Feliçment, jo soc una dona, de Maria Aurèlia Capmany

La recerca de models narratius. La narrativa anglesa

Ja hem vist que la generació d'escriptors a la qual pertany Maria Aurèlia Capmany (Manuel de Pedrolo, Josep maria espinàs o Joan Perucho) es van trobar sense una tradició literària, tant per la consideració secundària que abans de la guerra els noucentistes havien donat al gènere narratiu a favor de la poesia (recordem Josep Carner), com pel tall brutal que va significar la guerra. És a partir dels anys seixanta que apareixen amb força els narradors que tenen els models en la narrativa europea i americana. Marcel Proust és un dels de més incidència en l'obra de Llorenç Villalonga. D'altres se centren en l'existencialisme francès (Jean-Paul Sartre i Albert Camus) o italià Italo Svevo o Alberto Moravia), Sens dubte és Mercè Rodoreda (1908-1983), nascuda 10 anys abans que Capmany, qui des de l'exili introdueix les tècniques narratives en la seva obra que s'han mantingut centrals al llarg del segle XX. Ens referim als escriptors Frank Kafka, a la literatura desolada del nord-americà Faulkner, així com a l'experimentalisme anglès de James Joyce i Virginia Woolf que Rodoreda introdueix en els seus relats i novel·les com La plaça del Diamant (1962).

El referents de la novel·lística anglesa.

Els títols dels capítols, extensos i detallats, són un homenatge a la narrativa anglesa que ja al segle XVIII va assenyalar el camí cap al gènere narratiu. Però la vida de Carola Milà i el caràcter autobiogràfic té, a més a més, uns clars referents en la narrativa anglesa. Un dels models evidents és Moll Flanders, novel·la de Daniel Defoe. Publicada l'any 1722, narra la vida d'una noia desvalguda, filla  de mare soltera, que aconsegueix sortir de la presó gràcies al seu embaràs. La vida de Moll és plena d'aventures i amors diversos fins que acaba amb una vida pacífica al costat del seu marit. Aquesta és una de les grans diferències de l'obra que analitzem: la protagonista de Capmany decidirà abandonar, justament, la vida burgesa al costat del seu marit. Un altre referent literari és Vida i opinions de  Tristam Shandy, novel·la escrita per Laurence Sterne i publicada el 1759. Es considera ja una novel·la experimental que s'avança a les tècniques que es desenvoluparan al segle XX. Sobretot en els novel·listes Virginia Woolf i James Joyce.

L'escriptura de Capmany: el relat pseudobiogràfic

Capmany és una lectora voraç d'aquests autors, alguns dels quals tradueix, mentre va perfilant la seva forma narrativa. Les primeres novel·les dels anys cinquanta eren d'arrel existencialista, presentaven protagonistes angoixades, perdudes en la pròpia crisi interior; també són novel·les escrites per trobar un refugi davant la realitat hostil i irrespirable que es vivia. Aviat, però, Capmany transita cap a una narrativa al servei de l'anàlisi de la realitat, una narrativa basada en la ironia i la reflexió (d'aquí que en la seva escriptura es barregin els gèneres literaris) que trenca les regles del realisme i de la versemblança. A diferència de les protagonistes de les primeres novel·les, a Un lloc entre els morts (1967), Feliçment, jo soc una dona (1969), Vitrines d'Amsterdam (1970) o Quim-Quima (1971), Capmany presenta personatges que s'han desempallegat de la teranyina de convencions socials que les feia infelices. A més a més, els elements històrics referits són plenament verídics, de manera que realitat i ficció s'entrecreuen en el relat. Capmany explora les possibilitats literàries que li ofereixen les anomenades "escriptures del jo". És a dir, tractar la ficció a partir de la convenció d'un personatge que en primera persona ens explica la seva vida, una biografia o biografia falsa. Altres formes d'aquesta convenció es produeixen quan el relat es presenta com un manuscrit trobat, que l'autor ofereix, o les falses memòries, i, encara, la forma epistolar. Algunes d'aquestes formes s'aparten ostensiblement de la "novel·la psicològica" que imperava als anys 60 i 70, centrada en l'exposició de les passions íntimes  dels personatges en què dominava l'anomenat "realisme històric o social", de manera que la narrativa de Capmany era difícilment catalogable.