L'harmonia

Exactament igual que un gratacel té un esquelet d’acer sota la coberta exterior de pedra i maó, així tota la peça de música ben feta té un esquelet sòlid que reforça l'aparença exterior dels materials musicals. Extreure i analitzar aquest esquelet harmònic és tasca del tècnic, però l'oient amb sensibilitat sabrà quan hi ha un error harmònic encara que desconegui les raons. Veiem com es pot aïllar l'esquelet harmònic d'uns quants compassos. Per exemple, els quatre primers compassos de Ach! du lieber Augustin:

En aquests quatre primers compassos no hi ha més que dos acords subjacents, el I i el V, el de la tònica i el de la dominant. Per descomptat que en aquí els acords bàsics no es veuen tan clarament com en un exercici d'harmonia. La música seria molt insípida si els compositors no poguessin disfressar, varia i adornar l'esquelet harmònic.

Cal tenir present que els compositors apliquen aquest mateix principi no sols a quatre compassos sinó als quatre temps d'una simfonia. Això ens pot mostrar alguna besllum del problema en qüestió. En altres temps el desenvolupament harmònic d'una peça estava determinat d’antuvi gràcies a la pràctica comuna. Però molt després d'haver-se abolit aquelles convencions, es va conservar en vigor el principi, doncs fos el que fos l'estil de la música, l'estructura subjacent formada pels acords ha de tenir la seva pròpia lògica. Sense això, probablement li falta a l'obra el sentit de moviment. Un esquelet harmònic ben travat no ha de ser massa estàtic ni excessivament complicat; proporciona una base estable que es manté ferm en el seu lloc, siguin les que siguin les complexitats decoratives.