Feliçment, jo soc una dona, de Maria Aurèlia Capmany

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) és una personalitat central en la vida cultural de la segona meitat del segle XX. Escriptora i assagista, es va dedicar a la traducció, a la docència, al teatre i a la política. Va tenir una gran presència pública, tant des de la premsa, la ràdio i  la televisió com des de diferents entitats i institucions i, posteriorment, des de l'Ajuntament de Barcelona. Centrarem l'estudi en la narrativa, en la lectura de Feliçment, jo soc una dona (1969), però Capmany també és molt rellevant pel seu activisme cultural i polític, la seva lluita incansable a favor de la llibertat, especialment pels drets de les dones, així com per la tasca d'organització de les institucions culturals del país just en els anys de la transició democràtica. És així com, als anys seixanta i setanta, es va convertir en referència per a les noves generacions d'escriptors (nascuts ja després de la guerra) tant pels seus posicionaments públics com pels seus estudis, especialment els dedicats a la situació que vivia la dona durant el franquisme, que les havia reclòs a la llar i a la criança dels fills com a única forma de vida i sota l'estricta observança del nacionalcatolicisme. En "l'àngel de la llar", com se l'anomena habitualment en els estudis de gènere i en contrast amb el paper rellevant que les dones havien començar a tenir als anys 30, quan havien començat a estudiar i a treballar fora de casa (treball remunerat)  i a obtenir la ciutadania que els va permetre votar a les eleccions del 1936.

En els text següent, extret de Cartes impertinents de dona a dona (1971),  Capmany parla, amb la ironia punyent que la caracteritza i  tot citant Virginia Woolf (1882-1941), referent del feminisme del segle XX, de la dificultat d'obrir-se camí en l'espai públic que tenien les dones. En la dificultat per obtenir el reconeixement intel·lectual:

“El que em proposo discutir és si la dona intel·lectual està integrada en la societat com a intel·lectual. Dit d’una altra manera, si hi ha una diferència essencial entre la intel·lectual i una senyora de sa casa, com hi ha una diferència essencial entre un intel·lectual i un anònim pare de família. [...] Li ho dic en broma, jo; però vostè s’ho creu, desgraciada! Es creu que és una intel·lectual perquè sap coses, perquè escriu, perquè inventa situacions i personatges, per tant, parla dels fets i dels homes que integren la història i demostra que té prou capacitat per a jutjar aquests fets; però, qui li ho reconeix? M’ho vol dir? [...]

-Així -em dirà vostè, amb malèvola sornegueria-, Virginia Woolf no era una intel·lectual, Eva Curie no era una intel·lectual, Concepción Arenal no era una intel·lectual?

Segons i com, li contestaria jo.[...] No es tracta de cultivar amb més o menys entusiasme una branca de l’art o de la ciència, sinó de viure en el món dels estudis, posseir i transmetre cultura. En aquest sentit es pot dir que els intel·lectuals formen una classe, i que les seves idees pesen i conformen el fluir de la història. Durant molts segles els homes de les classes dirigents han tingut l’usdefruit del patrimoni de la cultura.

Durant molts de segles s’han constituït en grup separat, i han conformat el pensament i la conducta dels homes. Han estat aliats del poder, o enemics del poder envellit per a introduir-ne un altre. [...] I si vostè observa al seu voltant veurà que no l’enganyo. La vida de vostè, senyora novel·lista, s’assembla tant a la meva! L’única diferència és que jo faig mitja i vostè fa novel·les. [...] Però la cosa és més greu, si vostè segueix observant quan surt al carrer. És molt possible que els seus col·legues mascles la tractin amb deferència; li ofereixin la cadira --cadires corrents, s’entén; la cosa varia si porta el nom llatí de “càtedra”--, fins i tot dediquen lloances a les seves facultats, de vegades amb una admiració excessiva que vol significar que no entenen ben bé allò que diu, perquè, és clar, les dones diuen unes coses... Els punts suspensius evoquen el misteri inquietant de l’ànima femenina. En canvi, amb un oblit de segles, es descuiden d’oferir-li càrrecs, de complicar-li la vida amb responsabilitats. Són comprensius, ells, i saben que vostè té molta feina a casa. La mateixa feina que jo.”

"D'una dona de sa casa a una intel·lectual", dins Cartes impertinents de dona a dona (Cossetània, 2017)

El tema general que es mostra a través de la vida de Carola Milà, la protagonista de Feliçment, jo soc una dona, és la descripció de la situació de la dona en la societat catalana (i europea) al llarg del segle XX i fins al 1969.

Pont entre els anys 30 i la generació dels 70

A més a més, Capmany dominava l'art de la conversa; era capaç d'estar hores i hores argumentant i contraargumentant, sempre amb una fina ironia. Com Montserrat Roig reconeixia, Maria Aurèlia Capmany va ser un model per a ella quan era molt jove i la va conèixer a  l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Un model "com a dona i com a intel·lectual", perquè sabia defensar en públic les seves idees i acabava per imposar els seus criteris. Era, deia Roig, la primera dona que va conèixer capaç d'imposar els seus criteris.  Amb les seves idees provinent de l'Institut-escola on s'havia educat als anys 30, va ser capaç d'obrir camins perquè les noves generacions dels anys 70 trobessin el seu espai en la societat. Capmany es va convertir en una "autoritas", en llatí, i en una còmplice a qui acudir.