficiar-se de la gran oferta musical que li oferia la ciutat, els recursos disponibles en un pavelló de cacera eren molt menys nombrosos i més fixats per la mateixa capacitat. Aquesta situació afavoria l'existència de dues postures clarament diferenciades: l'interès per a disposar de peces senzilles per a tocar i, en el cas d'un grup virtuós de residents, l'estímul per escriure de forma espectacular peces idiomàtiques per a certs instruments; aquest és el cas de l'orquestra de Mannheim. A més, l'anhel pel continuat subministrament de nova música, implicava que les obres, en el millor dels casos, havien de ser interpretades amb un sol assaig. De fet, després del 1790, Mozart escrivia sobre aquest tema, manifestant que els seus concerts només comptaven amb un assaig previ.

Des que la textura polifònica va deixar de ser el centre d'atenció de la música en ser substituïda per la melodia acompanyada, s'observa un interès creixent per les dinàmiques i el fraseig. A conseqüència de la simplificació de la textura, va adquirir una gran importància el detall, la precisió instrumental i l'ús de ritmes característics, com el toc d'atenció de les fanfàrries inicials, el ritme de la marxa fúnebre o el gènere del minuet, més important en establir i unificar el to d'un moviment únic.

El gradual abandonament de l'hàbit barroc de dedicar cada moviment musical a un sol estat anímic o emoció, va convertir l'estil clàssic en l'estil predilecte per a establir contrastos entre les seccions d'un moviment, donant a cada secció un color emocional propi, mitjançant una sèrie de tècniques: contrast entre els modes major i menor; marcats temes rítmics en oposició a moviments més lents i melòdics; i especialment, moviments entre les diferents àrees tonals, que és el recurs més important per a crear contrastos dramàtics i unitat. Els episodis de transició van anar assolint major rellevància; compositors i músics van començar a centrar la seva atenció en aquests passatges de sorpresa i plaer, subratllant el seu inici i facilitant la seva audició. Així doncs, els compositors creaven més i més falses expectatives per tal de poder fer volar després la música cap a altres direccions.

A més el públic de la música culta es va estendre de la vella aristocràcia a la burgesia emergent, que comprava massivament edicions de partitures i omplia els teatres d'òpera i de concert, el que va impulsar als compositors a apropar el seu estil al popular. La difusió de la música va augmentar i es va internacionalitzar, i amb ella la fama dels compositors més destacats, de manera que l'estil es va unificar a tota Europa i els autors més coneguts van fer freqüents gires per les principals capitals del continent.

Característiques principals

 La música clàssica té més lluminositat, equilibri, unitat, claredat i és menys complicada que la música barroca.

La textura predominant és la de melodia acompanyada, consistent en el predomini de la veu més aguda, que centra l'interès en la seva melodia, mentre la resta d'instruments l'acompanyen, només a vegades s'usa l'homofonia o la polifonia imitativa, aquesta darrera de forma especial al final del període. L'acompanyament és ja escrit explícitament (desús del baix continu) .

Es posa l'èmfasi en la gràcia i la bellesa de la melodia i la forma; proporció i equilibri, moderació i control. És polit i elegant en el caràcter, cercant un perfecte equilibri entre l'expressivitat i l'estructura formal.

 La varietat i el contrast dins de l'obra és més marcada. Varietat de tonalitats, melodies, ritmes i dinàmiques (utilitzant crescendo i sforzando), amb freqüents canvis de caràcter i timbre, són alguns dels recursos més emprats en les peces d'aquesta època. I és que la varietat i el contrast són els trets més característics del període clàssic.

 Melodies d'un major caràcter cantabile i simètriques, amb frases estructurades en antecedent i conseqüent (o pregunta i resposta), que típicament es tanquen a les harmonies de dominant i tònica, respectivament.

S'estandarditza l'ús de la frase quadrada, és a dir una frase de 8 compassos amb dos períodes de 4 compassos cadascuna i a vegades, dos subperíodes de 2 compassos.

 Harmonies molt clares i funcionals, basades en els acords de tònica, dominant i subdominant, que estructuren les frases i la forma musical amb cadències molt clares i fortament marcades. El ritme harmònic (velocitat a la qual canvien els acords) sol ser més lent que en el Barroc: és típic l'acompanyament arpegiat anomenat baix d'Alberti al piano, o el trèmolo en l'acompanyament orquestral.

S'escriu molta més música en mode major (més alegre) que de mode menor. S'amplia el camp de les modulacions i s'usen tonalitats cada vegada amb més alteracions.

Compàs molt clar i regit també per l'harmonia.

L'orquestra creix tant en quantitat d'instruments com en la diversitat d'aquests, que hi aporten nous registres; el continu cau en desús i els instruments de vent formen una família autònoma. El clavicèmbal és substituït pel piano (o fortepiano).  S'amplia l'orquestra i el seu rang dinàmic. Cada vegada s'escriu en  més detall una major varietat de dinàmiques i articulacions, deixant menys espai a la interpretació de l'executant.

La música instrumental adquireix una gran preeminència, per això les composicions més destacades seran la sonata, trio, quartet de corda, simfonia i concert. Es va desenvolupar el que coneixem com la forma sonata i es va convertir en el disseny favorit dels compositors, el qual fou emprat tant per a compondre el primer moviment dels cicles instrumentals clàssics, com per a altres moviments i peces individuals (per exemple, les obertures).

S'usen formes estandarditzades (en particular l'anomenada forma sonata) però amb gran interès i varietat en l'estructura interna de la música. És en aquest període quan es defineixen clarament les formes i estructures en què es basa la música culta occidental gairebé fins als nostres dies: la sonata, la simfonia i el concert clàssic.