Edat Mitjana

Fins al segle X la música europea, com la música d'altres cultures, era fonamentalment monòdica, és a dir, d'una sola línia melòdica en què no intervé per a res l'harmonia sense acompanyament d'instrument, el ritme del cant gregorià és lliure, no sotmès a la rigidesa mètrica del compàs.

Des del s. VII fins al XVI el cant gregorià va ser el tipus de música més important en el món occidental. En aquests mateixos segles es va anar constituint i seleccionant un repertori que, en honor al seu primer recopilador, el Papa Gregori I (Sant Gregori el Gran), es diu cant gregorià. Aquest papa va començar una reforma de la litúrgia romana i també recopila i ordena totes les melodies religioses existents fins llavors per donar-los una configuració més senzilla o plana. Al s. XI es van establir les regles de la seva escriptura musical (notació: Els signes coneguts amb el nom de neumes eren els que indicaven l'altura dels sons que van evolucionar al que avui coneixem com les notes. Amb el temps va començar a utilitzar-se un tetragrama que va evolucionar al pentagrama) i durant el  s. XII i XIII s'enriqueix amb noves aportacions a partir d'aquesta època, al contacte amb la música extralitúrgica i profana, cada vegada més progressiva, s'inicia un llarg declivi , que acaba en els nostres dies acaba per desaparèixer pràcticament de la nostra litúrgia.

Pot ser de tres  tipus:

 Sil·làbic: si canta una nota a cada síl·laba del text.

 Pneumàtic: dues o tres notes musicals per  síl·laba del text.

 Melismàtic: quan cada síl·laba del text està adornat per diverses notes diferents, de vegades molt nombroses.

El cant gregorià es caracteritza per diversos aspectes:

 El cant litúrgic o gregorià és la música oficial de l'Església Romana.

• És un cant monòdic.
• La seva lletra està en la llengua oficial eclesiàstica: el llatí.
• El ritme no té una pulsació predeterminada, ja que els accents rítmics són els naturals del text.
• Es canta a cappella.
• En la seva interpretació sols poden intervenir veus masculines.
• La seva finalitat és destacar encara més l'oració.
• El seu origen està en els primers cristians.