L'harmonia

Al començament del segle XVIII, aquests principis van ser ben establerts en la forma musical. A partir d'aquest moment comença un moviment a una tonalitat nova, normalment la de la tonalitat dominant. Això s'aconsegueix per un èmfasi en acords comuns, més una forta consolidació d'una nova tonalitat. Durant aquest procés el moviment harmònic tendeix a ser més ràpid i va passant ràpidament a través de molts acords i que inclou desviacions momentànies a tonalitats noves, donant així un major impacte al retorn a la tonalitat original.

Aquest esquema bàsic  de modulació va constituir la base de les formes musicals a gran escala que es van desenvolupar durant el segle XVIII fins al XIX. Les formes de sonata s'adhereixen a aquest procés. El moviment des de la tònica a la tonalitat dominant o la tonalitat del relatiu major, constituïa l'exposició, el moviment harmònic de tornada a la tònica construïa el desenvolupament i el retorn a la tonalitat de la tònica assenyalava  el començament de la recapitulació o reexposició. En la gran quantitat d'obra en diversos moments de l’època apareixia freqüentment un major contrast que era aconseguit escrivint un dels moviments intermedis en una altra tonalitat, però el moviment final estava en la mateixa tonalitat que el primer.