Feliçment, jo soc una dona, de Maria Aurèlia Capmany

Feliçment, jo soc una dona té un argument senzill en aparença. Carola Milà, una dona que es considera vella i analfabeta, però que és molt rica (acaba de rebre l'herència del seu marit) deixa testimoniatge per escrit de la seva vida. Es tracta d'un encàrrec fet per un editor, Cosme Tudurí, que pensa fer força diners amb les memòries de la vida de Carola Milà. Una vida marcada per l'heterodòxia i l'escàndol, apartada de les convencions socials i de l'estricta moral burgesa. Una història sobre sexe que cridarà l'atenció d'un públic, el del 1969, àvid d'històries truculentes.

La vida sexual promíscua i, cal insistir-hi, allunyada de la moral burgesa de Carola Milà la fa extremadament interessant per a un editor que busca publicar una novel·la d'èxit. Aquest fet, presenta la novel·la allunyada de les obres serioses. La convenció narrativa que s'ofereix és, doncs, la d'unes memòries escrites en primera persona per la mateixa protagonista. De fet, són unes falses memòries, també dins la ficció, ja que al final el lector sap  que en Cosme Tudurí, l'editor, ha fet algunes retallades al text que li ha lliurat Carola Milà. Entre d'altres i que poden ser decisives en qualsevol vida, la trobada amb el seu pare, personatge absent al llarg de tota l'obra. (Vegeu pàg. 373 d'Educació 62)

L'escriptura desenfadada de Carola Milà narradora

Cal tenir ben present que Carola Milà es desdobla en dos personatges:

1. La narradora que escriu les seves memòries en primera persona el 1969.

2. La protagonista d'una història, d'una vida heterodoxa que es descriu entre el 1900, l'any del seu naixement, i el present de 1969.

La manera d'escriure de Carola Milà, la narradora, sembla desenfadada i frívola en aparença. Perquè tenint en compte que Carola Milà ha tingut una educació irregular, es crea en l'ànim del lector la idea que allò que llegeix no és una obra literària important, sinó un entreteniment. Al llarg del relat, la narradora, Carola, remarca, rere una falsa modèstia, que no sap escriure, que és mig analfabeta, que fins i tot fa faltes d'ortografia. És a dir, que no és una escriptora, sinó una dona de la vida, fet que rebla l'editor en indicar que pel fet de ser una dona, ja se sap que sols poden escriure ximpleries: "Les dones no raoneu amb lògica, això ja és sabut, però aquí hi ha la base del vostre encant." (pàg. 54).

La falsa modèstia i l'educació

Tot i això, cal no deixar-se enredar, perquè en diversos moments del seu periple vital, Carola dona un munt de títols clàssics de la literatura europea que llegeix. Cita, per exemple, Les caves del vaticà d'André Gide (pàg. 313) o Thomas Mann, Federico García-Lorca i Thomas Hardy (Teresa dels Urbervilles, amb qui pot relacionar-se la vida de Carola). Des de ben aviat i sempre que en té oportunitat, Carola mostra les seves capacitats per llegir i escriure. Així, en el col·legi del Bon Consell explica que aprèn molt ràpidament a llegir i que va "contraure  el vici de llegir" (pàg. 85). Després, fa de secretària de la senyora Reinal i mostra de seguida la seva capacitar per parlar en públic i escriure. Per exemple, escriu  una carta al comte de la Vall d'Òdena, Alfons Vilaró, per demanar diners per al Patronat de les Obreres de l'Agulla (és a dir: per a les cosidores). Més tard, ja casada, es fa molt evident el seu interès desmesurat per la lectura.

D'altra banda, la relació amb el doctor Subietas fa evident la seva intel·ligència. Les seves trobades diàries a l'hora de dinar, són semiclandestines. Subietas les amaga a la seva dona perquè no les hi prengui.  En un moment determinat, doctor Subietas acaba per dir-li: "És que vostè, amiga meva, té una intel·ligència masculina" (pàg. 253).

La frase indica la posició de superioritat intel·lectual atorgada als homes. Per tant, si una dona ho és se li atribuïa la condició masculina. Aquest fer que Capmany incorpora a l'obra es va produir realment en una classe a la Universitat de Barcelona dels anys 40, quan ella estudiava Filosofia, una disciplina que es considerava, als anys 40. Una dada biogràfica real de l'escriptora que posa de manifest el trencament dels límits entre ficció i realitat, entre novel·la i memòries.

Els límits dels gèneres: memòries o novel·la? Realitat o ficció?
A Feliçment, jo soc una dona Capmany juga constantment a moure's entre realitat i ficció. En principi, el text d'unes memòries pertany als gèneres que llegim des de la convicció que l'autor o l'autora ens explica la realitat, ens diu la veritat, a tall de crònica, és un gènere de no-ficció; mentre que la novel·la és el gènere per excel·lència de ficció: allò que llegim és imaginat, inventat. és ben cert, però que sovint és a través dels textos literaris que descobrim bocins de veritat, que aprenem aspectes de la vida que no coneixeríem. En aquest sentit, hi ha lectures que ens canvien, que ens sentim diferents abans i després d'haver-les llegides.

Capmany trenca aquests límits i aquí radica la modernitat de l'obra.

A més a més, en les converses amb el seu editor, aquest dubta de presentar l'obra com unes memòries o com una novel·la i, al final, decideix oferir-les al públic lector com una obra de ficció.