Solitud, de Víctor Català

Solitud és una novel·la altament simbòlica. Moltes de les sensacions, de les pors i dels desitjos de la protagonista o, simplement, de la configuració ambigua de l'univers que s'hi dibuixa arriben al lector a través d'elements de la natura, d'indrets de la muntanya i de les llegendes i rondalles que se li atribueixen o que explica el pastor; de figures ambigües o negatives com el sant Ponç de l'esglesiola de l'ermita, o dels somnis i malsons que té la Mila i que esdevenen premonicions del que passarà al final de la novel·la.

Entre molts d'altres, cal destacar:

Sant Ponç, el patró de l'ermita. I els derivats: objectes fàccids  en oposició als objectes durs i tallants.
 

La Mila tot just ha arribat a l'ermita, a la seva nova vida, té un somni turmentós que avança el que passarà al final de l'obra. Somnia que deixa l'ermita i torna a la seva terra, a Sant Pere Pescador, on havia viscut fins a casar-se amb en Maties. El somni conté elements simbòlics que s'han relacionat amb l'asexualitat o impotència d'en Matias, la bossa de tabac. Per oposició a la virilitat, a la fermesa, a l'acció; de fet, tota la descripció d'en Maties s'adequa a la qualitat de fàccid, així l'esquena tova i les formes arrodonides. Destaca per ser flonjo, tou, fofo. Però el gran protagonista del somni és la figura del sant. La Mila manté una mala relació amb sant Ponç, el patró de l'ermita. Sant Ponç és una representació de la devoció cristiana, en principi la Mila l'hauria de venerar i el sant protegir-la i donar-li suport, com li comenta el pastor, però des del principi la Mila hi té una mala relació. Ja en aquest capítol 2 ("Fosca") la impressió  que li causa l'esglesiola es la d'una "tomba", i la descripció de la figura de la imatge del sant és la d'una dona gràvida: "menut de cos, inflat de ventre" (pàg. 87), amb un peu "penjant i punxegut" que la Mila relaciona amb la bossa de tabac del seu marit. En conjunt, la Mila en té una visió malagradosa: "A la Mila li feu una estranya impressió desagradosa, entre fàstic i angoixa", etc. (p. 87). En el somni, el sant  li fa mal: li tira boletes de galleran que li passen pel trenc de la cella que s'ha fet en pujar per la muntanya. Cal relacionar aquest somni i el primer contacte que la Mila té amb el sant amb l'acció final de la violació. Cal tenir present que cordar és al terra d'aquesta esglesiola i en presència de la figura del sant que tindrà lloc la violació (capítol 18: "La nit aquella", pàg. 342-343). Finalment, a l'hora de la consciència plena de tot el que ha passat, la Mila recorda: "les rialles mofetes del sant, sacsejant, en l'obagor del somni, son ventre repulsiu de dona grossa... "Oh!, mai l'havia poguda veure, Sant Ponç!" (pàg. 350).

Els símbols de la virilitat es relacionen amb la violència, amb objectes tallants, durs o aguts representats per algunes de les accions de l'Ànima, com quan escorxa els conills amb un ganivet tallant en "La festa de les roses" (capítol 8). La Mila contempla la destresa i rapidesa "d'aquell escorxament implacable: mai havia vist llestesa de mans com la d'aquell home" (pàg. 183). I explica amb detall la sensació que la fereix fins haver de marxar en contemplar l'Ànima "enfonsava el ganivet en el ventre d'aquella mena d'homúncul per a esmocar-lo i treure-li les entranyes" (pàg. 183).

Altres símbols més concrets provenen dels animals i de detalls concrets, com l'esquellering que sempre se sent a la muntanya quan ha de passar una desgràcia o el botó de foc de la violació. A més a més dels conills, també cal remarcar els cargols (capítol 5: "Sumant dies"). La reacció de l'Ànima davant els caragols és similar a l'actuació amb els conills: se'ls menja tot esclafant-los. Un darrer animal de presència insistent és el grill que pot interpretar-se com l'anunci d'una nova vida.