La melodia

Des d’un punt de vista purament tècnic, totes les melodies existeixen dintre dels límits d’algun sistema escalístic. Una escala no és més que una certa disposició d’una determinada sèrie de notes. La investigació ha demostrat que aquestes “disposicions”, anomenant-les així, no són arbitraries sinó que es justifiquen per fets físics. Els constructors d’escales van confiar en els seus instints i els homes de ciència els recolzen ara amb les seves xifres de les vibracions relatives per segon.

Va haver-hi quatre sistemes principals de construcció d’escales: l’oriental, el grec, l'eclesiàstic i el modern. Amb mires pràctiques podem dir que la majoria dels sistemes escalístics es basen en un cert nombre de notes escollides entre un so donat i la seva octava.

En el nostre sistema modern aquest tros d’una octava està dividit en dotze intervals “iguals” anomenats semitons, els quals en conjunt comprenen l’escala cromàtica.

Tanmateix, la major part de la nostra música no es basa en aquesta escala, sinó en set sons escollits d’entre els dotze d’aquesta escala cromàtica, disposats en l’ordre següent: dos tons seguits d’un semitò més tres tons seguits d’un semitò. Per voler saber com sona, canti el do-re-mi-fa-sol-la-si-do. En cantar mi-fa i si-do es canten els semitons).

Aquesta disposició de set sons és l’anomenada escala diatònica del mode major. Com dintre de l’octava hi ha dotze sons, a partir de cada una de les quals es pot formar la mateixa escala de set sons. Hi ha, doncs, dotze escales diatòniques del mode major, diferents, però construïdes de forma similar. Hi ha altres dotze del mode menor. Amb el que totes fan vint-i-quatre.

Algunes escales del mode Major

Algunes escales en el mode menor

Com a fàcil mètode de referència, anomenen als set sons de l’escala, 1,2,3,4,5,6,7, sense tenir en compte si la distància entre cada un d’ells i el següent és d’un to sencer o de mig. Com ja hem dit, aquesta escala es pot formar a partir de qualsevol de les dotze diferents notes. La clau que dóna la posició de l’escala es troba veient la posició del so 1. Si el so 1  és la nota si, llavors es diu que l'escala està en la tonalitat de si (major o menor, segons el mode); si és do, en do (major o menor). La modulació té lloc quan ens traslladem d’una tonalitat a una altra. Així podem modular de la tonalitat de si major a la de do major i viceversa.

Els set graus de l’escala tenen també determinades relacions entre si. Estan governats, pel primer grau, el so 1 conegut com a la tònica. Almenys en la música anterior al segle XX, totes les melodies tendeixen a centrar-se en la tònica. A pesar dels heroics esforços per trencar l'hegemonia de la tònica, aquesta és encara avui, tot i que menys clarament que abans, el punt central al voltant del qual tendeixen a agrupar-se la resta de notes.

El següent pel que fa a poder d’atracció és el cinquè grau o dominant, que és com es diu, i en aquest li segueix en importància el quart grau o sots-dominant. El setè grau es diu sensible, perquè mostra una franca atracció amb la tònica. Aquí també, aquestes relacions aparentment arbitraries, són confirmades per les dades referents al nombre de vibracions.

Àmbit de l’octava
|---------------------------------------------------------------|
do do

Escala cromàtica

|----|----|----|----|----|----|----|----|----|----|----|----|
do do# re re# mi fa fa# sol sol# la la# si do

Escala diatònica

|----------|---------|----|----------|----------|---------|----|

do do# re re# mi fa fa# sol sol# la la# si do

Fins fa poc totes les melodies occidentals s’escrivien dintre d’aquest sistema escalístic. I demostra un enginy sorprenent per part dels compositors el fet que han estat capaços d’una tant amplia varietat d’invenció melòdica dintre dels límits estrets de l’escala diatònica. Segueixen aquí uns pocs exemples de melodies preses de diferents èpoques musicals.