Solitud, de Víctor Català

La muntanya. Les formes antropomòrfiques. El Bram.

La muntanya descrita i l'ermita de Sant Ponç es basen en l'ermita de Santa Margarida de la muntanya del Montgrí. Però més enllà de les referències reals, totes les descripcions del paisatge on es desenvolupa l'acció s'omplen de connotacions metafòriques de la història personal de la Mila, que no és altra que conquerir la pròpia personalitat, la pròpia identitat. En oposició a la visió idíl·lica del Romanticisme, la muntanya tradueix els estats anímics i les opcions vitals dels personatges, del pastor, l'Ànima o la Mila. És en la soledat de la natura, en aquell desterrament de la vida, que la Mila fa el seu aprenentatge. S'observa en molts fragments del llibre, així, per exemple, el narrador diu: "I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, començà a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil·losos esperits de la muntanya, malèfics i torbadores sensacions desconegudes." (pàg, 126, capítol 4)

El desig de ser mare  de la Mila és vehicula a través de molts elements. Un de simbòlic és el Bram. La descripció que se'n fa és la d'una "bauma" excavada en la roca, apartada dels homes. És aigua miraculosa, explica el Pastor. Un cop assabentada de les seves qualitats, la Mila, explica el narrador, "sentí que una alenada de febre li abrusava les entranyes" (pàg. 103, capítol 4), li sembla que entra "en una altra capella", en contraposició a la de Sant Ponç, i, finalment, fa el seu gran prec. I la figura del petit Baldiret que els acompanya també és una pista  de quin és el seu prec: la maternitat desitjada (pàg. 105). La maternitat desgraciada també és present en la novel·la a través del sofriment de la mare davant el seu fill malalt que puja a l'ermita per la festa.

La contraposició a l'esglesiola de l'ermita i de sant Ponç és present en tota l'escena. S'hi contraposen les dues esglésies: la natural (el Bram) amb la religiosa (Sant Ponç). És una forma de mostrar també l'actitud de l'escriptora davant la religió.

També cal mencionar les formes antropomòrfiques de la descripció de la muntanya que apunten a connotacions sexuals. Només començar la novel·la, en la pujada del primer capítol, en Matias i la Mila s'enfilen per una drecera que té forma de "i grega" invertida. Cadascun dels pals de la "i grega" és una cama, "i entre cama i cama el primer estrep s'inflava i enrodonia en forma de pit de dona, fent-li, per a major retirança, de mugró". És la primera identificació entre dona i muntanya que segons alguns estudiosos fa del Bram una part essencial d'aquest simbolisme de la natura.

El Cimalt i En la creu: és caminant per la muntanya que la Mila fa el seu procés d'aprenentatge vital. Pel que fa a la simbologia de la natura, el punt àlgid és l'excursió a l'alta muntanya que correspon als capítols 13 i 14: El Cimalt i En la creu. El pastor ja començava a retirar les ovelles amb l'entrada del mal temps (novembre), però la Mila li recorda la promesa d'ensenyar-li la muntanya més elevada: el Cimalt i la Creu des d'on es contempla tota la serralada. La Mila es troba en un estat depressiu que es descriu en els dos capítols anteriors: "Mal de muntanya" i "Vida enrere". Se sent absolutament sola, abandonada. Mentre va pujant, seguint les passes del Pastor, el lector va coneixent totes les cabòries que l'amoïnen: les pors, la basarda, recorda en Maties, la seva manca de de desig, l'Arnau... Constantment es destaca la sensació que por que té la jove i que l'ha perseguida des del principi. Constantment, també, el Pastor ha intentat treure-li-la. Les "fotges" com l'anomena.  És una manera d'expressar la inseguretat en què viu, la incapacitat de mostrar-se com és i de realitzar la seva vida. També, mentre en Gaietà li explica els noms de les muntanyes (Les Pintetes, el Pas de Llamps, el Jueu de Pom-Xiscleny... fins al Cimalt i la Creu), i les seves particularitats, la jove s'imagina que pot mantenir una relació amb en Pastor. En dubta ("El pastor no la tenia ni la voldria tenir de cap manera", pàg. 262) o, en un altre moment, creu que l'estima: "M'estima! M'estima! (pàg. 282). Es produeixen dos paral·lelismes importants: la comparació entre les dues pujades: la realitzada al primer capítol i la d'aquest moment (pàg. 265-266) i la caça i escorxament d'un conill per esmorzar (pàg. 278-279). L'acció és similar a la que va fer l'Ànima en la Festa de sant Ponç. Just en aquell moment fa la seva aparició l'Ànima. Un nou avís premonitori. Finalment, ja en el capítol 14 gairebé quan la Mila ja ha quedat sense esma arriben a la Creu i contemplen tot el paisatge mentre el pastor l'agafa per les espatlles (pàg. 287).  Comença el desengany. Primer apuntat per la gran decepció que li produeix el descobriment del mar; és l'inici del final:  el pastor li fa saber que en Matias és un jugador empedreït, que es fa amb l'Ànima (pàg. 296), i, finalment, sap l'edat del Gaietà (pàg. 298) i entra en la més "negra desolació" convençuda que també el pastor l'ha enganyat amb la seva aparença juvenil. Exclama: "Tot desfet, tot perdut per arreu...! Un negat...! Un vell...!" (pàg. 302).

A partir del capítol 15 ("La relliscada") es precipita el desenllaç.