La relació entre text i música

Al Classicisme assistim a una renovació total dels cànons estètics, produint-se una recuperació dels ideals renaixentistes d'equilibri i mesura davant al gust barroc pel contrast, la tensió i l'agitació. El gènere vocal més rellevant seguirà sent l'òpera, però el seu objectiu serà aconseguir una major versemblança expressiva el que produirà una simplificació de l'estil darrere de la naturalitat i expressivitat senzilla dels sentiments, sense artificis.

L'òpera clàssica es conrea en dues vessants antagòniques: la seriosa i la còmica (coneguda també com a òpera bufa) i entre aquestes s'estableix una diversitat estilística que culminarà en un enfrontament entre els partidaris de les dues tendències en l'anomenada "Querella dels bufons" a 1752. L'incident va succeir a París arran de la reposició en 1752 de La serva padrona de Pergolesi, que havia estat anteriorment representada sense cap reacció.

No obstant això, en aquesta segona ocasió l'ambient burgès estava tan preparat i definit en els seus gustos, que només va necessitar un pretext per decantar-se per l'òpera bufa (de la qual La serva padrona era un clar exponen). Es va desencadenar així una forta polèmica que va enfrontar als partidaris de l'òpera francesa aristocràtica, tradicionalista i afí a Rameau, amb els partidaris de l'òpera bufa italiana abanderada pels progressistes liderats per Rousseau. Jean Jacques Rousseau (1712-1778) és una figura essencial en el panorama musical del Classicisme i va desenvolupar diverses teories sobre la relació entre la música i el llenguatge durant la Il·lustració. Col·laborant amb Diderot en l'elaboració de l’Enciclopèdia va escriure diversos articles sobre música, aquests articles serien el punt de partida de la seva obra posterior Diccionari de música de 1768. Segons Rousseau la llengua francesa és inadequada per al cant, i la música francesa, artificiosa i seriosa segons afirma en les seves Cartes sobre la música francesa de 1753.

Aquesta nova generació va trobar en l'òpera bufa la desitjada naturalitat i l'expressivitat dels sentiments en oposició a la rígida tradició.

Després de la querella dels bufons es van fer patents diverses coses: una, que la naturalesa del drama havia canviat a tota Europa i ja no calia acudir exclusivament a arguments històrics o mitològic, dos, que els personatges humans en situacions no forçades també eren capaços de generar situacions dramàtiques i aconseguir no només la compassió humana, sinó també generar situacions de crítica social, d'acord amb els corrents socials de l'època. El paper de la música en aquest nou context operístic estava clarament subordinat al drama, deixant de ser important en si mateixa per estar al servei de la descripció psicològica o anímica dels personatges o per a expressar situacions de l'argument. Si hi ha algú capaç de treure l’òptim rendiment descriptiu a la relació música- text en l'òpera, aquest és indiscutiblement Mozart.

Mozart en primer lloc va ser capaç de resoldre en les seves obres la imbricació entre veu i orquestra de manera que s'entengués perfectament el text, gràcies a la claredat de les seves textures i sense que l'orquestra quedés reduïda a un mer suport redundant de la veu. En les òperes de Mozart música i text cooperen de manera indissoluble. Potser un dels millors exemples d'aquest aspecte sigui la seva obra La flauta màgica.

A La flauta màgica Mozart utilitza diferents estils musicals per descriure als diferents personatges dotant l'obra d'una profunditat i una riquesa expressiva incomparable. L'obra amb llibret de Schikaneder va ser estrenada a Viena el 1791 i en ella els personatges són descrits mitjançant dos mitjans: el llenguatge i la música que utilitzen per expressar-se. Analitzarem breument aquesta descripció dels personatges:

- La Reina de la nit: usa la tècnica vocal típica de les àries de l'òpera seriosa, cosa pretensiosa i molt efectista, combinada amb un llenguatge culte i retòric. La barreja aconsegueix una perfecta definició del personatge.

- Sarastro: utilitza la cançó estròfica amb caràcter d'himne, estil molt apropiat per a un erudit que difon el seu saber, ja que aquesta era la funció original dels himnes i s'adequa perfectament al personatge de Sarastro que és un líder espiritual. El seu llenguatge és clar i directe encara que no exempt d'un cert misticisme.

- Pamina i Tamino: canten en el llenguatge del Singspiel, un gènere de gran expressivitat i emotivitat pròpies dels amants, el seu text traspua poesia i lirisme, com podria esperar de dos enamorats.

Papageno: s'expressa mitjançant la cançó popular, simple, alegre i una mica múrria,  com el mateix personatge.

D'aquesta manera observem el mestratge de Mozart en desenvolupar una sorprenent caracterització textual i musical dels personatges, fent gala en tot moment de la  naturalitat i versemblança que destacàvem com els trets més buscats i valorats  en l'òpera durant el Classicisme.