Feliçment, jo soc una dona, de Maria Aurèlia Capmany

El context històric de vida i obra

Maria Aurèlia Capmany neix a Barcelona el 3 d'agost del 1918. És néta de l'advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés, amb qui es veu a la fotografia, juntament amb el seu germà, i filla del folklorista i també escriptor Aureli Capmany (1868-1954). Va créixer en una família  intel·lectual d'esquerres i catalanista. Les seves ties eren bibliotecàries. Ingressa a l'Institut-Escola, un centre de renovació pedagògica creat per la Generalitat republicana que la va marcar profundament.

El 1939 Capmany era una jove de 20 anys, amb totes les ambicions i il·lusions vitals pròpies, que es van veure frustrades pel final de la Guerra Civil i l'arribada de la dictadura franquista. Pertany, doncs, a la generació que o bé es va exiliar (Josep Carner o Mercè Rodoreda) o va viure l'exili interior, és a dir: es va quedar a Catalunya per intentar organitzar la cultura des de l'estricta clandestinitat, com Carles Riba o Salvador Espriu. Espriu va ser un dels mestres de la jove Maria Aurèlia Capmany als anys quaranta i primers cinquanta.

Llicenciada en Filosofia, s'incorpora a l'ensenyament secundari a l'Institut Albéniz de Badalona, entre altres centres de referència com l'Isabel Villena. Hi ensenya filosofia i llengües, mentre al mateix temps comença a escriure les primeres novel·les. El curs 1952-53 és becada per l'Institut Francès per realitzar estudis al Collège de France  de la Universitat de la Sorbona de París.

Inicis literaris

L'any 1947, Maria Aurèlia Capmany va quedar finalista de la primera convocatòria del premi Joanot Martorell amb la novel·la Necessitem morir, que no es va publicar fins al 1952 pels problemes amb la censura. El va guanyar, en la següent convocatòria, amb una altra novel·la que també va tenir els mateixos problemes i no va publicar-se fins anys més tard, revisada sota el mestratge de Salvador Espriu, i amb un títol diferent a l'original: La pluja als vidres (1963). Tot i els entrebancs amb la censura, Maria Aurèlia Capmany no va deixar de publicar, sobretot novel·les. Aquestes primeres obres, la majoria centrades en protagonistes femenines i ubicades fora de Barcelona, se centren en plantejaments existencialistes alhora que presenten un enfocament formal des d'una òptica psicològica fragmentada, allunyada del tractament lineal, cosa que accentua el sentiment d'estranyesa dels seus personatges en el món i, a la vegada, la seva relativitat. Amb aquests paràmetres, les primeres novel·les de Capmany exposen diverses crisis d'identitat en un context hostil, paral·lel al de la situació de Catalunya sota la dictadura.

El grup dels anys 50: Capmany, Pedrolo, Sarsanedas i Espinàs

Les dificultats per publicar i la migradesa del món cultural català sota la repressió franquista van ser un fet comú a tota la seva generació. Per això, diversos autors –Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas, Joan Perucho, Josep M. Espinàs i la mateixa Maria Aurèlia Capmany que va fer-ne la proposta–, tots ells a la fotografia, van optar per presentar-se en un llibre conjunt, Cita de narradors (Selecta, 1958), que va guanyar el premi d'assaig Josep Yxart. Va ser una mena de juguesca  en què, fent roda, un company parlava de l'obra de l'altre.

Les novel·les del període inicial són: Necessitem morir (1952),  El cel no és transparent (que no es va publicar fins al 1963 amb el títol La pluja als vidres) i L'altra ciutat (1955). Després publica, entre d'altres, Betúlia (1956), que suposa un trencament total amb la novel·la anterior i, més endavant, apareix El gust de la pols (1962). El 1968 guanya el premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts que li dona reconeixement i projecció de novel·lista i que rebla amb Feliçment, jo soc una dona (1969). Després publica Vitrines d'Amsterdam (1970), Quim-Quima (1971), emmirallada en l'Orlando de Virginia Woolf o Lo color més blau (1983), entre d'altres. Però a partir dels anys 70 és l'assaig el gènere que concentra la millor part de la seva obra.

El món del teatre

En la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany també és molt important la seva relació amb el món del teatre. Va fer d'actriu i va ser escriure obres de teatre. S'hi inicia quan l'escriptor Jordi Sarsanedas li demana una obra per a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i ella escriu Tu i l'hipòcrita, estrenada el 1959. Més tard, quan Ricard Salvat impulsa la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, s'implica en el projecte i s'encarrega dels cursos de literatura i gramàtica. En aquesta companyia també hi troba Joan Oliver, autor que també heu estudiat.

De les seves peces teatrals, la que causa més impacte és Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, en col·laboració amb Xavier Romeu. En el camp escènic fa incursions també en el teatre de cabaret d'intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per ser representades a La Cova del Drac, local de moda dels anys seixanta, ara desaparegut, que estava situat al carrer Tuset de Barcelona. Són d'aquella etapa Dones, flor i pitança (1968) i La cultura de la Coca-cola (1969), fetes en col·laboració amb Jaume Vidal Alcover, professor universitari i estudiós de la literatura amb qui comparteix la seva vida.
Com a actriu, participa en diverses obres de teatre com L'Auca del senyor Esteve o Primera història d'Esther, i en cinema, a El vicari d'Olot, de Ventura Pons.

Activitat política

A banda de seguir escrivint amb assiduïtat a la premsa, va ser regidora de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura (1983-1988) del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). A partir del 1987 assumeix la regidoria d'Edicions i Publicacions i és membre de la Diputació de Barcelona entre d'altres càrrecs. Es pot conèixer el seu projecte de ciutat en la conversa amb Pasqual Maragall, publicada en el llibre Diàlegs a Barcelona: M. Aurèlia Capmany, Pasqual Maragall (1984) recentment representada al Teatre Nacional de Catalunya.

Va obtenir diversos premis i reconeixements, com el Premi Joanot Martorell (1948), el Premi Sant Jordi de novel·la (1968), el Premi de la Crítica Serra d’Or de Teatre (1972) i de literatura infantil i juvenil (1982), el Premi del Ministeri d’Afers Estrangers Italià (1979) i la Creu de Sant Jordi (1982).

Mor a Barcelona el 2 d'octubre de 1991, pocs mesos després de la mort del seu company  Jaume Vidal Alcover. El Govern de la Generalitat ha aprovat el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany com a commemoració oficial de l’any 2018, coincidint amb el cent cinquantè aniversari del naixement del seu pare, el folklorista Aureli Capmany.