Les formes fonamentals II

Per tenir una idea més clara sobre  el que és una forma "lliure" hem de saber el que és una forma rigorosa. En temes anteriors es van resumir les formes fonamentals pertanyents a la varietat rigorosa. Descobrim que la mera descripció de l'armadura estructural externa d'una peça no tanca la veritable forma interna d'aquesta peça, que el compositor utilitza lliurement de totes les estructures formals, de manera que es pot dir que depèn i al mateix temps no depèn d'ells.

Totes les formes que no tenen com a punt de referència una de les estructures formals habituals són tècnicament formes "lliures". Però posem la paraula "lliure" entre cometes perquè, parlant amb propietat, no hi ha el que s'anomena una forma musical absolutament lliure. Per molt lliure que sigui una peça sempre caldrà que tingui sentit com a forma. Tot això és obvi, és cert en qualsevol art i especialment cert en la música, en la qual tan fàcil és que es perdi la sensació de coherència. Per tant, fins i tot en les anomenades formes lliures, hi ha d'haver certament algun pla formal bàsic, tot i que aquest pot no tenir relació amb cap de les estructures normals que fins ara hem examinat.

Certs tipus de composició semblen avenir més naturalment que altres amb formes que són "lliures". Així, per exemple, les obres vocals acostumen a entrar en aquesta categoria a causa de la necessitat de seguir la lletra. La  Missa, per exemple, tot i estar predeterminades les línies generals de les seves diverses parts, té possibilitats de varietat gairebé il·limitades. Un compositor pot escriure un Kyrie molt breu, mentre que un altre ho pot estirar perquè duri quinze minuts. En general, les composicions vocals són més "lliures" de formes que les obres instrumentals.

Això pot ser degut al fet que les formes "lliures" s'utilitzen molt sovint en connexió amb idees extramusicals, i la música de cambra gairebé sempre encaixa en la categoria de l'anomenada "música absoluta". És molt natural que, si el compositor parteix d'una idea extramusical, trobi massa estrets per als seus propòsits els patrons estereotipats de les formes usuals. A molts exemples nous de forma "lliure" pot atribuir-se aquest origen.

Evidentment és impossible generalitzar sobre les formes "lliures". No obstant això es pot dir amb seguretat que hem de trobar probablement en un d'aquests dos tipus de composició: el preludi i el poema simfònic.