Solitud, de Víctor Català

Solitud es va publicar en forma de fulletó (per entregues setmanals) en el setmanari Joventut de Lluís Via entre el 19 de maig de 1904 i el 20 d'abril del 1905.

Va significar la consagració de l'escriptora, va obtenir el premi Fastenrath (1909) i aviat va començar a traduir-se a altres llengües.

Per començar a llegir

La novel·la explica el viatge iniciàtic de la protagonista. A través d'un breu període de temps,  (menys d'un any, la Mila (Camila) veu frustrades totes les seves expectatives vitals que s'expressen a través d'una sèrie d'experiències doloroses de la vida que la fan madurar  i adquirir una personalitat, una identitat forta. Així, la jove inexperta que es mostra en els primers capítols esdevindrà una dona amb criteri propi que decideix començar una nova vida lliure i sola, lluny de tot el context que ha viscut anteriorment, lluny de l'ermita, en Matias, el seu marit, i de la muntanya. Aquesta transformació, dura i dolorosa, també conté processos d'enamorament, de desitjos mig expressats i de clars símptomes de depressió i frustració. I per expressar-los, l'autora fa servir tot un correlat simbòlic: l'espai i el temps. La muntanya i el cicle anyal. L'espai imponent i solitari de la muntanya esdevé un espai simbòlic: a voltes és un mirall positiu del procés psicològic que viu la Mila, com en el capítol "Primavera" en què la jove experimenta el desig sensual, la necessitat d'enamorar-se; també la muntanya és un correlat del procés autoconeixement que la Mila duu a terme amb l'ajuda del pastor, en Gaietà, i que té el punt culminant en el capítol XIII, el de l'excursió al Cimalt. Però la muntanya també mostra les seves entranyes més fosques, esdevé una força tel·lúrica negativa, que es mostra en contra de la Mila i que mostra la dualitat de la vida, els aspectes foscos. El personatge de l'Ànima ("la cosa més roïna de la muntanya") el representa. La seva descripció s'acosta a les bèsties i la Mila s'hi oposa i hi haurà de lluitar. Les rondalles al·ludides o que s'expliquen posen de manifest els sacrificis i els perills; hi són des de l'inici, però la Mila  és incapaç d'entendre-les, d'interpretar-les correctament fins al final un cop mort el pastor, després d'haver patit l'atac de l'Ànima i la presència d'en Matias se li ha fet intolerable. La Mila acaba per fugir d'un lloc, d'una muntanya, que també representa l'estructura social a què s'ha vist abocada com a dona.

De l'argument al tema

L'argument de la novel·la és senzill, però ens  introdueix des del principi en la solitud progressiva i dramàtica que viurà la protagonista. La Mila és una dona jove i bonica, òrfena de pares, que ha viscut acollida per uns oncles prop de Sant Pere Pescador (L'Empordà). Decideix casar-se amb en Matias amb qui inicia una vida de casada. Però des del principi es fa patent que en Maties és un home de caràcter abúlic, passiu i poc treballador, que ha acceptat l'ocupació d'ermità en una muntanya. Un ofici que la MIla troba que no escau a un home jove. Ben divers al seu home, la Mila és emotiva, sociable i comunicativa i ben aviat s'adona que l'home amb qui s'ha casat l'aboca a la no-vida: no té cap mena d'iniciativa, ni desig, ni objectiu a la vida, tampoc en el terreny econòmic, ni sexual. Aquesta serà una de les grans frustracions de la Mila perquè seguint l'objectiu vital propi de les dones de principis de segle XX, l'ideal que s'imagina la Mila en casar-se és que el seu marit porti l'economia familiar, mentre que ella dirigirà els seus interessos a tenir cura de la casa i dels fills. El problema sexual es posarà en evidència de seguida i anirà empitjorant amb l'amistat entre en Matias i l'Ànima, fins a esdevenir un caçador furtiu i un lladre. Es per aquesta enemistat que es va eixamplant entre la parella, arriben a no parlar-se i en Maties no va ni a dormir a l'ermita, que la Mila explora altres relacions sempre centrades en el desig sexual que, en aquella època, s'expressava bàsicament a través del desig de la maternitat. Primer la Mila pren estimació per en Baldiret, el fill petit de la masia; després s'enamora de l'Arnau, un jove ben plantat que està a punt de casar-se; finalment dirigeix els seus interessos cap al Pastor, en Gaietà, un home vidu, a qui ella atribueix una edat equivocada (el fa molt més jove del que és). En saber l'edat real, el refusa per considerar-lo un vell; és a dir, allunyat de tota sensualitat seguint els paràmetres de l'època. Finalment s'haurà d'enfrontar a l'Ànima, el personatge animalitzat com la seva descripció indica, que acaba per matar el pastor i violar la noia. Després la Mila marxa de la muntanya, és a dir, deixa l'ermita i el marit. Tots aquests fets no s'expliquen de forma directa, o no solament, sinó a través de molts elements simbòlics que enlairen la novel·la.

  L'estructura de l'obra: les simetries, la forma circular

L'estructura de Solitud s'escapa, com ja hem comentat, de la lògica realista-naturalista, de manera que alguns capítols esdevenen veritables poemes en prosa o nuclis dramàtics amb significat propi diferenciat de la resta. D'aquí que es parli de Solitud com d'un gran poema en prosa, com ja hem indicat anteriorment. La conseqüència és que la lectura interpretativa de l'obra es realitza per acumulació d'impressions, de formes simbòliques: les que provenen de la descripció de la natura, altament antropomòrfica, dels somnis que té la Mila, de les rondalles que explica el pastor, d'una imatge altament simbòlica i negativa com Sant Ponç, o també d'escenes concretes com la cargolada, l'arribada del nen malalt per prendre les aigües o alguns dels diàlegs... Això dona peu a què Solitud es pugui estructurar de formes diverses, més enllà del conegut plantejament, nus i desenllaç, totes elles amb elements que les justifiquin. Podem parlar de dues grans parts de l'obra: del capítol 1 al 10 (primera part) i del capítol 11 al 18 (segona part). I dintre d'aquesta divisió observar els nuclis següents:

- Inici del viatge iniciàtic: capítols 1-6.

- L'esclat de la primavera: transformació de la Mila: capítols 7-10.

- Camí cap a l'autoconeixement del personatge a partir de decepcions: capítols 11-14

- Desenllaç traumàtic i alliberador: capítols 15-18.

També és important observar que Solitud ofereix un gran nombre de simetries entre els seus capítols, tingueu en compte les següents:

1) El primer i l'últim capítol que marquen l'ascens i el descens de la muntanya: "La pujada" (cap. 1) i "La davallada" (cap. 18). Això dona una forma circular a la novel·la.

2) Els capítols 2 i 3 marquen un paral·lelisme per contrast: "Fosca" (cap. 2) i "Claror" (cap. 3).

3) Els capítols 7-10: "Primavera", "La festa de les roses", "Gatzara" i "Relíquies" giren, tots, entorn de sant Ponç, la festa i les seves conseqüències.

4) Els capítols 13 i 14 ("El Cimalt" i "La Creu") són al centre de l'obra: l'ascenció més a munt de la muntanya, però en el punt més àlgid apareix la desfeta, sempre representada per una presència fugaç de l'Ànima. És el moment que la Mila, enamorada, es deixa vèncer pel desig, però tot quedarà en frustració pel malentès de l'edat d'en Gaietà. Estableix paral·lelisme amb el capítol 1: quan La Mila, rere en Matias, feia els primers passos per aquella muntanya.