Solitud, de Víctor Català

Caterina Albert i Paradís (l’Escala, l'Empordà, 1869 - 1966)  –o Víctor Català, nom de ploma amb què va signar les seves obres– és una autora excepcional i de llarga trajectòria, un clàssic de la literatura moderna. Va conrear gèneres i disciplines artístiques diverses, poesia, teatre, pintura i dibuix, però és en la narrativa que excel·leix. La seva carrera, força traumàtica i plena d’incidents, travessa tota la primera meitat del segle XX. Entre 1902 i 1951 publica set volums de narracions i un de proses, a banda de monòlegs teatrals i poemes.

Entrada a la literatura: els Jocs Florals d'Olot de 1898

Caterina Albert va néixer en una família benestant de L'Escala. El seu pare va ser diputat a Corts i alcalde de la vila molts anys. D'ideologia republicana, va haver de fugir a França, perseguit per les seves idees, just quan va néixer la seva filla gran, Caterina, l'any 1869. Després van néixer els seus germans: dos nois i la germana Amèlia a qui estava molt unida. Des de petita es va dedicar a escriure i a pintar, dues veritables passions que li van comportar alguns problemes a la infantesa com explica a Intimitats, proses autobiogràfiques aplegades en el llibre Mosaic (1946). Allò que el seu pare va prendre com una entremaliadura (prendre la paret del menjador de la casa com un gran mural per dibuixar-hi) era sentit per la petita Caterina com un gran tort a la seva vocació de pintora. Així ho explica a Pintures rupestres, en el volum citat. De totes maneres, va poder practicar el dibuix i la pintura tant a casa amb un pintor que li feia classes com, més tard a Barcelona, a l'estudi de l'escultor Carcassó. Es conserven nombrosos quadres i dibuixos que mostren l'evolució de la seva tècnica i la llibertat de formes. Aquesta formació pictòrica també es fa evident en la seva prosa. A Solitud, en concret, moltes descripcions del paisatge tenen l'empremta de la pintura.

A casa, a l'Escala, Caterina Albert va viure en un autèntic matriarcat, el que exercien la seva àvia i la seva mare. El seu pare va morir quan Caterina Albert tenia 20 anys, el 1886, i de forma natural es va decidir que fos ella qui dirigís el patrimoni familiar. Un fet tampoc no gens comú a l'època. Després d'haver escrit i publicat una sèrie de poemes sota pseudònim en revistes de  l'Escala i de la comarca sense signar o amb el pseudònim de Virgili Alacseal, anagrama del nom del seu poble, el 1898 va decidir presentar un poema i un monòleg als Jocs Florals d'Olot.

 La infanticida i el naixement del pseudònim

La infanticida és un monòleg teatral d'una cruesa extrema perquè explica, en primera persona, el drama d'una noia jove que davant la pressió social llença al molí la criatura que acaba d'infantar. L'acció la sumeix en un estat d'alienació. En iniciar el monòleg, la Nela, així es diu la protagonista, es dirigeix al públic que l'escolta, des de la cel·la d'una casa de repòs, un manicomi, on ha estat confinada després de la seva acció i explica la seva història. La intenció de l'autora no es recrea en el seu estat, sinó explicar-ne les raons, la seva història, la  por extrema a què ha arribat com a conseqüència de la pressió social, representada del seu pare, que l'amenaça de mort si el seu comportament  no és l'adequat, és a dir: el socialment admès per a una noia jove, pobra i que viu al camp. La Nela, doncs, hauria d'haver festejat i després casat amb un dels pagesos del poble, però, s'enamora perdudament d'en Reiner, un jove ric, de formes refinades, el fill de l'amo, que l'aparta de la vida embrutidora del "tracte de mula o verra" que rep a casa per part del seu pare. Però després de nits d'amor sota les estrelles, en Reiner l'abandona i la Nela ha de viure sola i en secret el seu embaràs. En arribar el part, el plor estrident de la nena la porta a l'acte de desfer-se'n i llençar-la a la mola del molí.

Albert s'assegura a descriure la Nela no com un ésser pervers, sinó que viu en la dicotomia entre haver-se atrevit a seguir la seva passió amorosa, el seu enamorament d'en Reiner, i l'amenaça constant del seu pare que l'empeny cap a la culpa dels seus actes: una i altra la portaran a la follia. Amb aquest text tant breu, Albert condensa el conflicte universal de la condició femenina tal com encara existeix: la subjecció al pare, la solitud, el desig frustrat, l’abús, la maternitat no volguda, temes que Caterina Albert abordarà una i altra vegada al llarg de la seva obra. En definitiva, amb La Infanticida, Caterina Albert trenca  amb la moral i el mite de la maternitat i inaugura la literatura escrita per les dones a la literatura catalana moderna.

L'escàndol no es va fer esperar. El rebombori va ser majúscul, el jurat va quedar xocat en veure que era una senyoreta de l'Escala qui signava el monòleg. Parlava d’un crim, de la mare que llença la seva filla, acabada de néixer al molí. Fins i tot en descrivia el crit i la trencadissa dels ossos. Era normal que tot plegat generés un gran enrenou, se suposava que les dones no escrivien i si ho feien feien poemes sobre les flors, la natura. La resta els era vetat. Alguns membres del jurat remarcaren l'atreviment de la noia i  l'estil "salvatge". El text va servir de lluita ideològica entre els escriptors més conservadors que consideraven que aquell monòleg atemptava la moral i els partidaris de l’art nou i modern, “modernista” com el mateix Berga Boada que era el secretari del jurat. En la memòria d’aquella edició dels Jocs Florals, Berga Boada anota que el monòleg “té algunes frases dures, pensaments atrevits” però que com que era per ser representada, l’autor faria els canvis oportuns abans de portar-la a escena. De fet, per aquesta raó el president del jurat Francesc Matheu va demanar, per mitjà de la premsa, que “l’autor es presentés a Olot abans de la festa” per tractar els diferents punts i veure com es podria representar el monòleg, per fer-hi els canvis imprescindibles, per no “atacar la moral” “ni el bon gust”.

Però la reacció de Caterina Albert va ser una altra: es va amagar i no va acudir a recollir el premi. és així, per raó de l'escàndol que va decidir que mai no donaria res al públic amb els eu nom de dona. Va decidir el nom de Víctor Català que va extreure del protagonista d'una novel·la que llavors escrivia titulada El calze del dolor que ja mai no va acabar. Així va néixer l'escriptor Víctor Català, com una màscara, una disfressa o una estratègia que amagava la seva identitat de dona.

Problemes similar, d'amagar la identitat d'una dona que escriu s'havien donat al llarg del segle XIX a Europa. És el cas, per exemple, de George Eliot, pseudònim de Mary Anne Evans, entre d'altres. D'altres, com Emily Dickinson, poeta nord-americana, es va tancar a casa i no va publicar en vida gairebé cap obra. En el cas de La Infanticida, cal saber que no va ser representada fins al cap de molts anys, just el 1966 pocs mesos després de la mort de l'escriptora catalana. Posteriorment se n'han fet algunes representacions.

Podeu visionar aquests dos vídeos que parlen:

1. "La Víctor". Hi trobareu un docuficció que parla de la vida i l'obra de Caterina Albert, amb l'actriu Míriam Iscla i diverses estudioses de la seva obra.

2. Representació de La Infanticida i Germana Pau a càrrec d'Emma Vilarassau i Àngels Gonyalons.

L'adreça inclou altra informació multimèdia sobre Víctor Català.

Per informació general de l'autora consulteu els webs:

Caterina Albert (Víctor Català) de l'AELC

L'Autora a Lletra

NOTA IMPORTANT: Us recordo que sempre que es pren un text escrit i publicat d'altri, cal citar-ne la font. És a dir cal anotar el text citat entre cometes "..." i donar-ne la referència: autor, títol, any, editorial i lloc edició.

Exemple: Víctor Català, Solitud, (2014), Ed. 62, Barcelona.

https://www.escriptors.cat/autors/albertc/pagina.php?id_sec=631

També podeu buscar la pel·lícula Solitud de Romà Guardiet.