Edat Mitjana

Al començament d'aquesta època, la música era monòdica i monorítmica en què apareix un text cantat a l'uníson i sense acompanyament instrumental escrit. En la notació medieval antiga, el ritme no pot ser especificat, si bé la notació pneumàtica pot donar clares idees de fraseig, i altres notacions posteriors indiquen l'ús de modes rítmics. La simplicitat del cant, amb la veu a l'uníson i la declamació natural és molt comú. La notació de la polifonia es va desenvolupant, i la seva assumpció significa que les primeres pràctiques formals s'inicien en aquest període. L'harmonia, amb intervals consonants de quintes justes, vuitenes (i després, quartes justes) comença a escriure’s. La notació rítmica permet complexes interaccions entre múltiples línies vocals d'una manera repetible. L'ús de múltiples textos i la notació de l'acompanyament instrumental es desenvolupa a la fi de l'era.

L'organum, cap al segle XII era una peça musical litúrgica en la qual cada nota d'un cant era mantingut en valors llargs per una veu, mentre que una, dues o tres veus cantaven embelliments sobre ella. Una altra definició més clara és: forma primitiva de polifonia medieval consistent en superposar de manera contrapuntística una o més veus a la melodia, pres dels cants gregorians. És una de les primeres manifestacions polifòniques que trobarem en la música occidental  la polifonia és " música vocal o instrumental a dues o més veus"). Es confeccionava prenent una melodia gregoriana ja existent, amb dues veus superposades, de moviment paral·lel.

El conductus és una peça de caràcter semilitúrgic que en principi es cantava per acompanyar o conduir a un personatge. En la seva elaboració polifònica, la melodia fonamental és la més greu: el tenor, la que sosté a les altres veus que canten el mateix text totes alhora amb el mateix ritme.

El motet és una forma polifònica i politextual que comença sent litúrgica i després profan . El motet és de gran importància perquè representa l'evolució de la polifonia i de la notació musical. Procedeix de l'organum melismàtic. Perotín en el seu organa va compondre una unes series de vocalitzacions finals (clàusules) sobre determinats fragments de les melodies litúrgiques que usava com "vox principalis". Si aquests fragments del tenor (que de vegades no tenen més text que una o dues paraules) s'estructuren en un ritme rigorós i a les vocalitzacions de la "vox organalis" se li posa un text propi, tindrem ja un motet, motet, pròpiament dit, es deia a la veu que florejava amb ritme lliure sobre el rígid esquema rítmic del tenor, ja que mentre aquest només tenia algunes síl·labes de text per cantar, aquella ho fa amb moltes paraules (mots, motets = paraules) . El tenor, de vegades, era tocat amb un instrument en lloc de ser cantat, si el motet era a dues veus es convertia així en una melodia vocal acompanyada per un instrument, i si era per més veus, aquestes competien entre si amb tota llibertat rítmica i melòdica sobre la base instrumental de la veu més greu. Des de l'Ars Nova, la introducció de tenors que no procedien directament del repertori litúrgic sinó que eren cançons populars va significar la conversió del motet en una de les més importants formes de la música profan , encara que molts grans músics van seguir conreant amb sentit religiós. La llibertat i l'estímul d'invenció que suposa la pràctica del motet és un dels més fecundes troballes de tota la història de la música.

El hoquetus és una forma musical pròpia de l'Ars Nova francès del s. XIV en la qual tres veus realitzen un contrapunt sobre una veu greu .

El cànon està basat en el principi d'imitació , consistint en una repetició literal d'una melodia que s'acompanya a si mateixa però desplaçada en el temps . El més antic dels coneguts és l'anglès " Summer is icumen in" ( Arriba l'estiu ), de finals del segle XIII, la melodia podia cantar fins a sis veus.

 El madrigal italià comença sent un tipus de motet en què es concedeix especial atenció a la melodia de la veu superior.